Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

Açò convencia qualsevol, encara que també es veritat que hi havia textos inquietants, com per exemple el que prometía convertir Espanya en un «gigantesco Sindicato de productores» i, a aquests, «ordenarlos en milicias». Però l’Església no s’ho degué prendre molt seriosament, i, sens dubte, tingué raó. Altrament el Règim tingué l’astúcia de materialitzar la bellesa de cartó pedra dels textos en la clàssica oferta dels canonicats: s’inventà la figura del consiliari espiritual de Sindicats, al qual l’Església s’aferrà sense pensar-ho. No ens estendrem en el que significa un càrrec així, comparable al de capellà de presons. Era beneir (pitjor encara, «enchufarse», com era costum en la casa) una institució muntada per destruir el moviment obrer. A València no hi hagué consiliaris especialment significats, sinó simplement capellans reaccionaris, que s’han limitat a donar les seues classes a l’«Escuela Sindical», barrejant avorrides lliçons morals sobre el treball amb teories sobre la reconciliació de classes, i escandalitzant els enllaços i jurats, quan entre aquests començaren a col·locar-se homes conscients. Per sort no tinguérem el «Gran Consiliario», el jesuïta Martín Brugarola, un dels verticalistes més contumaços, que arribà a polemitzar amb els bisbes quan aquests posaren objeccions a la representació de circ que fou el Congrés de Tarragona.

En aquesta primera època que estem narrant, la relació de l’Església amb el món obrer (no podia esperar-se una altra cosa de l’aristòcrata Melo o de l’espiritual Hervàs) és purament litúrgica. Ni s’assabentaren ni volgueren assabentar-se de més. Cal tenir en compte la situació del moviment obrer després de la guerra per a comprendre la gravetat de la seua desorientació. La desarticulació no sols és organitzativa, sinó també social. En els primers anys després de la guerra, l’Ajuntament sol·licita del governador l’ajut del Govern perquè es posen en funcionament les factories d’«Astilleros» i del Port de Sagunt. Ho fan a poc a poc recollint un proletariat dispers, derrotat i famolenc. Aquestes són les dues úniques grans factories junt amb «Talleres Devis». La resta és en la seua majoria artesanat de petits tallers amb grans dificultats per a engegar-se. La misèria creix no sols entre molts homes que l’al·luvió de la guerra ha deixat per ací davant el temor de tornar als seus llocs d’origen i que esperen el treball que isca, sinó també entre els mateixos treballadors ja arrelats. L’Església vivia ignorant aquest món. En alguna ocasió l’arquebisbe acompanya les autoritats i la bellíssima fallera major, Elvirita Gómez Trénor, a repartir aliments...

Amb l’arribada de Marcelino veurem un important canvi. El nou bisbe és conscient de la misèria del poble i intenta solucions. Encertades o no, ja ho veurem. Coneix els mecanismes d’una societat que es recupera industrialment i aborda el problema. S’adona de la gran massa existent a València que pertany a l’artesanat i del seu «populisme». Per fi, es desidentifica clarament de l’aparell sindical i intenta la batalla pel seu compte. L’avanç d’una situació a l’altra és clar, la qual cosa no vol dir que Marcelino tingués un enfocament correcte en totes aquestes qüestions, però almenys sabia que la classe obrera existia i que l’Església tenia una greu responsabilitat davant seu.

El punt nodal que sustenta i vertebra una ideologia és la consciència de poble que genera. En aquest punt és massa conegut que la Dictadura fou exhaustivament anorreadora. No val la pena repetir ací l’obsessió nacionalista que caracteritza el Règim de «la unidad de los pueblos y de los hombres de España» ni donar-ne proves. El fantasma més agitat i perseguit, junt al marxisme i la francmaçoneria, fou el separatisme, contra la simple possibilitat del qual desplegà tots els seus recursos: la desfiguració de la història, la proscripció de la llengua, el desprestigi de la cultura; en suma, tots els mitjans coercitius propis del brutal despotisme analfabet que el caracteritzà.

A València no necessità el Règim d’un desplegament molt aparatós de força. Recordem que la guerra ens agafà en un procés d’autoconsciència, amb l’Estatut a punt i amb unes forces socials en el camí del nostre retrobament col·lectiu com a poble, però sense afermar, sense haver consolidat res del que la burgesia anà escampant des de la fallida Renaixença i el blasquisme, embrollant i confonent. Per això li basta al Règim tornar a posar la burgesia tradicional en la seua habitual situació de domini perquè el servilisme més estúpid, accentuat pel que una dictadura imposa, tornàs a ésser norma. La nostra classe dominant fa gala immediatament d’una subordinació fora de la normal, com volent fer mèrits. A Las Provincias llegim un significatiu «parte» de la victòria «nacional»: «Ese entusiasmo inenarrable era una demostración de que Valencia se había encontrado a sí misma, pues nunca había sido más roja que otras ciudades, aunque la desgracia y la cobardía de algunos hombres pudieran hacerla aparecer como tal.»

