Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

FEIXISTES, ROJOS

I

CAPELLANS

Església i societat al País Valencià (1940-1977)

FEIXISTES, ROJOS

I

CAPELLANS

Església i societat al País Valencià (1940-1977)

Ramir Reig i Josep Picó

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

2004

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni registrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, de cap manera ni per cap mitjà, sigui fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

La primera edició d’aquest llibre aparegué a l’Editorial Moll (Mallorca, 1978)

© Ramir Reig i Josep Picó (1978, 2004)

© D’aquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2004

www.uv.es/publicacions/

publicacions@uv.es

Fotocomposició i maquetació: Addenda, 08010 Barcelona

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

Impressió: GUADA Impressors, SL

ISBN: 978-84-370-9419-9

Dipòsit legal: V-1875-2004

PRÒLEG A LA SEGONA EDICIÓ

PRESENTACIÓ

INTRODUCCIÓ: ENTRADA A LA NIT (1939-1945)

L’ordre nou: de la repressió a la corrupció general

La prestació ideològica: de l’expiació a la restauració

Els bons costums

Els pensadors

L’exercici del poder

La recerca d’un espai propi: l’Acció Catòlica

Les classes dirigents

Les classes pietoses i servicials

Les classes dominades

La subordinació del conjunt

I. RACIONAMENT, ENGREIXAMENT I MALALTIA DEL PROVINCIALCATOLICISME (1945-1960)

La primera crisi del sistema i el nou paper de l’Església

L’ocupació de la societat

La personalitat del nou bisbe

La clau de la pastoral: la recuperació de l’espai perdut

Funció del populisme

L’estratègia de l’espectacularitat

Cara A: la majúscula «Misión»

Cara B: la festiva tómbola

El desgast de la popularitat

La funció del capitalisme social

Els límits del reformisme

La influència social

Burgesia i política

La preocupació de les obres

El nivell ideològic

El Seminari

Els col·legis religiosos

Les forces socials

II. LA LLUITA DE CLASSES DINS L’ESGLÉSIA (1960-1970)

Periodització de l’etapa

Els nous fronts d’alliberament

La mitjania desenvolupada

La significació del Concili

Un nou llenguatge estranger

El procés de secularització

El sostre del progressisme

Sublim reacció: l’Opus

El Concili viu

La generació de l’entusiasme

El compromís en la lluita

La gran ocasió perduda

El desencant i la crisi

EPÍLEG: MAI NO S’ACABA LA HISTÒRIA (1970-1877)

L’Església s’allunya, la realitat s’acosta

Consolidació de la base

La pèrdua de credibilitat de la institució

Alternatives

DOCUMENTACIÓ UTILITZADA

Aquest llibre es va publicar l’any 1978 gràcies a la generositat d’un editor mallorquí, Francesc de P. Moll, que es va brindar a traure’l a la llum quan vam trobar tancades d’altres portes. Tingué la vida discreta, però no decebedora, assignada a aquesta mena d’estudis. Es va presentar a la llibreria Tirant lo Blanch de València, rebé un parell de crítiques amistoses en la premsa local, i el compraren uns mil cinc-cents presumptes lectors (no hi ha proves del delicte d’haver-lo llegit). La quota habitual, potser alguns més, the few, the happy few que mai no falten a aquestes cites. Al cap d’un any de la seua eixida va desaparèixer de les llibreries, desallotjat pel sistema fordista de producció de llibres que engegaren les grans editoriales en obrir-se el mercat, i anà a raure a les biblioteques especialitzades esperant que algun investigador, a qui una nota a peu de pàgina li recordàs la seua existència, anàs a consultar-lo.

Després de vint-i-cinc anys l’editorial de la Universitat de València ha decidit de traure’l dels llimbs dels justos atorgant-li l’honor de ser un dels primers títols d’una col·lecció dedicada a estudis sobre el franquisme. Coses de l’edat, un llibre militant que passa a la condició de clàssic. Ai!, com va dir el poeta, «las hijas de las madres que amé tanto, me besan ya como se besa a un santo». En ser-nos consultada la decisió, com a autors de l’obra, vam experimentar un lògic pudor i, prudentment, vam rebutjar l’oferta. Aparèixer de nou en les prestatgeries brandant banderes i pronunciant judicis categòrics, en l’argot d’Althusser i Poulantzas, com si ens els haguéssem acabat d’inventar, resultava una mica enutjós. O potser, vés a saber, és que el temps ens ha fet més avorrits i menys aguts que el llibre. En qualsevol cas, deixant de banda les qüestions personals, ens va semblar que hi havia una objecció de major fondària. Els darrers anys s’han publicat estudis especialitzats que aporten una àmplia informació sobre quasi tots els temes que es tracten ací: la repressió (V. Gabarda i C. Agulló), la lluita contra la dictadura (I. Saz), el moviment obrer (A. Gómez) i universitari (B. Sanz i S. Rodríguez), el valencianisme polític (A. Cucó), la resistència cultural (S. Cortés), el paper de l’Eglésia (M. Moreno), l’entramat institucional (E Sevillano i G. Sánchez) i l’economia (R. Moreno). A hores d’ara, quin interès podria tenir un llibre de caràcter generalista, escrit abans d’aquests treballs?

La insistència dels editors, i particularment de Gustau Muñoz, i la confiança en la seua experiència i bon criteri, ens va fer reconsiderar la decisió. Argumentava el nostre amic que la falta d’academicisme i la confusió de gèneres de què fa gala el llibre (una història cultural entreteixida amb imprudents incursions en el camp de la sociologia, la política i la iconografia pop) tenen l’avantatge de fer-lo entretingut i de proporcionar una comprensió interrelacionada dels fets. Certament, la data primerenca de la seua publicació l’ha impedit de comptar amb les valuoses aportacions realitzades posteriorment, però li va facilitar, en el seu dia, una calorosa proximitat als esdeveniments. Ara que tant es parla de recuperar la memòria i quan assistim a un devessall de llibres sobre el franquisme de valor molt desigual (al costat d’estudis d’investigadors solvents, com els esmentats adés, es publiquen llibres d’una frivolitat alarmant), el nostre té, si més no, un tret que el diferencia: va ser un intent de fixar la memòria del franquisme tal com el veien, en el moment de la seua desaparició, els qui l’havien viscut, patit i combatut, abans que la corrosió del temps, amb els seus desencisos i acomodacions, la deformàs. Atès que aquesta és la clau interpretativa de l’obra, no serà sobrer afegir unes paraules que aclaresquen el seu significat.

El llibre recull la memòria militant de l’època. Això no significa que se centre exclusivament en la lluita de l’oposició, sinó alguna cosa de més general, simple i contundent: és un llibre intencionadament i apassionadament antifranquista. Ens sembla superflu, a propòsit d’aquesta nítida presa de posició, d’entrar a discutir sobre les condicions d’objectivitat del coneixement històric, ja que és un fet admès que aquestes condicions no existeixen en estat pur. L’historiador parteix sempre d’uns pressupòsits determinats, i els nostres foren els principis democràtics que condemnen el franquisme com una dictadura, i l’experiència dels qui l’havien sofert i el consideraven menyspreable.