Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

L’amor patri, a la mare madrilenya Espanya, no està barallat amb l’amor i, fins i tot, l’exaltació de la pàtria «chica». Existeix una «sana valencianía» com encara se’ns repeteix en virtut de l’esquema inalterat de les dues Valències. Front a la sana, l’altra s’emmalalteix, «emponzoñada». Doncs bé, la «sana valencianía» consisteix en una revaloradó de tots els elements folklòrics, de segon ordre, o dels autèntics, però atorgant-los un paper subordinat. La revitalització d’aquests elements secundaris dóna força i realça el conjunt, que així apareix com un ordre superior. Per això les nostres autoritats els presten un simpàtic ajut perquè des del primer moment ens fem la idea que ésser valencià és (a part d’ésser catòlic i espanyol) tenir unes festes molt gracioses i divertides. Pel que sembla si «ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo», com digué José Antonio, ésser valencià és més aviat cosa de prendre-s’ho un poc a broma.

També ací l’Església col·labora de bon grat aportant la seua reserva de tradicions i costums religiosopopulars: els Miracles de Sant Vicent, les Creus de Maig, els Gloriosos, i les Roques... La direcció ideològica del procés titubeja davant el tractament que ha de donar a la llengua. La llengua d’un poble és quelcom molt seriós, potser el vehicle més poderós d’identificació amb si mateix. Per això no pot permetre’s que, àdhuc una cosa tan tradicional i de «sana valencianía» com els Jocs Florals, se celebren al principi en valencià. Immediatament es corregeix l’error i es dirigeixen els tirs precisament a aïllar la nostra llengua al terreny dels afers secundaris. La forma més genuïna d’expressar-se cada poble es converteix en un subgènere, matèria risible que utilitzen els personatges dels acudits. A València estigueren prohibits llibres i revistes en català fins entrats els anys seixanta, quan ja es permetien a Catalunya. Sobra recordar l’extinció, per mitjà de la hipocresia administrativa, de la revista Gorg . En canvi es permetien obres de «teatre valencià» d’una qualitat ínfima, ofensiva, els personatges de les quals eren sempre éssers estúpids, analfabets; «llauros», se’ls anomenava despectivament. Com el graciós de les «revistes», tenien un mínim vessant recognoscible i identificable, dins de la seua deformació: tipus simpaticots, amb aqueixa sal grossa i barata dels mediterranis, «espavilats» per a resoldre els seus problemes, però còmics i rucs a la «capital». Allò valencià, segons aquesta versió, era com una segona naturalesa, gràcies a la qual haviem aconseguit obrir-nos pas en mig món. Amb la nostra sornegueria, ingeni, i audàcia érem als mercats d’Hamburg, Frankfurt i Liverpool. Però era això, una segona naturalesa, un instint, no una cultura. Per a civilitzar-nos i culturalitzar-nos hi havia allò espanyol. Si allò valencià volia fer literatura no podia passar del sainet còmic. L’estratificació cultural és significativa. Teníem el Principal que, en mans de la Diputació, havia de representar la política cultural de l’Administració, i que certament l’ha representada. Durant aquests quaranta anys ha estat l’escenari que ha ofert major confusió i, en conjunt, pitjor qualitat. Teatre clàssic devora revistes de Colsada, prestidigitadors i fakirs, Benavente i Paso enmig de llargs parèntesis d’inactivitat. A part del Principal, per Nadal no podia fallar el «Belén» del «Patronato» per a esbargiment de la família cristiana. La burgesia tenia el seu Eslava, amb què volia imitar el Lara madrileny, la «bombonera», el «sitio bien», el sol fet d’assistir al qual ja significava bon gust. Vora el teatre dels senyorets, l’Alcàzar, amb les seues funcions en valencià, era dels «llauros» i la petita burgesia. Per això cada cop hi anava menys gent, car a ningú no li agrada que l’identifiquen com al rústic de l’escena, i a la fi canvià de gènere. Però la