Xevi Camprubí i Pla - La premsa a Catalunya durant la Guerra de Successió

Encara dins del terreny judicial, cal destacar també la importància que va tenir la publicació de les anomenades «decisions», uns reculls de jurisprudència elaborats per alguns dels jutges més destacats del país, com Miquel de Cortiada o Miquel de Calderó. Entre els anys 1659 i 1701, atenent a una llei aprovada a les Corts celebrades a Montsó el 1542, la Generalitat va assumir l’edició de fins a dotze volums de decisions, la qual cosa va representar la impressió d’un total de 8.545 exemplars i una despesa de prop de 10.000 lliures.

A la vegada, les institucions religioses també van aprofitar la capacitat publicitària que els oferia la impremta, com per exemple a l’hora d’anunciar les indulgències concedides pel Papa. Una altra pràctica habitual era la impressió de sentències d’excomunió, les quals s’acostumaven a plantar també en llocs visibles de la ciutat. Per exemple, l’any 1690 el cavaller Joan Argila va encarregar a Vicenç Surià la impressió de 200 còpies d’una sentència que el nunci apostòlic havia dictat, a instància del noble, contra uns lladres de llibres. A més, l’impressor va cobrar una lliura i 10 sous per la feina de «fixar i plantar aquestes lletres d’excomunicació o paulinas per diversos llocs de la present ciutat de Barcelona».

Les parròquies i els convents se servien de la impremta per repartir sermons, oracions i altres textos de caràcter religiós entre els feligresos. Entre aquests impresos destacaven els villancets, que eren cantats a les esglésies amb motiu d’esdeveniments importants. Per tal que tothom hi pogués participar, eren impresos prèviament en una quantitat que sovint arribava al miler d’exemplars. L’any 1683, amb motiu de l’alliberament de Viena del setge turc, es van cantar uns villancets a la capella del Palau de la Generalitat, compostos pel mestre Joan Barter, dels quals Rafael Figueró en va fer 1.000 còpies. Un cas semblant són els 1.500 villancets, impresos per Figueró, que es van repartir a la capella de Sant Jordi, el novembre del 1701, amb motiu de la translació del cos de Sant Oleguer. Encara en trobem un darrer exemple en els villancets cantats al convent de Santa Caterina per la festa de Sant Tomàs de Aquino el 1712, compostos pel mestre de capella Francesc Valls. D’aquests, el prior del convent en va encarregar 1.400 exemplars a l’impressor Bartomeu Giralt.

La impremta, d’igual forma, va facilitar el desenvolupament d’algunes activitats administratives, gràcies a l’ús extensiu de les anomenades «butlletes», uns formularis de la mida aproximada d’una octaveta que contenien un text imprès i uns espais en blanc per afegir-hi un nom, una data o una quantitat de diner. Era habitual, per exemple, que els oficials de la bolla del General deixessin constància del registre de les peces de roba lliurant al propietari una butlleta d’aquest tipus, en la qual es feia constar el nom, el dia i la quantitat pagada per l’impost. De la mateixa manera, les institucions polítiques utilitzaven les butlletes per avisar de la celebració d’actes oficials, com les reunions del plenari o del trentenari del Consell de Cent. Així, l’any 1666 el govern municipal va pagar quatre lliures a la impremta Mathevat per la impressió d’una raima de butlletes per convocar als jurats al Consell. En una altra ocasió, l’any 1668, aquesta impremta va facturar set lliures per la impressió de dues raimes de butlletes per convocar el trentenari, «conforme se acostuma, per ser acabats los que eran fets». Aquest mateix compte contenia un càrrec de tres lliures i deu sous per la impressió d’una raima de «papers de monitori als ciutadans per a que fessen escurar les clavegueres devant llurs cases». Igualment, el Consell de Cent va manar imprimir el 1676 a la impremta Cormellas una raima de «bolletas del morbo, per convidar per fer guarda als portals», amb l’objectiu de reforçar la vigilància de les entrades a Barcelona davant el perill de contagi de la pesta. D’una raima de paper, que equival a 500 fulls, en sortien, depenent de l’extensió del text, unes 4.000 butlletes.

