Eduard Martí Fraga - El braç militar de Catalunya

[l]a lucha por el poder a lo largo de la modernidad no fue tanto una lucha del rey contra el reino representado en las ciudades «burguesas», sino del rey contra las ciudades «ennoblecidas». 68

La consciència del nou paper que exercia en uns estats més absolutistes era una realitat assumida per la noblesa. Bé ho van expressar els nobles francesos a Lluís XIII el 1652: ells representaven «un povouir intermédiaire, naturel et necessaire». 69 A Catalunya, aquests processos es visualitzen en diferents moments. D’una banda, en l’adscripció de la Conselleria Tercera de Barcelona als cavallers (1498) i nobles (1621) a la vegada que s’equiparava la condició de ciutadà honrat als militars (1510). D’altra banda, al llarg del segle XVII la noblesa va accedir al govern municipal de nombroses viles, cosa que va produir no pocs conflictes, com ara el cas de Mataró el 1681 o de Girona el 1682. 70

Ara bé, dins d’aquest panorama europeu, cal considerar amb una mica més de detall el cas de la noblesa catalana i, especialment, de la classe dirigent barcelonina, tema que ja hem pogut tractar en altres llocs. 71 El Braç Militar de Catalunya neix el 1602 a Barcelona la qual cosa té unes implicacions rellevants a causa de la peculiar configuració política i institucional de la ciutat. La capital, com ha pogut mostrar James Amelang, tenia capacitat per a crear ciutadans honrats de matrícula, sense autorització reial, element que anava justament en direcció contrària a les dinàmiques europees, en què l’accés a l’estament era cada vegada més controlat per la monarquia i en què l’alta noblesa posava dificultats a l’entrada de nous membres. 72 Uns ciutadans honrats que havien estat anomenats el 1628 «cavallers de les repúbliques», element que no deixa de sobtar en la monarquia de Felip IV. 73 Xavier Torres ha constatat els processos d’emigració d’una part important de la noblesa rural a la capital com a conseqüència de la crisi agrària del segle XV, 74 la qual es vincularà amb aquests ciutadans honrats i les elits mercantils, especialment a través dels enllaços matrimonials. Els treballs de Juan Luis Palos i Adela Fargas han mostrat les diferents estratègies seguides per nombroses famílies. 75 El resultat final, com explica Albert García Espuche és que

de la fusión entre ciudadanos y caballeros nació [...] la flamante aristocracia urbana de los siglos XVI y XVII, una clase dominante cuyos fundamentos estaban constituidos tanto por el feudo como por la mercadería y las profesiones. 76

A tot això, cal afegir l’allunyament de la cort reial de Catalunya i, amb aquesta, de les grans famílies nobiliàries com els Cardona o els Requesens.

Són totes aquestes particularitats les que fan que John Eliott consideri la noblesa catalana com una «aristocràcia provincial», i l’equipari als hidalgos castellans, però amb un tret molt distintiu:

[C]omo clase social poseía probablemente más cohesión social que la de Francia del siglo XVII, con sus profundas divisiones entre noblesse d’epée y noblesse de robe. De hecho, en algunos aspectos mostraba un mayor grado de uniformidad social y económica que su equivalente de Inglaterra de Jacobo I, ya que había algunas características, tanto dentro de los distintos grados de la aristocracia como en la relación de la aristocracia con la alta burguesía, que eran particularmente favorables para la formación de un grupo social cohesionado. 77

Per la seva banda, James Amelang ha destacat que es tractava d’una classe dirigent oberta, permeable a l’entrada continuada de nous membres, molt allunyada, per tant, del model castellà i en una dinàmica que era justament la contrària a la que succeïa pels mateixos anys a les ciutats italianes, que serien els referents aparentment més propers. 78 Per tot això, conclou, la configuració de l’elit dirigent barcelonina i, dins d’aquesta, del Braç Militar, «s’assembla més a les ciutats alemanyes de rang mitjà, dominades per una classe ciutadana ehrbare (‘honorable’) que no pas a les ciutats de la resta d’Europa Mediterrània». 79

