Eduard Martí Fraga - El braç militar de Catalunya

Del que no eren conscients segurament els Alentorn, era que amb la seva decisió anaven a crear una institució sòlida, amb una gran autonomia respecte al poder reial i que cent anys després, en el context de la guerra de Successió, jugaria un paper cabdal en la defensa de les Constitucions catalanes, més enllà dels simples interessos estamentals.

1 Constitucions i altres drets de Cathalunya: compilacions de 1495, 1588-1589, i 1704 , Edició facsímil, Barcelona, Base, 2004, vol. II, p. 54.

2 Felipe Salvador, «El Real Cuerpo...», p. 369. Vegeu també Andrés Avelino Pi Arimon. Barcelona ..., vol. II, p. 346.

3 Per a una aproximació senzilla a les Corts aragoneses vegeu: Leonardo Blanco Lalinde. La actuación parlamentaria de Aragón en el siglo XVI . Zaragoza: Cortes de Aragón, 1996. Vegeu també, Enriqueta Clemente García, Las Cortes de Aragón en el siglo XVII . Estructuras y actividades parlamentarias , Zaragoza, Cortes de Aragón. 1997.

4 Sebastià Solé i Cot, «La Cort General a Catalunya», dins DD.AA., El territori i les seves institucions històriques , Lleida, Fundació Noguera, 1999, pp. 117-183. La referència és a la p. 126.

5 Armand de Fluvià, «Precedentes...», p. 10.

6 Biblioteca de l’IUHJVV, «Señor, Los títulos del Principado de Cataluña», ref. ZX1703. S47. La citació és troba a la p. 6. Vegeu també Francisco Morales Roca. Próceres ..., vol, I, p. 15.

7 Constitucions i altres drets de Cathalunya ..., vol. II, p. 56.

8 Vegeu les referides obres d’Armand de Fluvià, Felipe de Salvador i Andrés Avelino Pi Arimon.

9 Josep Maria Gay Escoda, El corregidor a Catalunya , Madrid, Marcial Pons, 1997, p. 755. De manera semblant, José Patiño considerava que «en tiempos antiguos no se atrebía este congreso a entrometerse en coses de estado, juntándose solo para tratar de algunes fiestas o cosas de lucimiento de la noblesa» (Salvador Sanpere i Miquel, Fin de la Nación Catalana , Barcelona, Editorial Base, 2001, p. 677).

10 Miquel Pérez Latre, «Juntes de Braços i Diputació del General 1587-1593: Un presidi de cavallers conspirant contra sa Magestad?», Pedralbes , 13, 1993, pp. 281-298. La citació es troba a la p. 290.

11 Miquel Pérez Latre, Llevar la corona del cap de sa Magestad . Treball d’Iniciació a la Recerca, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 1994. Vegeu pp. 27, 182, 262-298, 367, 370 i 392.

12 Ernest Belenguer, «La Generalitat en al cruïlla de conflictes jurisdiccionals, 15781611», dins Dietaris de la Generalitat de Catalunya , Barcelona, Departament de Presidència, vol. III, 1997, pp. IX-XLVI. La referència està a la p. XIV.

13 Aquesta impressió es deriva del fet que al 1569 el Dietari de la Generalitat de Catalunya, constata que el Braç estava reunit en la Seu de Barcelona, «en sos acostumats llocs», la qual cosa dona a entendre l’existència d’una tradició anterior i de normalitat en les reunions. Dietaris de la Generalitat de Catalunya (10 vols.), Barcelona, Departament de Presidència, 1994-2008, vol. 2. D’ara endavant els citarem com a DGC indicant el volum i la pàgina.

14 DGC, vol. 2, p. 205.

15 DGC, vol. 3, pp. 264, 68, 311 i 85.

16 DGC, vol. 3, pp. 261, 291, 308 i 315.

17 DGC, vol. 3, pp. 57, 291, 96 i 99.

18 DGC, vol. 3, pp. 159 i 389.

19 DGC, vol. 3, p. 130.

20 DGC, vol. 2, pp. 285 i 299, vol. 3, pp. 209, 334-335.

21 DGC, vol. 3, pp. 335 i 427.

22 DGC, vol. 3, pp. 291, 292 i 342.

23 Vegeu Miquel Pérez Latre, Llevar ..., pp. 27, 182, i 262 i ss.

24 Ho tenim constatat des de 1568 fins a la vigília de les ordinacions de 1602. Vegeu DGC, vol. 2, p. 205; vol. 3, p. 421.

25 DGC, vol. 2, p. 299.

26 Així sabem que tant al 1568 com al 1595 el va presidir el comte de Quirra (DGC, vol. 2, p. 205, vol. 3, p. 291), al 1559 el presidia el vescomte de Rocabertí, i al 1580 i 1599 el duc de Cardona (DGC, vol. 2, p. 299, vol. 3. pp. 68 i 334).

