Eduard Martí Fraga - El braç militar de Catalunya

56 Cfr. Pedro Voltes Bou, «Noticias sobre las mercedes nobiliarias otorgadas por el archiduque Carlos de Austria durante su gobierno en Barcelona», Documentos y Estudios , vol. X, 1962, pp. 65-105.

57 Marie Laure legay, Les État Provinciaux ..., p. 84.

58 Jose Antonio Maraval, Poder, honor y élites ..., p. 207.

59 LLDBM, vol. III, f. 43r.

60 Lawrence Stone, La crisis ..., p. 342.

61 Joseph Pérez, «La aristocracia castellana en el siglo XVI», dins M. Carmen Iglesias (coord.), Nobleza y sociedad ..., pp. 47-72. La citació es troba a la p. 56.

62 Robert Mousnier, Les institutions de la France sous la monarchie absolute , vol. I, París, Press Universités de la France, 1974, pp. 163-164.

63 Marie Laure Legay i Roger Baury, L’invention ..., pp. 21 i 381.

64 Marie François Vajda, «Les royaumes des repúbliques? La nobleses dans l’Etat en Hongrie au XVIII è siécle: l’exemple des comiats», dins Marie Laure Legay i Roger Baury, L’invention ..., pp. 269-284.

65 René Favier, «Le conflit des ordres et la représentation provinciale en Dauphiné au XVII èsiècle. Des Etats aux Assemblées de pays», dins Anne Blanchard, Henri Michel i Eric Pelaquier (eds.), Les Assemblées d’Etats dans la France méridionale à l’époque moderne , Montpellier, Université Paul-Valéry, 1995, pp. 63-89.

66 Anthony F. Upton, «The Sweditch Nobility...», p. 18.

67 Sobre el paper de la noblesa als muncipis castellans vegeu, entre la àmplia bibliografia existent, Jose Manuel Bernardo Ares i Enrique Martínez Ruiz, El municipio en la España Moderna , Córdoba, Servicio de Publicaciones de la Universidad de Córdoba, 1996.

68 Jose Manuel Bernardo Ares, «Cortes o cabildos: la representación política del reino en la Corona de Castilla (1665-1700)», dins Jaume Sobrequés (ed.), Actes del 53è Congrés de la Comissió Internacional per a l’Estudi de la Història de les Insitucions representatives i Parlamentàries , vol. I, Barcelona, Parlament de Catalunya, 2005, pp. 393-410. La citació es troba a la p. 397.

69 Jean Pierre Labatut, Les noblesse europeenes de la fin du XV siecle a la fian du XVIII siècle , París, PUF, 1979, p. 111.

70 LLDBM, vol. III, ff. 572 i ss. i 708 i ss. Sobre la configuració municipi català vegeu Josep Maria Torres Ribé, Els municipis catalans de l’Antic Règim , Barcelona, Curial, 1983.

71 Eduard Martí, La classe dirigent catalana , Barcelona, Fundacio Noguera, 2009. Vegeu les pp. 259 i ss.

72 Al 1665, per exemple, la noblesa d’Artois, demanava que per ser noble i participar als Estats Generals la nissaga calia que tingués una antiguitat al menys de 100 anys. Cfr. Marie Laure Legay, Les etats provinciaux ..., p. 84.

73 James Amelang, La formación de una clase dirigente , Barcelona, 1490-1714 , Barcelona, Ariel, 1986, pp. 37 i ss.

74 Xavier Torres, Els Bandolers, s. XVI i XVII , Vic, Eumo, 1991, p. 88.

75 Joan Lluis Palos, La pràctica del gobierno en Cataluña. Siglos XVI-XVII , Tesis doctoral, Bellaterra, Universitat Autònoma de Barcelona, 1990, p. 395. Adela Fargas Peñarrocha, Familia i poder a Catalunya, 1516-1626: les estratègies de consolidació de la classe dirigent , Barcelona, Pagés editors, 1997.

76 Albert García Espuche, Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña 1550-1640 , Madrid, Alianza, 1998. La citació es troba a la p. 300.

77 John H. Elliott, España y su mundo , Madrid, Alianza, 1990, pp. 103 i 104.

78 James Amelang, «L’oligarquía ciutadana a la Barcelona moderna: una aproximació comparativa», Recerques , 13, Curial, Barcelona, 1983, pp. 7-25.

79 James Amelang, «Gent de la Ribera» i altres assaig sobre la Barcelona moderna , Vic, Eumo, 2008, p. 65.

80 Cfr. Albert García Espuche, Barcelona entre dues guerres: economia i vida quotidiana 1652-1714 , Vic, Eumo, 2004, p. 43.

81 Albert García Espuche, Barcelona ..., pp. 49 i 43.

82 Eduard Martí, La classe dirigent ..., p. 131.

83 Albert García Espuche, Barcelona entre dues guerres ..., pp. 272 i ss.

84 James Amelang, «Gent de la Ribera...», p. 59.

85 «What makes the rise of thes middling sort so crucial is their attitude towards their superirs. Instead of resenting thems, they eagerly sought to imitate them (...). Their attitude thus provided the glue wich bound together the top half of the nations by means of an homogeneized culture of gentility». Lawrence Stone, An open elite, England 1540-1880 , Oxford, Clarendon Press, 1984, p. 409.