També es van fer servir butlletes en la convocatòria que el Braç Militar va fer a la noblesa catalana a final del juliol del 1708, per anar a rebre la reina Elisabet Cristina de Brunswick a Sant Andreu de Palomar, on va fer parada en el viatge de Mataró fins a Barcelona. Rafael Figueró va rebre l’encàrrec d’imprimir unes 400 butlletes que contenien aquest text:

Senyor, lo Excel·lentíssim senyor protector del Excel·lentíssim y Fidelíssim Braç Militar convida a V.M. per Bras, per demà dimars als 31 de juliol a las dos horas puntual, per anar a besar la mà a la Reyna nostra Senyora (que Déu guarde) en Sant Andreu de Palomar, y se servirà aportar cotxe.

Una de les repercussions de l’aposta generalitzada de l’ús del paper imprès per part de les institucions polítiques i religioses fou que la impremta va adquirir un prestigi i una consideració social superior a la d’altres oficis mecànics. Aquesta idea, de fet, ja es detecta a mitjan del segle XVI en alguns dels grans centres d’edició europeus. Tal com explica Natalie Zemon Davis (1993: 21), els impressors de Lió estaven convençuts que la impremta feia una tasca que tenia un gran valor social. En la mateixa línia, el 1619 el corrector Gonzalo de Ayala va presentar a Madrid una al·legació a l’ajuntament d’aquesta ciutat per demanar que la impremta fos reconeguda com una art liberal. En un text aparegut poc després, Ayala assegurava

que en el arte de la impressión concurren todos los requisitos que en las demás liberales (…) porqué es en ella muy superior la parte intelectual y especulativa a la operación manual.

A Barcelona la defensa de la impremta com a art liberal es detecta el 1638, quan el mercader Sebastià de Cormellas s’enfrontà amb els cònsols de la Llotja de Mar perquè aquests s’oposaven que tingués un taller tipogràfic de propietat, amb l’argument que, tractant-se d’un ofici mecànic, era poc honrós per a un home del seu estament. Els advocats de Cormellas, entre els quals s’hi trobava l’eminent Joan Pere Fontanella, van plasmar les virtuts de l’art d’imprimir, sobretot les del caixista i les del corrector, en un memorial en què, entre altres coses, asseguraven que per exercir l’ofici d’impressor era

necessari saber moltes sciènties, y com aquellas de sa naturaleza sian lliberals, segueix-se de aquí que rebent la mateixa naturaleza la dita art de imprimir se ha de dir y judicar per lliberal.

Tanmateix, l’obra que més va ressaltar el caràcter liberal de la impremta fou el Discurso legal, histórico y político en prueba del origen, progressos, utilidad, nobleza y excelencias del arte de la impremta , publicada a Madrid l’any 1675 per l’advocat Melchor de Cabrera. L’autor feia una aferrissada defensa de la impremta com a art liberal i la situava per sobre de l’ofici dels llibreters. L’obra de Cabrera, en efecte, va exercir una gran influència sobre els impressors de Barcelona, en un moment en què aquests havien pres consciència de la importància de l’ofici. Un any després, un grup d’impressors presentava una súplica al Consell de Cent en què, parafrasejant alguns dels arguments plantejats per l’advocat madrileny, reivindicaven que la seva feina era de gran «concideració y utilitat per lo bé públich y de tanta necessitat en qualsevol república de las ben governades». Per aquesta raó, van sol·licitar als consellers el reconeixement de la impremta com una art liberal i que, en conseqüència, els fos autoritzada la creació d’un col·legi d’estampers. Els impressors consideraven que el seu lloc en la jerarquia urbana es trobava en l’estament dels artistes, del qual en formaven part professionals que exercien arts liberals com eren, per exemple, els notaris o els adroguers.