27 DGC, vol. 3, pp. 209 i 428. Jaume Cardona era baró de Vegés i Sant Mori i Onofre de Lentorn noble i senyor de Seró.

28 DGC, vol. 2, p. 205 i vol. 3, p. 57.

29 DGC, vol. 3, pp. 57, 88, 159.

30 El 1688, per posar només un exemple, els tres ambaixadors del Braç foren Miquel Agulló (noble) Pere de Tamarit (donzell) i Lluís Salgueda (ciutadà honrat). Vegeu DGC, vol. 3, p. 208.

31 DGC, vol. 3, p. 209.

32 Llibre Verd o de matrícula del Braç Militar , ACA, G-225, ff. 11-12. Recollim aquí només els qui van signar els estatuts el 29 de juny de 1602. James Amelang parla de 174 persones, però inclou també les que van signar les ordinacions durant els dies següents (vegeu James Amelang. La formación ..., p. 98). Per la seva banda, cal dir que Pi Arimon s’equivoca quan assenyala el 9 de juliol com a data fundacional del Braç; vegeu Andrés Avelino Pi Arimon, Barcelona ..., vol. II, p. 347.

33 Vegeu DGC, vol. 3, p. 429. També Jeroni Pujades, Dietari de Jeroni Pujades , Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1975-1976, vol. I, p. 190.

34 DGC, vol. 3, p. 389.

35 DGC, vol. 3, p. 427.

36 DGC; vol, 3, p. 428.

37 DGC; vol. 3, pp. 430-431.

38 DGC, vol. 3, pp. 447 i 450.

39 ACA, CA, 264, n. 102. Citat per Xavier Torres, Nyerros i Cadells. Bàndols i bandolerisme a la Catalunya Moderna , Barcelona, Quaderns Crema, 1993, p. 335.

40 James Amelang, La formación ..., p. 98.

41 Llibre Vert ..., p. 11.

42 Sobre els Alentorn vegeu Torres Xavier, Nyerros i Cadells ... pp. 325-340. Una aproximació a un conflictes concret vegeu Xavier Torres, «Disputes d’aigües i lluites de bàndols a la ribera de Sió (1590-1599)», Butlletí de la societat catalana d’estudis històrics , 6, 1995, pp. 81-93.

43 En concret, el seu fill havia de fer front al dot de la seva cunyada, a uns deutes de 30.000 escuts i al pagament dels interessos de tots els censals que el seu pare havia contret. Vegeu John H. Elliott, La revolta ..., p. 63.

44 Xavier Torres, Nyerros ..., pp. 326-327.

45 Xavier Torres, Nyerros ..., p. 331; Xavier Torres, «Disputes...», p. 90.

46 John H. Elliott, La revolta ..., p. 114.

47 Xavier Torres, Nyerros ..., p. 340. Del mateix autor, vegeu Els bandolers , Vic, Eumo, 1992 o «Virreis i bandolers. Catalunya i la Generalitat a començaments del segle XVII (16111623)», dins DGC, volum 4. També és de referència obligada l’obra de Núria Sales. Senyors bandolers, miquelets i botiflers , Barcelona, Empúries, 1984.

48 Josep M. Sans i Travé, i Concepció Ballart i Marisol, «El catàleg de diputats i Oïdors de comptes de la generalitat de Catalunya», EHDAP , Barcelona, núm. VIII, 1980, pp. 63-118.

49 DGC, vol. 3, p. 335.

50 Agustí Duran i Sanpere, Els cavallers de Sant Jordi , Barcelona, Altés, 1964, p. 68.

51 Les ordinacions de la nova confraria de Sant Jordi es troben en el Dietari de la Confraria de Sant Jordi , ACA, G-65, vol. 1. Allà també es troba el llistat de tots els guanyadors

de les diferents justes que es van tenir des de 1596 fins a 1701. Vegeu també Agustí Duran i Sanpere, Els cavallers ..., pp. 69 i ss.

52 La bibliografia sobre les diferents confraries de Sant Jordi a Catalunya és àmpia. Només com a tall de mostra vegeu: Montserrat Ribot, «La confraria dels cavallers de Sant Jordi de Barcelona en sus últimos tiempos», dins Actes del I Congrés de Història Moderna de Catalunya , vol. II, Barcelona, Diputació de Barcelona, 1984, pp. 463-469; Negre Pastell, « La Confraria de San Jorge y la nobleza gerundense », Anales del Instituto de Estudios Gerundenses , Girona, núm. VI, 1951, pp. 271-322; Concepció Pérez i Josep Lladonosa, Llibre del Capítol de la Confraria dels Cavallers i Gentilshomes de la Ciutat de Lleida , Lleida, Artis, 1980.