Eduard Martí Fraga - El braç militar de Catalunya

Per això, no ens pot estranyar que hi hagi autors que parlin, com ho fa Ángela Benedictis, de «republicanisme monàrquic» per referir-se al sistema polític català, en el sentit que feia de les Constitucions la seva columna vertebral. 42 Durant la guerra de Successió es va produir «un desenvolupament polític que va acabar portant a plantejaments que eren ja netament republicans», 43 els quals van arribar al seu punt culminant amb la Junta General de Braços de 1713 i la resistència que portaria fins a l’11 de setembre de 1714, situació que ha estat qualificada per Joaquim Albareda com el «moment republicà». 44

Ara bé, quin paper va exercir la noblesa i, més concretament el Braç Militar, en aquest context polític institucional tan canviant? Va ser l’estament militar un fre a les dinàmiques constitucionals catalanes? Una mirada de conjunt mostra que molts dels problemes als quals va haver d’enfrontar-se la noblesa catalana eren part d’un fenomen d’abast europeu, de crisi de l’estament, dins del qual el cas català tenia les seves particularitats.

No resulta gens fàcil oferir una panoràmica solvent de la situació de la noblesa a Europa durant els segles XVI i XVIII, ja que les situacions i conjuntures són molt diferents segons els llocs. No és el mateix la gentry anglesa, de caràcter rural i amb fortes vinculacions comercials, que la noblesa hongaresa o polonesa, molt més nombrosa i que gaudia de molts més privilegis medievals. Tot i així, no són pocs els estudiosos que han intentat sintetitzar les causes principals de la seva crisi. H. M. Scott considera que, en línies generals, els problemes de la noblesa a Europa van derivar de tres grans causes: de les dificultats econòmiques, de la pèrdua de poder polític com a conseqüència d’uns estats cada vegada més forts i, finalment, d’una crisi d’identitat. 45 Aquesta imatge, tot i que amb matisos, també és compartida per altres historiadors. Domínguez Ortiz, per al cas espanyol, mostra que el poder creixent de la Corona va afectar directament els interessos de la noblesa, atès que va reduir la importància del seus àmbits tradicionals de poder. Així, a Castella no es va convocar l’estament militar des del 1585, un element que cal vincular directament amb el distanciament de la convocatòria de Corts als regnes de la Corona d’Aragó. 46 La situació de la Cort a Madrid va facilitar la diferenciació entre l’alta noblesa i la noblesa rural. La pau interior va debilitar progressivament el poder militar de la noblesa, fet al qual cal afegir un control més gran dels processos d’ennobliment. 47 Sens dubte, la pèrdua de la seva funció militar és un tret general de tot Europa, com han destacat Marie-Laure Legay o Jean Bérenger. La primera autora considera que aquest procés de crisi també és fruit de «la promotion de l’ègalitarisme humaniste puis jurídiques». 48 El segon, posa de manifest que la pèrdua del poder militar va ser compensat per un protagonisme més gran en l’administració local. 49

Sembla clar que al llarg d’aquells anys a Europa es va produir un augment considerable del nombre de persones que pertanyien a l’estament militar, fruit d’una estratègia de gran part de les monarquies per a aconseguir noves fidelitats. De manera orientativa recollim algunes dades: Lawrence Stone constata que entre 1611 i 1649 es van concedir 417 nous títols de baronet a Anglaterra; 50 a Suècia es van crear 500 títols entre 1680 i 1697, 51 i a França només l’any 1704 es van donar 200 cartes de cavaller hereditari. 52 Per al cas espanyol, Henri Kamen ha mostrat que va ser amb Carles II quan la concessió de títols va arribar al punt culminant. En els trenta-cinc anys del seu regnat es van concedir 236 títols de marquès i 80 de comte, al marge dels títols de noble. 53 Per la seva banda, Alfredo Floristán demostra que durant el segle XVII es van incorporar al Braç Militar de Navarra 162 famílies noves, 54 i Carmen Iglesias ha constatat que Felip V va concedir més de 200 cartes de noblesa titolada. 55 En el cas català, és prou conegut que l’arxiduc Carles III va crear entre 1706 i 1711 un centenar de títols, nobles, cavallers i ciutadans honrats. 56 Aquesta entrada nombrosa de nous membres dins l’estament no va deixar indiferents als nobles. A començaments del segle XVIII, a França la noblesa constatava com l’allau de títols concedits havia fet que «l’ordre de nôtres corps est reversé»; 57 el 1602, López Bravo protestava davant Felip III per la política de concessió d’honors propis de la milícia a persones no dignes. 58 A Catalunya, el 21 de juny de 1683, el Braç va acordar escriure a Carles II per protestar per «los inconvenients que se segueixen de la multiplicitat de privilegis que se concedeixen, per recaure molts de ells en personas que se troban sens patrimoni, mèrits y servei». 59

