Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

Si totes aquestes qüestions (el drama d’identificació del nostre poble, el problema del camp o la força vital i exuberant dels seus habitants, en fi, el que es vulga) haguessen estat expressades amb dignitat literària, la possibilitat d’abordar-les amb serietat hagués quedat oberta. És molt diferent, com farà anys més tard Ovidi Montllor, agafar una tonada popular i esquinçar-la amb aquell furiós «mare no vull ser llaurador», que degradar sistemàticament l’«un i el dos»: «a la vora del riu mare ...». En reduir l’ús de la llengua a «les flors i violes» del folklore oficial o a les representacions bufes que hem esmentat, es llevava al poble l’instrument més adient d’enriquiment de la seua personalitat col·lectiva.

L’Església està a l’aguait de l’operació, ella que tant sap de la utilització del llenguatge com a instrument de domini. Al cap i a la fi la tossuderia a mantenir el llatí no tenia més objecte, a part de la contribució a crear un espai esotèric i sagrat en la litúrgia, que basar en quelcom la distinció de l’elite sacerdotal. Quan la reforma litúrgica del Concili dispose l’ús de la llengua vernacla en la missa i en l’administració de sagraments, l’Església a València no ho dubta un moment. La dignitat de la litúrgia exigeix una llengua digna: el castellà. En el capítol corresponent tindrem ocasió d’historiar aquesta qüestió i la batalla que a poc a poc van plantejant els sacerdots més arrelats en el poble a favor de la nostra llengua. Veurem també la resistència obstinada d’un autèntic búnker espanyolista. No podia ésser altrament. L’Església participa en els anys quaranta de l’acció impositiva de la ideologia dominant en aquesta qüestió i des d’idèntiques opinions i creences. El castellà és la llengua nacional i pàtria, amb què es conquistà Amèrica i s’evangelitzà el món. El valencià, una «cosa» de segon ordre. Conseqüència: els sacerdots han de parlar en castellà, dirigir-se al poble en castellà, perquè els temes de Déu no es poden banalitzar amb una llengua de fira i festes, però no de congressos i exposicions. L’efecte d’aquesta pràctica ideològica és clar: si allà on hi ha cultura i es parla de temes seriosos s’usa el castellà, és perquè el valencià ha de pertànyer a la cultura de «pa i ceba». Però no basta, cal apartar la temptació i castellanitzar els futurs sacerdots. Com veurem, en tractar el tema del seminari, als estudiants se’ls prohibeix parlar valencià, tot i que per a tots ells és la llengua materna. I una altra vegada el mateix efecte ideològic: que els transmissors d’ideologia que són els sacerdots estimen el castellà com a element de distanciació, de sortida de la seua classe, d’integració en els cercles de poder. Una volta s’estima quelcom per aquesta raó és difícil arribar a perdre-ho. Per això l’Església ha estat tan pertinaç en aquest tema.

