Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

Així, doncs, no s’exhaureix l’esquema de relacions amb la simple constatació que es complí el ritual per ambdues parts, extraient cadascuna d’elles els beneficis que li corresponien: les nostres digníssimes autoritats, la gràcia del Sagrament de la Confirmació en el comandament; els nostres venerables pastors, la del penediment d’un poble que tornava a la cleda. Així fou, sens dubte. Però l’Església aporta al Règim, des del primer moment, si no la base àmplia de les seues organitzacions, sí els quadres d’aquestes. El Règim no podia, per la seua escassa consistència, ni volia recórrer exclusivament als falangistes, i ja hem dit que la seua base de sustentació fou la dreta més conservadora. Aquesta li la proporcionà directament o indirectament l’Església. Atenent la composició de la primera Junta Gestora Municipal (12 abril), del primer Consell Municipal (14 novembre) i de la primera Diputació (4 d’agost) podem fer algunes observacions sobre la seua vinculació a l’Església. Hi ha un predomini aclaparador de la noblesa tradicional, emparentada tota ella entre si en complicades genealogies (i àdhuc ideologies: els uns són alfonsins; els altres, carlins; la resta, joanistes del Pacte d’Estoril), que no és el moment de desxifrar ací. Més de sis persones entre Trénors, Gómez-Torres, Manglanos, etc. La seua ideologia és, òbviament, tradicional, diríem que de cristià vell. Una ideologia de materials nobles: honestedat i cavallerositat, no exemptes de nepotisme i proteccionisme familiar, amor a la pàtria i a la terra, religiositat arrelada. Tots ells participaren activament en la Guerra o la patiren en la seua carn. Així, quan al 1944 s’inaugura a Manises un monument als «caídos» de l’Exèrcit de l’Aire, tots ells són de les millors famílies (Tasso, el marquès de San Joaquín, el comte de Pestagna) i hi ha tres Trénor. Entre els assassinats hom pot esmentar Leopoldo Trénor Palavicino, que fou president de l’«Asociación de Antiguos Alumnos» dels jesuïtes, de 1929 a 1936. La dada és important si hom té en compte, a més a més, que gairebé tots els qui acabem de citar havien tingut una vinculació molt estreta amb els jesuïtes (el comte de Pestagna era parent del sempitern factòtum del «Colegio de San José», el P. Antonio de León Núñez-Robres). Leopoldo Trénor, junt al marquès de Santaengracia i altres fidels amics de la Companyia, assumí poc menys que la identitat de l’orde dissolta per la República, i la defensa dels seus béns i institucions. Vol dir açò que tot aquest bloc ben definit de persones, que s’incorporen a la direcció de la política valenciana, representen quelcom de semblant, encara que sense punt de comparança en el seu poder financer, als Oriol, Urquijo, Churruca, al País Basc. Són els pares de la Pàtria, els fills de l’Església, els vaticanistes de luxe per a les grans ocasions, ja que per a la baralla diària hom recorre a uns altres. Seria excessiu afirmar que l’Església els introdueix en el poder municipal amb premeditat animus operandi . Es tracta, més aviat, com hem dit, d’un ajut que el Règim necessita des del primer moment per a frenar els joves falangistes (Rincón de Arellano, Cunat) i oferir una imatge de venerable respecte. L’Església revalida la funció d’aquesta classe social a l’interior del nou Règim, contribuint al seu assentament.

La jerarquia comprèn, però, la necessitat d’operar més directament, de tenir representants propis. És a dir, la necessitat de nodrir el Règim amb quelcom més que amb elements sumptuaris. Homes amb una clara política d’Església. Llançar i ajudar aquests homes és una missió de primer ordre en l’Acción Católica i serà una de les causes de les seues repetides friccions amb les Congregacions Marianes, tal i com després veurem. Passa un fenomen curiós, que revela la secular experiència política de l’aparell eclesiàstic. La jerarquia veu en els feixismes una ocasió privilegiada de recuperar el poder social mitjançant la unió amb el poder polític, però les experiències d’Alemanya i Itàlia la fan cauta. Per això, junt a la total identificació amb el Règim, es reserva un espai des del qual actuar, arribat el cas. Les organitzacions de laics són aqueixes forces de reserva, que l’Església té bona cura de preparar i l’entrada de les quals en escena va dosificant. Primer els trànsfugues de la CEDA, després els «propagandistes» d’Artajo, més tard els tecnòcrates de l’Opus, per a tornar amb els propagandistes convertits en «tácitos» i en «centristas»... Amb aquestes onades successives l’Església recompon el sistema, incapaç de valer-se a si mateix, i hi manté posicions de poder.

