Eduard Martí Fraga - El braç militar de Catalunya

EL BRAÇ MILITAR DE CATALUNYA (1602-1714)

EL BRAÇ MILITAR

DE CATALUNYA

(1602-1714)

Eduard Martí Fraga

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta obra va obtenir el XXXè Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics (Edició Extraordinària 2014), convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana. El jurat va estar integrat per Joaquim Albareda, Agustí Alcoberro, Josep Fontana, Josep Maria Muñoz, Vicent Olmos, Josep Maria Salrach i Sebastià Serra.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Eduard Martí Fraga, 2016

© D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2016

Publicacions de la Universitat de València

http://puv.uv.es publicacions@uv.es

Il·lustració de la coberta:

El setge de Barcelona pel comte de Peterborough el 1705 (gravat, 1780)

Maquetació: Textual IM

ISBN: 978-84-9134-065-2

INTRODUCCIÓ

I. EL VELL I EL NOU BRAÇ MILITAR

El Braç Militar abans de 1602

La creació de les ordinacions

II. EL BRAÇ MILITAR PER DINS

Del claustre al palau, de la caixa a l’armari

Un braç de militars

La Junta Plenària i l’assistència al braç

Un comú no insaculat

III. LA COMPOSICIÓ DEL BRAÇ MILITAR I LES JUNTES MENORS

Els oficials del Braç Militar

Una elit dirigent tancada?

Els advocats, el secretari i l’andador

Les juntes menors del Braç

IV. EL DESPERTAR DE LA NOBLESA CATALANA (1602-1699)

Abans dels Segadors

Un prestigi creixent (1640-1699)

Algunes valoracions

V. UNA NOVA INSTITUCIÓ PER LA DEFENSA DE LES CONSTITUCIONS? (1700-1705)

Introducció

Els primers enfrontaments (1700-1702)

Canvi de guió: el cas d’Arnald Jäger

La Corona reacciona

Un braç militar o un braç constitucional?

VI. LA CONSOLIDACIÓ DEL BRAÇ MILITAR (1706-1714)

Introducció

Les Corts de 1705 i la Conferència dels Tres Comuns

El Braç i Carles III

El nou paper director

BALANÇ FINAL

ANNEXOS

Annex 1: Els oficials del Braç Militar (1622-1714)

Annex 2: Temes tractats pel Braç Militar (1623-1714)

BIBLIOGRAFIA

En un informe enviat a Felip V el 1715, José Patiño considerava que el Braç Militar «era un congreso de todos los caballeros de Cataluña que se juntaban por su arbitrio fuera de Cortes y en cualquier tiempo». El futur intendent general de marina i un dels artífexs del cadastre que s’aplicà a Catalunya després de la derrota de 1714 destacava que

de algunos años á esta parte, por descuido ó tolerancia de los ministros, [el Braç] se había hecho formidable y se entrometía en todas las materias de estado, publicándose celadores de la observancia de sus fueros. 1

La historiografia catalana ha destacat sovint el paper dirigent que va exercir el Consell de Cent durant la guerra de Successió i ha remarcat la figura de Rafael Casanova qui, tot i ser partidari del diàleg amb Berwick, va seguir lluitant l’11 de setembre de 1714 fins a caure ferit amb el pendó de Santa Eulàlia. No s’ha parat prou atenció però, a la persona que el va substituir en la responsabilitat d’aixecar el pendó, que no era un conseller o un diputat, sinó Joan de Lanuza, protector del Braç Militar. 2 Aquest fet és indicatiu del prestigi que la noblesa havia adquirit durant la guerra de Successió, prestigi que havia començat amb Carles II, moment en el qual, en paraules de Morales Roca, «adquiere mayor preponderancia el papel político del Brazo Militar, como representante del estamento nobiliario en Cataluña». 3 Però això no sempre havia estat així. Juan Luis Palos constata les dures protestes que el Braç va fer al Consell de Cent i a la Diputació el 1641 per ser exclòs de la redacció del jurament de Lluís XIV. 4