El contingut ideològic de tan poques paraules ve donat en les identitats que s’estableixen i que recorden l’esquema menendezpelayesc aplicat a València. De la mateixa manera que ortodox i catòlic s’identifiquen amb espanyol i tota la resta és anti-Espanya, en el text esmentat (text per altra banda innocent, la qual cosa li confereix més valor) es conjura el mite de les dues Valències o, millor dit, de la «valencianía» autèntica front als «antis». Per aquest costat els «rojos» que no són València (a més de pocs, roïns i covards); per l’altre, els homes honrats, que són de dretes i nacionals, els autèntics valencians (València «se había encontrado a sí misma»). L’equació franquista (francmaçons, separatistes i comunistes, amb el comú denominador d’estar venuts a l’or estranger) s’adapta a la nostra realitat. De moment no es parla de separatistes, perquè el terme hauria resultat exòtic atesa la trajectòria del projecte autonòmic valencià, però ja n’hi haurà temps. Perquè allò més notable de l’esquema és que perdura i s’utilitza amb renovada agressivitat en els nostres dies, i al seu voltant s’originen els més excelsos tòpics. Els valencians som gent laboriosa i alegre, amants dels nostres costums i zelosos dels nostres drets, però integrats com cap altra regió en el conjunt espanyol. Açò, més que ningú.

Amb aquesta concepció de la història no és estrany que hom col·loque al front dels nostres nous destins els representants de l’oligarquia tradicional i espanyolista, i que hom difonga una ideologia el caràcter més exaltant de la qual és la subordinació. Per això la primera nota d’ésser valencià (bon valencià, s’entén), o del «complex» valencià, consisteix en la seua permanent obsessió per guanyar-se l’espanyolitat. Després de la victòria nacionalista, a part dels coneguts missatges d’adhesió al salvador de la Pàtria, considerats llavors d’obligació, les nostres jerarquies en realitzen uns altres de pura devoció. Per exemple, demanar la «laureada» per a Queipo de Llano i una menció d’honor per al santuari de Santa María de la Cabeza. Trametre una representació municipal amb l’alcalde, la senyera i senyoretes valencianes al front, a estrènyer llaços amb Galícia, missió que suscita unes estupefaents declaracions de l’alcalde sobre les possibilitats d’establir relacions comercials entre Galícia i València (les senyoretes valencianes no sabem que diguessen res a la seua tornada, potser per seguir el consell baudelerià: soie belle et tais-toi ). També assistir a les festes del Pilar... L’Església, per suposat, participa en aquest pelegrí vagareig de reafirmadó pàtria. A Galícia tramet la pròpia Verge dels Desemparats. Tinga’s en compte que nosaltres no estem defenent que l’afirmació pròpia calga veure-la en termes d’exclusió de la resta, de manera que relacions d’aquest tipus ens semblarien normals. El que volem assenyalar és el caràcter que tenen les que ressenyem: es tracta de destacar-hi la mística de la unitat de la Pàtria, la riquesa regional i, com a conseqüència, de demostrar el nostre regionalisme. L’Església contribueix a donar el to religiós, legitimant la nostra unitat com a sagrada. L’exaltació de la Verge del Pilar —que no volgué ésser ni francesa ni francmaçònica, ans capitana de la Guàrdia Civil— aglutina religiosament el mite espanyolíssim, com després la dels Desemparats servirà a Marcelino per a accentuar el populisme. Tota la jerarquia és patriotera fins al deliri, com quedà plasmat en la «Carta Colectiva», en l’abandó en què deixà el bisbe Múgica, i en el menyspreu amb què tractà els capellans bascos nacionalistes. Per a mostrar que fe catòlica i unitat pàtria són una mateixa cosa es remuntà en ocasions a Recaredo, encara que normalment només ens feia arribar als Reis Catòlics i Cisneros. L’arquebisbe Melo no quedà a la saga. En la seua primera pastoral, escrita des de Burgos, on havia estat nomenat (inaugurant així la sèrie d’arquebisbes vinguts tots de fora), se li amunteguen les cites: «revolución contra Dios y contra la Patria», «nuestra España», «¡Dios y España!», «devolver a la Madre Patria el sagrado patrimonio», «loor a los invencibles salvadores de España». Repetim que les frases són d’una pastoral, no crega el lector que es tracta d’un discurs de l’alcalde de Móstoles. El missatge evangèlic es degrada fins a aquests extremes: «La Patria está en peligro, acudid a salvarla». Cap preocupació, ni tan sols menció per al poble del qual té la responsabilitat pastoral. Ésser bon valencià és ésser catòlic i espanyol.