Limitant-nos a València, i tornant al moment que estàvem analitzant, és fàcil observar que, junt al grup abans descrit, hi ha noms clarament d’Església, alguns dels quals entren en el joc pressionats per ella. En la composició dels organismes esmentats (Junta Gestora, Corporació Municipal, Diputació) apareixen alguns noms significatius, com ara José Duato, lligat estretament al gilroblisme, i primer president de l’Acción Católica reconstruïda. Duato, home honest i bondadós, deixa molt aviat la política, perquè no li sembla correcta la que es va fent. Però allò més curiós del cas, típic gilroblista, és que per honestedat ha de deixar també l’Acción Católica a causa del silenci total de l’Església quan la campanya difamatòria del Règim contra Juan de Borbón. L’Església volia els seus homes a l’interior del Règim, però els demanava tantes transaccions com només ella mateixa era capaç de fer.

Al costat de Duato apareixen: Desiderio Criado, president del «Centro Escolar y Mercantil», Paco Ramon Rodríguez-Roda (que està a la vegada en l’Alcaldia i en la Diputació), íntim amic i col·laborador de Luis Campos i de Miguel Castells (avui candidat del PNV i pare d’un dels més famosos defensors d’ETA). Diguem que Luis Campos, assassinat el 1936, fou un dels més actius cadells d’Àngel Herrera, participant en la fundació del Debate i organitzant el primer consell nacional de joves d’Acción Católica. Amb açò queda prou definida la personalitat del seu company de fatigues, l’esmentat Paco Ramon. Per fi citem Barcia Goyanes, metge prestigiós i president també d’Acción Católica. Amb ells queda completat el quadre de les nostres corporacions. Retrat de família amb dama, podríem dir amb títol de H. Böll. Quadre familiar amb marc d’Església.

La composició de forces que hem descrit no dura massa temps. La concentració nobiliària es va diluint, tot i conservar la presidència de les corporacions durant molt de temps. Les incrustacions directes d’Acción Católica van caient per desenganys propis i perquè Marcelino orienta la seua política en una altra direcció. Les nostres corporacions han de recórrer a personatges de segona fila quan fallen els homes il·lustres. És prou simptomàtic un repàs als cognoms. Així, recordem la llista d’alcaldes: Baró de Càrcer, comte de Trénor, un Manglano menor, el magistrat desconegut Sr. Baltasar Rull, el marquès del Túria, Rincón de Arellano (que ja havia ocupat la Diputació), un metge d’urgència, el Sr. López-Rosat, i, al capdavall, algú que, com diu l’Evangeli, estime molt, perquè deu molt, el Sr. Ramón Izquierdo, prou lligat al Règim com per a acompanyar-lo en els seus darrers moments. Diem que és simptomàtic el repàs perquè demostra el buit d’homes públics, però també el provincianisme típic en què ens hem mogut. Al nostre parer no és suficient explicació, com a casualitat universal, la mediocritat del franquisme, el silenci i la mordassa imposats, la impossibilitat de canalitzar la més mínima inquietud política. Açò és ben cert, però també existí per a altres sectors socials que, no obstant això, anaren preparant amb coratge els seus quadres i existí per a la pròpia burgesia en altres llocs, que tanmateix, en la discreta ambigüitat del col·laboracionisme, oferí quelcom més que l’absència. La repetició embafadora dels nostres mandataris no prové del refús de la classe dirigent a col·laborar amb el Règim, ans de la seua forma subordinada de fer-ho. Entraríem ací en un tema excessivament tractat i gastat: el paper de la burgesia al País Valencià; si la hi hagué, si no la hi hagué, el que féu, el que no féu. Prescindint, doncs, de la polèmica històrica, ací apareix amb prou claredat una manera de procedir col·lectiva. La nostra burgesia no intenta capitalitzar políticament la força que li dóna representar durant la postguerra el 50 % de la capacitat exportadora total (segons deia el mateix Sr. Noguera). Renuncia a tenir poder al país. Necessita del poder, però les seues necessitats queden cobertes amb el recurs a curt termini. Per una part, la cobertura brillant d’un País Valencià ancorat en les seues tradicions —les dels homes i les terres d’Espanya que a tots ens agermanen— i representat per allò més granat i noble que hom té a mà. Per altra part, i en compensació d’aquest sucursalisme, un altre encara més palès: la visita a Madrid amb els diners per davant, amb la riquesa que llavors teníem, per a aconseguir arrodonir el negoci obtenint alguna que altra concessió. Les dues coses ens sortiran en uns altres llocs del llibre. Ací només les esmentem per a explicar l’evolució del bloc dominant en la seua relació amb l’Església. Podríem dir, tot recordant Poulantzas, que el bloc en el poder deixa una classe regnant (en el petit regne municipal i en el provincial de la Diputació, i sotmesos a l’imperi dels governadors civils) constituïda fonamentalment per l’antiga noblesa. Quan fins i tot aquesta abdica, cal tirar mà d’algun falangista que encara tinga pendent la seua revolució. La dimissió del marquès del Túria com a protesta per l’incompliment de les promeses governamentals, després de la riuada del 1956, i la tornada de Rincón de Arellano, el pas del qual per l’Alcaldia té molts punts de contacte amb el de Girón per Marbella, assenyalen aquest punt d’inflexió.