seua funció ideològica de refús d’allò valencià l’havia aconseguida del tot. La gent que baixava a la «capital» se n’anava al Ruzafa a veure «cuixes», on la censura permetia lleugers esbravaments. L’èxit de la revista musical i el seu poder embrutidor (no per ésser eròtica, sinó per la pèssima qualitat) suggerí la idea d’aprofitar-la per a un nou enviliment d’allò valencià. Hom permeté aleshores alguns espectacles d’aquest tipus en la nostra llengua. El més famós fou La cotorra del Mercat , que estigué tota una temporada en escena. S’introduí en aquesta obra, a part de les «señoritas del conjunto» pròpies del gènere, una càrrega crítica elemental amb què el Règim pretenia, passats els dos o tres primers anys de fervor, que el poble es prengués a xanxa i facècia el seu propi malestar (com amb els acudits de Franco). El títol de l’espectacle esmentat expressava no sols el contingut, sinó també la intenció. La cotorra, aqueixa figureta que campa sobre el Mercat Central, contemplava, com un «diablo cojuelo», els embolics de la ciutat, i degradava la crítica al pla de les verduleres i peixateres. Perquè el lector es faça una idea: en un dels sketchs intercalats, entre pessic i pessic reprimit del protagonista a les xiques del conjunt, s’escenificava la necessitat fisiològica del «llauro» que baixa a València i té ganes d’orinar. Aquest, després d’algunes peripècies infructuoses, arriba al mercat de flors instal·lat a la Plaça del Caudillo i, en veure l’estat llastimós d’aquells racons de pedra, pensa que allò és l’urinari. A part de la crítica d’una cosa que per òbvia resultava inofensiu criticar, el que en realitat hom ridiculitza fonamentalment és la graciosa ruqueria de l’home del poble. No resulta excessivament subtil veure en acció una descàrrega del ressentiment col·lectiu contra la seua pròpia frustració i convertint-la en burla d’ell mateix: el llaurador orinant sobre el lamentable estat en què es mostra «Valencia jardín de flores». Quelcom semblant podria dir-se del sainet que assolí més celebritat a la fi d’aquests anys: Catarroja descuberta . Els mecanismes ideològics implícits en una obra tan elemental són complexos. Per sota de l’atac a la falsedat de la ciutat —un dels tòpics preferits de les classes dominants, que hi viuen luxosament a costa del camp—, per sota de la ridiculització dels qui busquen integrar-se, convertir-se en «nous rics», i ens «descobreixen» que no hi ha res com Massanassa, Xirivella o Catarroja, els qui de veritat ixen esquilats són els qui piquen i es creuen la història. És completament inversemblant que algú desitge identificar-se amb el que hi passa. La sensació normal davant aquell món sòrdid, petit i ignorant és el desig personal i intransferible de fugida. Però alhora, amb fruïció masoquista i entre grans riallades, es reconeix i hi accepta el destí d’un poble. L’espectador, que hom suposa que per acudir-hi és el qui porta més arrelat el sentiment valencià, es veu obligat a desolidaritzar-se individualment d’aquell horitzó estret, tancat, ignorant i infantil que, com a nota distintiva, s’expressa en valencià. Alhora s’identifica col·lectivament, se sent membre d’aquella comunitat impresentable, però seua. El conflicte li’l dóna resolt, no el contingut de l’obra, ans el seu reflex en la consciència. Tot això és entranyable, però d’una validesa purament familiar. Repassant els títols que foren èxit ressonant, la impressió es confirma: El novio de ma sogra, El tio Paco, Canvie moto per sogra, Casa ’t, casa ’t i voràs, Al poble, al poble, Un marit al preu que siga, Amor i creïlles ... Curiosament, quan algun d’aquests temes és tractat amb un plantejament seriós, com en La ferida lluminosa , de Josep M. de Sagarra, es representa en el Principal i en castellà. No fos que el poble, a més d’assabentar-se millor del que deia Sagarra, sospitàs que la seua pròpia llengua podia ésser un instrument cultural.