Eduard Martí Fraga - El braç militar de Catalunya

burguesía no barcelonesa en ascenso con tendencia a ennoblecerse y una pequeña nobleza igualmente periférica ocuparon poco a poco un lugar cada vez más importante en Barcelona y, a partir de allí en la economía del país.

Aquests sectors –ens diu– foren els «agentes capitalizadores que estaban al frente de la transformación económica». 17 La «refundació» del Braç Militar el 1602 a Barcelona i la seva vitalitat durant els anys trenta són un signe d’aquestes transformacions i de la voluntat d’una part de la petita noblesa «aburgesada» d’estar a prop dels nous centres econòmics de poder.

Va ser a la segona meitat del segle XVII quan aquests canvis qualitatius van esdevenir quantitatius. Josep Fontana va constatar el creixement de l’activitat del port de Barcelona a la darreria de la centúria (1693-1699), especialment en les importacions i en les exportacions del sector tèxtil, fet que mostrava l’àmplia connexió de la capital amb els principals centres productius europeus. 18 El 1716 Torras i Ribé constata l’existència de 444 corresponsals de companyies catalanes a tot Europa, però molt especialment a les grans capitals del nord. 19 Els estudis de Benet Oliva, 20 d’Isabel Lobato i de Pere Molas sobre el desenvolupament de les companyies comercials a la segona meitat del segle XVII no han fet sinó confirmar aquesta visió i posen de manifest que una part molt important de les companyies tenien una estructura doble de mercaders i de petita noblesa. Eren aquests darrers (cavallers, ciutadans honrats de Barcelona) els socis capitalistes i els mercaders, botiguers de teles, etc., els qui gestionaven el dia a dia de l’empresa. 21 Companyies com la coneguda Duran, Llorenç i cia. estaven formades per una gran varietat de membres, que anaven des de corredors d’orella (Josep Mata), a botiguers de teles (Rafael Vilar), mercaders (Josep Duran) i cavallers (Joan Lapeira).

Els canvis també es van produir a l’interior del país, moment en el qual, com ha assenyalat Eva Serra, van aparèixer «nous elements [...] que prefiguren socialment i econòmicament el model agrari català del segle XVIII». 22 Especialment importants van ser en el camp de la viticultura i de l’aiguardent, que tenien lloc en aquelles terres menys favorables per al sector tèxtil, tal com han mostrat els estudi de Francesc Valls i el ja clàssic d’Emili Giralt. 23 Així, l’aiguardent, juntament amb el tèxtil, van esdevenir dos dels grans motors de l’economia catalana d’aquells anys. La presència de comerciants anglesos i holandesos, alguns dels quals van tenir un fort arrelament a la capital catalana (Arnald Jäger, Joan Kies, Joseph Shallest, Midfort Crow), certifica la importància de la producció de vins i aiguardents. 24 A tot això, caldria afegir encara que la segona meitat del segle XVII és el moment en què Narcís Feliu de la Penya va publicar Político discurso (1681) i Fènix de Catalunya (1683), que tenien com a objectiu dinamitzar l’economia catalana, afavorir el comerç i millorar la qualitat de la seva producció. El mateix Feliu, advocat i fill de mercader, es va implicar directament el 1690 en la Companyia de la Santa Creu, que tenia com a soci capitalista Bernat Aimeric, el qual va esdevenir marquès d’Aimeric el 1703, 25 i que també havia col·laborat amb ell en l’edició del Ramillet de tintures , publicat per Feliu de la Penya el 1691. Un exemple ben eloqüent de la implicació d’alguns sectors de la noblesa en la vida econòmica del país.