Allò més paradoxal del cas és que la relegació de la cultura valenciana que venim descrivint, la seua conversió en un ús o costum del poble analfabet, i la implantació del castellà com a vehicle cultural no aconsegueix tampoc en aquesta llengua quelcom que tinga la més mínima semblança amb el que hom sol anomenar cultura. El nivell general d’aquests anys és tan baix i el panorama tan desolador, que a penes es troben alguns noms: els «garcilasistes», Laín, Tovar, el grup d’«Escorial», i pare vostè de comptar. No podia esperar-se una altra cosa d’una cultura basada en el clericalautoritarisme. Però l’erm castellà es converteix en territori lunar en arribar a València. D’una burgesia sucursalista que converteix en norma de conducta la subordinació, i la secundarietat en actitud cultural i en projecte històric, què podia sorgir? El mateix del que volia alliberar-se: la ruqueria, l’apreciació beata i beòcia, la sensibilitat pobletana i de saltataulells. València esdevé la capital del triomf fàcil, on més èxit tenen els espectacles aparatosos i facilons. Tots els artistes programen València com a lloc de triomf garantit i alguns la converteixen en habitual port d’escala. Els exemples podrien multiplicar-se en diversos nivells. Esmentem, doncs, una de les primeres celebracions «culturals» de la «Victoria» en el Principal, amb assistència de les digníssimes autoritats, on al costat d’un concert (no sabem què tocaren, potser El sitio de Zaragoza ) actua el pallasso de circ Ramper. Aquest estil de festa benèfica de col·legi dóna la tònica. A la Universitat és rebut amb honors el Sr. García Sanchiz. A l’Eslava té l’èxit assegurat cada any Rambal, els espectacles del qual sobre Ana en la Corte de Siam o La policía montada del Canadá només es diferencien del «Belén» del «Patronato» en el major nombre d’ocasions de repetir l’escena principal en què surt el dimoni envoltat d’una explosió de magnesi. «Las vienesas» passen no pel que eren, una revista musical adecentada, sinó per una opereta arribada directament de la cort de Sisí, a la qual acudeixen les nostres senyores burgeses com al ball de debutants de l’Òpera de Viena. Som un públic per a l’aplaudiment fàcil, per als mites familiars o els espectaculars. Ací tenen regularment acollida calorosa Rivelles i la Ladrón de Guevara, a la qual hom considera una Margarida Xirgu, perquè són valencianes i estimen molt la seua terra. Parlem de la «genial tonadillera», nascuda al popular barri de Sagunt, la Conchita Piquer, a la qual hom dedica una placa en la seua casa i un barri sencer. Són glòries de la família molt pròpies d’una concepció de la cultureta barata, aparent, d’oripell. Ací triomfa el «senyores i senyors, el mai no vist», «per primera vegada a València». Quan actua l’«Holiday on ice», espectacle certament bonic i amb merescut èxit en tota Espanya, s’organitzen viatges dels pobles. No creiem exagerar. És una cosa que saben fins i tot els toreros, que s’asseguren ací l’èxit abans d’anar a Madrid. Aquí pren l’alternativa Parrita, amb Manolete i Arruza, en la correguda amb més tall de trofeus que coneix la historia del toreig. Anys més tard, quan Camara vol fabricar un nou mite, fa cap de nou a València i ací es consolida la nova parella, Aparicio i el Litri, que prenen també l’alternativa a la nostra plaça. Som un poble sense pautes culturals pròpies, sucursal dels qui les marquen i per això promptes a aplaudir-ho tot, com el ruc que va a un espectacle i aplaudeix abans que ningú, perquè no diguin que no ho entén. Fins en una cosa tan nostra com la música, on en cada poble hi ha vertaders «assabentats» capaços d’assaborir i d’interpretar Txaikowski, doncs fins en això necessitem el prestigi aliè i l’«Orquesta Municipal» contracta un alemany (excel·lent director, sens dubte): el professor Von Benda. També en música aplaudim el «meravellós» amb afecció beata. Ací triomfa el «nen prodigi» Pierino Gamba, que després, ja major i director normal, ve a agrairnos-ho. Però no allarguem les exemplificacions. Al cap i a la fi, ¿quina altra cosa cal esperar de qui renuncia a tenir cultura pròpia per a viure de la que li presten?

La combinació de tots els elements que hem esmentat connota equivalències polítiques del mateix signe. L’adopció submissa d’una determinada política necessita una ideologia que la justifique i la tape, però alhora les pràctiques ideològiques exacerben i aguditzen de tal manera la conducta política que el conjunt esdevé quelcom malaltís i neuròtic. És a dir, es produeix col·lectivament una fixació que bé podríem anomenar, hegelianament, com «consciència desgraciada». Els senyals d’aquesta consciència són palpables i apareixen en l’ambigüitat constant en què ens movem. Ens vantem de la nostra riquesa, que en aquest temps és certa (ja ho hem dit, el 50 % de les exportacions corria al nostre càrrec), però sorprenentment no la fem valer, no la traduïm en una exigència de control, per no dir de poder. Al contrari, ens dediquem a captar favors, com si només de Madrid pogués venir-nos la solució. Tot just acabada la contesa, l’Ajuntament fa una llista de demandes. En llegir-la un es queda esbalaït d’estupor: són coses encara per solucionar o que ha costat deu o vint anys perquè se solucionassen. No importa, la tenacitat del captaire no decau així com així. Hom continua demanant durant aqueixos deu, vint anys, hom continua demanant ara. Vegem: la solució dels accessos ferroviaris que estrangulen la ciutat, que és la primera. Es ressenyen les converses tingudes amb el «director general» d’«Obras Públicas», que es desplaça a posta a València per comprovar el problema. Es descriu amb una ingenuïtat i confiança tan grans que sembla cosa d’un dia. Maig de 1939. ¿A com estem avui? No importa. A Madrid ens volen tant que tot just dir-ho vingueren a comprovar el problema i posarli solució.