Ja fa anys que Núria Sales va destacar l’aparició durant el segle XVII d’un

Braç militar que coexistirà a redós de l’homònim i tradicional. L’antic Braç Militar és l’ordre nobiliari, amb representació en Corts i Diputació, presidit pel duc de Cardona. El nou braç militar (...) no té cap president sinó un protector que no és mai el duc de Cardona i és de fet una mena d’assemblea de notables interestamental, que inclou ciutadans honrats. 5

Aquest fet que descriu no succeïa en el Braç Militar «tradicional». El nostre objecte d’estudi és aquest Braç Militar «laic», netament diferent del que es reuneix amb el rei i amb els altres estaments a les Corts. Un Braç Militar que, com assenyala Sales, s’assembla a una reunió de nobles, en consonància amb algunes estructures similars que en aquells moments hi havia a Europa, com ara les assemblées de la noblesse franceses de mitjans de segle XVII 6 o, potser, la House of Nobility sueca. 7 Un Braç Militar que en no poques ocasions s’autodefinia com a gremi (és a dir, una corporació) 8 i que, de fet, així era recordat pels memorialistes. 9 Com podrem veure més endavant, hi havia una clara voluntat corporativa en els seus fundadors, que volien fer de les reunions una eina de defensa dels seus interessos i de les constitucions catalanes. Des de l’obra primigènia de Pi Arimon al segle XIX, han estat molts els estudiosos que s’han aproximat a l’estudi d’aquesta institució, 10 tot i que no disposem d’una obra que tingui com a principal objecte d’estudi el gremi creat el 1602. Aquest és un braç militar fruit de les transformacions econòmiques, polítiques i socials de la Catalunya del segle XVII, en les quals cal endinsar-se breument per a poder entendre de manera adequada el paper que aquest estament va tenir durant aquells anys tan decisius de la nostra història.

No són pocs els historiadors que consideren que els fonaments de l’embranzida econòmica catalana del segle XVIII es troben en els canvis produïts durant la centúria anterior, moment en el qual es començava a consolidar un mercat interior alhora que es desenvolupava l’exterior. 11 Pierre Vilar va ser el primer a destacar les transformacions importants que es produïren a Catalunya entre 1600 i 1640, temps en el qual la indústria catalana abandonava «la seva forma medieval gremial per una forma capitalista de la distribució del treball». 12 Per a Vilar, el desenvolupament econòmic ajuda a entendre que la guerra dels Segadors fos en part la reacció d’una regió pròspera contra les repercussions de la decadència de l’Imperi. 13 Els estudis posteriors de Jaume Torras i, molt especialment, d’Albert García Espuche, han confirmat i enriquit aquests plantejaments. El primer ens ha recordat que el procés de deslocalització industrial va ser un fenomen general de gran part d’Europa i que, de fet, aquest canvi no era fruit tant d’una oposició als gremis com d’una expansió de noves formes associatives a l’àmbit rural. 14 Per la seva banda, García Espuche va destacar que entre 1550 i 1640 es van produir tot un seguit de transformacions qualitatives que van dur l’economia catalana a una especialització progressiva amb l’aparició d’oficis nous. En aquest context, Barcelona era el lloc on es concentraven les fases finals del procés productiu (ja que les inicials s’havien deslocalitzat a l’interior) i de comercialització. La capital esdevenia així un «centro comercial y de intercambios, que había desplazado una parte importante de su productividad fuera». 15 La conclusió final de l’autor és clara: durant aquells anys els canvis que es van produir a Catalunya «fueron modestos pero decisivos, porque marcaron una dirección diferente sobre la que después insistió el incremento cuantitativo» 16 de la segona meitat del segle XVII. La noblesa catalana no va ser aliena a tots aquests processos i per això no ens ha de sorprendre que el mateix autor constati que una