M. Josep Cuenca Ordinyana - L'oració composta (II) - la subordinació

Cal dir, a més, que els conceptes clarament específics i complexos de la teoria generativa, els hem inclòs, generalment, en nota a peu de pàgina. Així, es permet fer una doble lectura del text: la lectura més o menys neutra, aplicable a qualsevol model lingüístic amb les adaptacions formals i terminològiques que calgui, i la lectura lligada a la gramàtica generativa.

Hem intentat que aquestes pàgines incloguessin els aspectes descriptius de la subordinació així com els normatius, que sovint figuren en nota. A més a més, tot i que ens hem centrat en el català, voldríem que els continguts que exposem servissin també per a estudiar el funcionament de la subordinació en altres llengües, i molt especialment en les romàniques.

Per últim, comentarem que gran part dels exemples que il·lustren el text són inventats; tanmateix, hem considerat convenient introduir alguns exemples de corpus , ja que, de vegades, la imaginació del lingüista és molt més limitada que la realitat lingüística. Aquests exemples han estat extrets del llibre Camí de Sirga de Jesús Moncada (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1988) i es marquen al text amb la indicació (CAM), acompanyada del número de pàgina on figura l’exemple.

Ens resta només expressar el nostre agraïment als directors de la col·lecció Biblioteca Lingüística Catalana , els doctors A. Ferrando i Á. López-García, perquè ens han permès publicar aquest llibre i perquè ens han encoratjat en tot moment a treballar en el tema. I agraïm molt especialment la col·laboració de Manuel Pérez Saldanya i J. Rafael Ramos, que han tingut l’amabilitat i la paciència de revisar el text que ara us presentem.

València, 30 d’abril de 1991.

1. DEFINICIÓ I CARACTERITZACIÓ GENERAL DE LA SUBORDINACIÓ

1.1. DEFINICIÓ

La definició de la subordinació es presenta, en un primer moment, com una tasca fàcil: els lingüistes solen parlar de subordinació quan hi ha una oració en la qual una de les funcions oracionals correspon a una clàusula. Dit d’una altra manera, hi ha subordinació quan una clàusula ocupa la posició d’un sintagma no verbal. 1

La simplicitat és més aparent que real. Només cal que analitzem les definicions de la subordinació i, més concretament, els criteris en què es basa la distinció entre clàusules subordinades i coordinades per adonar-nos d’aquest fet.

Els gramàtics tradicionals remeten, en general, al criteri de dependència, tant gramatical com semàntica, per definir la subordinació. 2El criteri de dependència semàntica és clarament objectable. Hi ha casos en què la subordinada té un sentit més complet que la denominada principal. Així, en una oració com (1)

(1)Hem decidit que hi anirem.

la subordinada (llevant-ne, és clar, el subordinador, que és una marca sintàctica de subordinació, i no un element pertinent des del punt de vista del significat de l’oració) té més independència semàntica que la “principal”.

(2)a.Hi anirem.

b.??Hem decidit.

D’altra banda, segons fa notar Álvarez (1987:124), hi ha subordinades que poden ser absolutament comprensibles, tot i que apareguin separades de la resta de l’oració, si són expressades en un context adequat.

(3)-Creus que m’espantaré?

-Quan la vegis, segurament.

(4)-On has anat?

-On m’ha dit la mare.

(5)-Quin vols?

-El que té la Marta.

Quant a la dependència sintàctica, el problema fonamental està a definir amb claredat què s’entén per aquest concepte. Fixemnos que sovint s’interpreta la dependència com la relació entre un element nuclear i un element modificador. Ara bé, cal notar que una clàusula que actua com a modificador (M) d’un nucli (N) pot esdevenir el nucli d’una altra clàusula.

D’altra banda, si pretenem definir la dependència com la impossibilitat d’aparèixer isoladament, els exemples adduïts abans mostren suficientment que, en aquest sentit, moltes “principals” són més dependents que les corresponents subordinades: determinades completi ves tenen més possibilitats d’aparèixer isoladament -és a dir, sense que sigui explícita la “principal”- que una oració amb un verb transitiu pur, on la mancança de l’objecte produeix agramaticalitat.

(7)a.Em pregunto on ha anat.

b.*Em pregunto.

c.On ha anat?

(8)a.Vols el que té la Marta?

b.*Vull.

c.No, el que té la Maria.

Tampoc no es pot identificar la dependència amb l’aparició d’un subordinador, com fa Álvarez (1987). Hi ha oracions, generalment classificades com a subordinades, que no presenten cap nexe d’unió (subordinades asindètiques):

(9)a.Li vaig dir: ningú no voldrà ajudar-te. [= completiva]

b.Me’n vaig, estic cansada. [=causal]

c.Vine, t’ajudaré. [= condicional]

Des d’altres enfocaments metodològics s’ha incidit en el concepte d’inserció. Una clàusula es troba inserida en una oració quan en depèn jeràrquicament perquè realitza una de les funcions no verbals d’aquesta. 3Des d’aquest punt de vista, els conceptes clau per a definir la subordinació serien la diferència de jerarquia i la funció sintàctica. La subordinació s’entén, doncs, com un procés d’inserció d’una oració dins d’una altra, com a constituent d’aquesta; el canvi de jerarquia que va associat amb la inserció fa que l’oració passi a ser clàusula, pel fet de trobar-se en posició inclosa.

1.2. CARACTERÍSTIQUES DE LA SUBORDINACIÓ

A fi de concretar més la definició de la subordinació, revisarem tot seguit les característiques que presenta el fenomen.

1.2.1. ELEMENTS CONNECTATS: UNA O DUES CLÀUSULES?

Una qüestió que s’ha plantejat sovint és si dins d’una oració subordinada hi ha una o dues clàusules. Tant les gramàtiques tradicionals com les generatives solen fer referència a dues oracions: una oració principal o matriu (angl. matrix sentence ) i una oració subordinada o inserida (angl. embedded sentence ).

Nosaltres, en canvi, seguint Carrillo (1963) i Rojo (1978), entre altres, considerem que les oracions subordinades són monoclausals, atès que estructuralment són idèntiques a les oracions simples: 4l’única diferència que hi ha entre les simples i les subordinades és que un dels constituents és una clàusula i no un sintagma. Així, parlarem de:

oració composta per subordinació o oració subordinada, referint-nos al conjunt format per una clàusula inserida i la matriu;

clàusula inserida o subordinada, que correspon a una oració (la unió d’un sintagma nomianl subjecte i un sintagma verbal predicat) que ha canviat de jerarquia i es troba inclosa dins d’una oració composta, on funciona com un dels seus constituents;

la matriu, que és la resta de l’oració composta. Estrictament parlant, la matriu no és ni oració ni clàusula, ja que no està formada per un sintagma nominal subjecte i un sintagma verbal complets, en la mesura que li manca el constituent representat per la clàusula.

1.2.2. RECURSIVITAT CÍCLICA

Segons hem dit, una de les notes definitòries de la subordinació és la dependència jeràrquica que s’estableix entre la inserida i la resta de l’oració. Podem matisar aquesta idea notant que les oracions subordinades són exemples de recursivitat cíclica. S’entén que una construcció és recursiva quan hi ha una categoria que domina, de manera immediata o mediata, un altre constituent de la mateixa categoria, és a dir, quan una categoria s’autodomina. 5Així doncs, podem dir que en tota subordinació es produeix un fenomen de recursivitat, ja que una oració domina una clàusula -i, cal tenir en compte que, com hem dit abans (cfr. nota 1), oració i clàusula corresponen a una mateixa categoria.