Aquest increment al seu interior de membres de l’estament va tenir com a conseqüència una igualtat més gran i, per tant, una pèrdua de prestigi i influència social. El 1615 sir Edward Walker considerava que l’augment en el nombre de nobles durant aquells anys «introdujo una igualdad en la conversación; lo que teniendo en cuenta la idiosincrasia inglesa trajo malas consecuencias». Lawrence Stone constata que «los lores eran mucho más respetados en las zonas remotas, como Lancashire, Cheshire y Shropshire, donde eran muy pocos, que en los condados en torno a Londres, donde se los veía con frecuencia», 60 situació similar a la que exposa Suárez de Figueroa per a Castella a principis del segle XVII. 61 D’altra banda, també es produïren nombroses tensions dins l’estament, especialment entre l’alta i la petita noblesa. Per al cas francès, Mousnier ha recollit el conflicte intern dins les assemblées de la noblesse a mitjan segle XVII, en les quals els gentilshommes

disaient que les ducs et pairs no devaient pas former un corps séparé et supérieur dans l’Etat; qu’ils ne ressemblaient pas aux anciens pairs, qu’ils n’avaient donc aucun droit au gouvernement; qu’ils ne formaient pas corps et ne devaient avoir ni sindics ni commissaires. 62

A Catalunya, com tindrem ocasió de veure, es va produir un enfrontament similar per la presidència del Braç Militar el 1692. Aquesta dinàmica igualadora, potenciada pels processos d’ennobliment de la burgesia i per la difusió de les idees humanistes, conduïa encara més a la debilitat i a la pèrdua d’influència política de l’estament i, per tant, a la necessitat de «reinventar-se» i trobar una nova funció per a donar sentit a la seva identitat.

Els darrers estudis semblen palesar que la resposta gairebé unànime a tot Europa va ser el control dels organismes intermedis i locals de poder. Com conclou Legay, va ser en aquestes

instance du pouvoir intermédiaire, dotées d’atributions pus ou monis étendues, –importantes en Europe central et orientale, moindre en Espagne et en France– et dans les quels l’idéal nobiliarie du service a trouvé un regain d’efflourescence.

Per això, es pot dir que l’estament nobiliari «s’est affirmée comme une elite du pouvoir jusqu’au milieu su XIX siecle». 63 Les situacions són molt diferents d’un lloc a un altre. A Polònia i a Hongria la noblesa va tenir una gran autonomia pel fet que controlava de manera gairebé absoluta les dietines i les comitats , respectivament ; 64 a França, al Dauphiné, l’estament va tenir un paper fonamental fins a mitjan segle XVII i va arribar a convocar l’«assamblée de la noblesse» amb una gran influència; 65 a Suècia, que ha estat considerada també com una «república de nobles», cal destacar el paper que va exercir la House of Nobility , creada el 1618. 66 A Castella, la noblesa va controlar els cabildos municipals, 67 de tal manera que, tot i que la monarquia no va convocar les Corts durant tota la segona meitat del segle XVII, l’estament privilegiat va continuar tenint un gran protagonisme a través de les vint-i-una ciutats que tenien vot a Corts. Així, conclou José Manuel Bernardo Ares,