Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

Altres assumptes: la immediata creació d’una «Escuela de Ingenieros Agrónomos». Què menys que això per al Llevant feliç i taronger!, es diuen els nostres regidors. Marxant, és cosa de 15 anys i està fet. No cal desanimar-se. Fem Fallera Major la filla de sa excel·lència, la filla del general Aranda, la filla d’Ibáñez-Martín, i així successivament fins a la filla de Suá-rez. Ai!, que com deia Campoamor, les filles dels pares que estimí tant m’estimen avui com a un sant! Però els pares, ni cas.

Uns altres projectes de llarg termini posats immediatament sobre el tapet, perquè el Govern prestàs el seu ajut: una estació d’autobusos (al cap de vint anys el Sr. Rincón de Arellano en féu dues, una de les quals es veié inservible en qüestió de mesos); un nou manicomi (si els sans esperaven vint anys, els folls en podien aguantar molt bé trenta); i un nou Hospital Provincial (projecte realitzat en un temps rècord, ja que hom tardà menys dels quinze anys mínims que qualsevol cosa exigeix a València).

No hi ha dubte a la vista d’açò que el captaire oficial que han estat les nostres autoritats ha estat un captaire sofert. Pel mateix lloc on un tren s’emportava per davant un tramvia de Torrent deu anys després d’haver rebut la promesa de solució del problema, aquest segueix passant avui. Només que ja no van tramvies a Torrent cada hora, sinó autobusos cada deu minuts. Sempre és un avantatge. No es pot negar, a més, que el captaire que han estat les nostres sofertes autoritats ha estat un captaire maldestre. Com aquell personatge de Fernández-Flórez que un dia, ja fart, es decideix a robar i es roba la seua pròpia cartera. Aquí el que ens han donat ens ho han tret, com el preciós «Plan Sur». En açò es diferencia fonamentalment la mendicitat oficial de l’exercida pels nostres burgesos. També aquests han practicat l’actitud lacrimogenomendicant, com diria polèmicament Amando. Però almenys l’han rendibilitzat. Hi ha una diferència entre aquests projectes diferits i incomplets i els que la burgesia es proposa. Amb la grandiloqüència peculiar de l’època llegim que València es proposa la construcció d’un gran estol fruiter. Sens dubte les ressonàncies de Roger de Llúria que hi ha en la frase (i en uns altres projectes marítims, com el d’una escola nàutica) no s’assoleixen, però Cofruna, Fesa, Julio de Miguel i restant família aconsegueixen estupefaents permisos d’importació amb què enriquir-se. En aquest sentit sí que hi ha diferència entre el sofert, maldestre i humiliat captaire que són les nostres institucions i l’orde mendicant constituïda per la nostra burgesia. D’ací que no signifique res la xifra oficial que assenyala escandalosament el Sr. Noguera per a l’any 1940: mentre el 50 % de les exportacions són nostres, només capitalitzem el 10 % de les importacions. El que cadascú capitalitzava en permisos d’importació, donats sota mà, pertany al secret del sumari i s’inscriu en el procés de corrupció general. I amb açò arribem a la fi del primer capítol de la història de la ideologia. La nostra burgesia no es fa tan fervorosament patriota per pur amor a la bandera. L’acumulació capitalista no és possible sense la detracció d’una elevada quota de la plusvàlua. L’acumulació feixista, que és el mateix, però a gran escala, requereix un moviment obrer estrangulat, una opinió pública completament deformada, i camp lliure per a l’especulació, el negoci brut i el frau. La ideologia exaltant del patriotisme centralista, de l’autoritarisme carismàtic i indiscutible, i de la missió històrica i divina no s’implanta perquè siga la ideologia de la classe dominant a l’Estat, sinó perquè defensa a curt termini i a fort braç els interessos de la nostra sereníssima burgesia. Que aquesta ideologia tingués el seu més ferm defensor en l’Església, més encara, que l’Església contribuís a formar-la, és un fet no per lamentable menys cert. Si haguéssem tingut un abat Godin per a plantejar-nos els problemes, no hauríem conclòs, com a França, que érem un país de missió. Hauríem d’haver confessat que València era un país de dimissió en què les forces socials no havien assumit les seues responsabilitats històriques: les unes per no voler, les altres per impedir-s’ho. L’Església estigué entre les primeres i destorbà tot quant sabé les segones.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.