En paral·lel, va tenir lloc una represa del constitucionalisme. El 1711 Felip V afirmava que «las dos últimas Cortes que han concluido los deja más repúblicos que el parlamento alusivo de los ingleses». 26 Una comparativa que no era exclusiva seva, sinó que era assumida per molts altres contemporanis. El 1709 el comte de Robres recorria també al referent anglès per a referir-se al sistema parlamentari de la Corona d’Aragó, en què els reis no podien fer lleis «sin el consentimiento de estas asambleas [les Corts] que es preciso que las convoque a este efecto», mentre que a Castella, «lo puede hacer también sin la solemnidad de juntar los estados del reino». 27 Aquest fet va fer possible que els regnes d’Aragó, València i Catalunya disposessin d’un gran nombre de llibertats i privilegis que, en el cas català, era un dels elements que sobtava més els estrangers. El 1637 Giovanni Botero afirmava que «Barcelona apar més república franca que ciutat vassalla per los molts privilegis de que goza». 28 En aquest sentit, cal tenir present que la configuració del Braç Militar està profundament arrelada a l’especial estructura juridicopolítica vigent a la Catalunya dels Àustries, «la clau de volta de la qual, eren les Constitucions», tal com ens ha recordat Joaquim Albareda. La llibertat política i els drets de què gaudien els catalans, continua l’autor

era cada cop més estranya en un temps en què els prínceps maldaven per construir l’Estat al servei dels interessos dinàstics, a base d’incrementar la fiscalitat i els efectius militars per fer front a la guerra omnipresent. 29

Tanmateix, la Catalunya del segle XVII va estar marcada per la falta de convocatòria de Corts (entre 1599 i 1701 no se’n van cloure cap), cosa que dificultava l’adequació del sistema legal a la realitat social del país. Per això, en ocasions s’ha qualificat aquest segle com una època de decadència. 30 Les frustrades Corts de 1626 i 1632 i els enfrontaments continuats durant la dècada dels anys vint i trenta amb Felip IV mostren que la primera meitat del segle XVII es va caracteritzar per una tensió creixent amb la Corona que va culminar amb la guerra dels Segadors i els decrets de 1652 i 1653, que anul·laven molts dels privilegis catalans i sotmetien les institucions catalanes al control insaculatori. 31 Per a Sánchez Marcos, la reacció de la monarquia suposava «un cierto hito en el camino del absolutismo centralizador». 32 Els seus efectes van ser especialment notables a la Diputació, ja que, segons Xavier Torres, «relegaren els diputats a un paper merament decoratiu». 33 Encara més, Eva Serra ens recorda que «[l]a derrota de 1652, havia provocat i/o augmentat un desajust entre l’evolució socioeconòmica del país i els seus sistemes de representació». 34

Ara bé, aquesta imatge canvia notablement quan arribem al segle XVIII. La important activitat legislativa de les Corts de 1701-02 i de 1705-06 demostra, en paraules de Joaquim Albareda, «l’existència d’un constitucionalisme viu, capaç de recuperar terreny perdut i, fins i tot, d’eixamplar-lo considerablement». 35 De tota la legislació aprovada potser es poden destacar dos elements fonamentals. D’una banda, el que recorden Josep M. Bringué et alia quan afirmen que es produí «una tendència a la millora de la representació i la llibertat de reunió i expressió». 36 De l’altra, els esforços per «reforzar el control de la actuación de los ministros reales y preservar el cumplimiento de la ley», 37 cosa que anava justament en direcció contrària a les forces absolutistes que de mica en mica s’anaven imposant a Europa. El cert és que la legislació aprovada facilitava la representació de l’home comú, en la línia del que succeïa també en altres llocs del continent, com ha mostrat Peter Blicke. 38

Des d’aquesta perspectiva, cal tenir present que, juntament amb els intents absolutistes de la Corona durant el segle XVII (recordem el Gran Memorial d’Olivares de 1624), es poden veure també signes reals d’un constitucionalisme viu que es resisteix a desaparèixer. Eva Serra ja ens va recordar que la Junta General de Braços de 1640 pot ser entesa com «una actualització del seu patrimoni institucional i legislatiu: ampliació de la representativitat parlamentària, agilització del funcionament de Corts». 39 Semblantment, Víctor Ferro considera que, tot i la hipotètica debilitat de la Diputació, aquesta va conservar al llarg del segle XVII, «virtualitats polítiques de gran transcendència en els moments de crisi de la constitució pactista». 40 A propòsit d’això, cal afegir-hi que per a la segona meitat del segle cada vegada hi ha més estudis que posen de manifest la força de les institucions catalanes, visible, per exemple, en el dinamisme que adquiriren les novenes de la Diputació i les conferències dels dos comuns durant aquells anys. 41