Va contribuir al fet que Barcelona fos el lloc de trobada d’aquestes dues realitats (una noblesa rural cada vegada més aburgesada i una burgesia més ennoblida) la creixent aparició d’àmbits de sociabilitat diferents, que no feien sinó disminuir les diferències entre aquests. Albert García Espuche, per exemple, ha destacat que la noblesa era el sector social que tenia més propietats i que vivia de l’arrendament. 80 A més, a diferència del que succeïa a Gènova i a altres ciutats italianes, a Barcelona no hi havia carrers de rics, ni s’anomenaven palaus les cases grans, les quals estaven perfectament integrades dins el teixit urbà. Per això, pot concloure que a la capital en cap moment hi hagué «intervencions urbanístiques encaminades a accentuar les diferències socials». 81 Un altre estudi ha posat de manifest que almenys 25 famílies nobiliàries diferents van estar vinculades al negoci de la carn entre 1702 i 1711, 82 a banda de la coneguda vinculació de nombrosos ciutadans honrats al negoci de la neu, de les drogues o del pa de munició. 83 James Amelang destaca també el paper que van tenir les obreries de les parròquies i les confraries en la integració social de la noblesa i recull el cas Thomas Platter, que se sorprèn el 1599 de veure «ciutadans acomodats» a les tavernes. 84 La imatge s’acosta al que plantejà fa uns anys Lawrence Stone per a la societat anglesa. 85 Tot plegat, conclou Amelang:

El régimen barcelonés es ejemplo de una forma alternativa de forjar la estabilidad política y social. En Barcelona la plena integración de los nobles antiguos y nuevos, la apertura de cauces institucionales para la absorción regular del estado llano en la elite y la representación política continuada, incluso aumentada, de una proporción significativa de las clases bajas preservaron la paz cívica. [...] De este modo, al proporcionar oportunidades abundantes de movilidad social individual, las reformas incrementaron la amplitud de la identidad aristocrática, al mismo tiempo que ponían obstáculos a las escisiones y al faccionalismo en el seno de la clase gobernante. 86

Com tindrem ocasió de veure, el Braç Militar esdevé una manifestació més d’aquesta classe dirigent tan cohesionada.

Arribats a aquest punt cal fer un breu recordatori de la principal bibliografia sobre el Braç Militar. A l’hora de situar la institució adequadament en el seu context polític i social, les obres de John Elliott i James Amelang esdevenen dos referents indiscutibles que tenen plena vigència. Elliott va ser el primer que es va adonar del paper cabdal jugat pel Braç en la política catalana, tot i que no va arribar a aprofundir en el seu funcionament institucional. 87 Per la seva banda, els estudis de James Amelang sobre els ciutadans honrats de Barcelona i les transformacions de la classe dirigent, el van portar a aproximar-se al funcionament intern del Braç des de la perspectiva dels ciutadans honrats. La seva obra té el gran mèrit d’haver estudiat la institució a partir dels llibres de deliberacions i les seves tesis s’han demostrat totalment encertades. 88 Ara bé, aquests estudis no tenien com a centre el Braç Militar, sinó que s’hi aproximaven com un element ineludible per a poder entendre la política catalana durant la primera meitat del segle XVII o els processos de formació de l’elit dirigent.

Les obres de Pi Arimon, Felipe Salvador, Armand de Fluvià i Francisco Morales Roca són les primeres que ens van apropar al Braç Militar i, més concretament, a les seves ordinacions. 89 Aquests treballs, que aporten dades fonamentals sobre la història de la institució, esdevenen excessivament descriptius perquè, en línies generals, no s’insereixen en el context social en què es va configurar la institució al llarg del temps, fet que dificulta una anàlisi profunda del seu funcionament, atès que no hi ha una confrontació entre aquest «braç teòric», fet d’ordinacions i inscripcions, i el «Braç real» que aplica la normativa a les circumstàncies canviants de cada moment. D’altra banda, la noblesa catalana ha estat objecte de nombrosos estudis en els darrers anys, entre els quals cal destacar les aportacions recents de Pere Molas i de Miguel Ángel Martínez. 90 Però aquests autors s’han centrat especialment en la noblesa catalana alta i mitjana i han fet uns estudis més aviat prosopogràfics, mentre que resta pendent un estudi de la petita noblesa i de la seva vinculació amb el Braç Militar. Només alguns autors han començat a estudiar recentment l’actuació política de l’estament, però aquests treballs manquen del coneixement del seu funcionament intern. 91 Per tot això, l’objectiu del present treball és analitzar el Braç Militar a partir de la informació que aporta el llibre de deliberacions i sota la llum del context social i polític en què es va desenvolupar. Volem explicar com funcionava el Braç Militar i fer una aproximació a la seva història, especialment durant els anys de la guerra de Successió, moment en el qual el seu protagonisme polític va ser indiscutible.