86 James Amelang, La formación ..., pp. 206 i 207.

87 A banda de l’obra clàssica de John H. Elliot ( La revolta catalana, 1598-1640 , Barcelona, Vicens Vives, 1966), són molt interessants les reflexions que fa l’autor sobre la noblesa catalana a España y su mundo , Madrid, Alianza, 1990. Vegeu especialment les planes 108 i ss.

88 Sobre James Amelang vegeu la bibliografia citada anteriorment.

89 Felip de Salvador, «El Real Cuerpo de la Nobleza, antiguo Brazo Militar del Principado de Cataluña y condados de Rossellón y de Cerdaña», Hidalguía , 5, Madrid, 1957, pp. 369-376. Respecte als nombrosos estudis d’Armand de Fluvià, potser la seva millor síntesi sobre el Braç Militar sigui «Precedents històrics del reial cos de la noblesa de Catalunya». Conferencia pronunciada en el Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña, Barcelona, 1991, p. 12. També resulta de lectura indispensable la introducció de Francisco Morales Roca, Próceres habilitados en las Cortes del Principado de Catalunya, siglo XVII (1599-1713) , Madrid, Hidalguía , 1983.

90 Pere Molas Ribalta, L’alta noblesa catalana a l’Edat Moderna , Vic, Eumo, 2004. Del mateix autor, Los Gobernantes de la España Moderna , Madrid, Actas, 2008. Vegeu també Miguel Ángel Martínez Rodríguez, La mitjana noblesa catalana a la darreria de l’etapa foral , Barcelona, Fundació Noguera, 2011.

91 Montserrat Ribot i Iglesias, «Activitats polítiques de la noblesa barcelonina durant el regnat de Carles II», II Congrés d’Història del Pla de Barcelona , Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1985, vol. II, pp. 453-463; Antoni Simon, «El Braç Militar de Barcelona segons un cens del juny de l’any 1641. Composició i actituds polítiques», EDHAP , Barcelona, XXVI, 2008, pp. 231-253. Vegeu també íd., Del 1640 al 1705 , València, PUV, 2011. Especialment les pp. 233 i ss.

92 Pere Molas, «Felipe V y la nobleza catalana». Conferència pronunciada en el Real Cuerpo de la Nobleza de Cataluña, Barcelona, 4 d’abril de 2001, pp. 5-15. La citació es troba a la p. 10.

La creació del Braç Militar a començaments del segle XVII va ser el resultat d’una llarga sèrie d’enfrontaments de la noblesa catalana per tal de crear una institució que defensés el paper que els nobles consideraven que havien de tenir en la societat. Per a poder entendre i valorar adequadament el Braç que neix el 1602, cal conèixer amb una mica de rigor els principals fets de la seva història prèvia i sota quin context polític i social es va articular gràcies a les seves ordinacions. A aquest doble fi es dirigeixen les següents línies.

És conegut que l’origen del Braç Militar es troba en la pragmàtica que concedí Joan II a les Corts de 1389. El monarca establia la divisió del Braç Militar en dos: per una banda, un Braç de «Militibus, Generosis & Hominibus de Paratico», i, per l’altra, un de «Magnatum, Baronum, Ricorum Hominum & Nobilium». El primer, a més, tenia la facultat de reunir-se fora de Corts, el qual era anomenat «Bras Reyal dels Cavallers, Generosos, e Homens de Paratge del Principat de Catalunya». 1 El privilegi facultava el Braç fora de Corts a fer les seves ordinacions, a reunir-se quan considerés adient per tractar els seus negocis, nomenar oficials, tenir segell propi amb les armes del Braç i un arxiu o caixa comuna. Tal com ens recorda Felipe de Salvador, la pragmàtica deixava clar que la creació dels dos braços es feia per «los inconvenientes deducidos de la existencia de un Brazo único en Cortes y Parlamentos, y a veces con opuestos intereses». 2 La creació d’aquest Braç no suposa cap novetat en el panorama institucional de la Corona d’Aragó. No oblidem que a les Corts aragoneses des del segle XIII ja tenien dos braços militars: el «brazo nobiliar» i el «brazo de caballeros e hijosdalgos». 3 L’element realment innovador està en el fet d’atorgar a la petita noblesa la capacitat de reunir-se fora de Corts i d’autogovernar-se, cosa que no era permesa a l’alta noblesa. Com recorda Sebastià Solé, aquest era un privilegi de «la màxima importància política, l’exercici del qual no ens consta que provoqués mai cap crisi ni problema». 4 Sens dubte, el monarca pretenia debilitar l’estament militar, disminuir el nombre de membres que participaven a les Corts i dificultar que presentessin un front comú. A l’hora de la veritat, el privilegi implicava atorgar als cavallers i a la petita noblesa un alt grau d’autonomia, totalment lliure del control reial, cosa que va esdevenir nefasta per als interessos reials al segle XVII. L’existència del dret de reunió fora de Corts era un signe evident del nou paper que cavallers i petita noblesa pretenien exercir en la societat en detriment de la noblesa titulada.