Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

Hi ha un fet significatiu que indica com monsenyor Prudencio havia après bé el principi de la supremacia del Règim. Com ja hem dit, en la persecució desfermada i incontrolada (car el «Tribunal de Responsabilidades Políticas», que substitueix els Consells de Guerra, perpetuant els seus criteris, no controla la repressió, ans l’estén), l’«aval» d’algú afecte al Règim podia salvar una persona. Tinga’s en compte que per al simple fet d’eixir de València hom necessitava el «salvoconducto» i que aquest només podia obtenir-se amb «avals». En cap dictadura regeix un sistema de garanties igual per a tots els ciutadans, i a Espanya sembla que és ara quan les tindrem. En aquells anys, però, l’única garantia era la que volien atorgar les «jerarquies» i restants persones del sistema. La inseguretat més absoluta davant el caprici o la venjança amagada, el recel, la desconfiança mutus provocaven un estat col·lectiu de submissió i adulació al poder i als seus pobletans executants. Cal destacar que en aquest sistema de pesos i mesures hi hagué, junt a tèrboles venjances, dignes exemples de defensa de ciutadans amenaçats. Els «avals» permetien la intervenció salvadora, i no es pot negar que de vegades es tingué. Els «capellans» es veien especialment concernits davant la necessitat de frenar aquella escalada que tenien les Torres de Quart, les de Serrans i Sant Miquel dels Reis, que se n’eixien, amb deu i més persones en cel·les on avui poden malviure dues. És escaient recordar ací aquella immensa angúnia culpable del capellà de Réquiem por un campesino español , tan admirablement narrada per Sender. Molts sucumbiren a la complicitat, i, el que és pitjor, sense potser sentir-la. L’aïllament de l’Església en molts pobles, per darrere de l’apariència de les adhesions públiques, caldria buscar-lo en la complicitat amb uns fets que dividirien irremeiablement la gent. Hi hagué, però, capellans impulsats per un elemental deure humanitari: tirar-li una mà a l’home que coneixien per les seues idees, però també per la seua honradesa. Doncs bé, el Boletín Oficial del Arzobispado publicà la següent nota a requeriment de l’autoritat civil: «Se encarga a todos los sacerdotes del Arzobispado recuerden y cumplan, con la mayor entereza y caridad, la disposición sobre “avales” dada en abril de 1939, según la cual les está terminantemente prohibido “avalar” a cualesquiera personas, sean feligreses o no, en cuanto se refiere a su aspecto político.» L’Església lligava de peus i mans els seus sacerdots, perquè l’autoritat civil no podia permetre que se li escapàs cap peça de la cacera.

Els espais estaven clarament definits i l’Església s’aplicà a conrear el seu, sense adonar-se que amb açò nuava el seu posterior aïllament. L’arquebisbe Melo centrà la seua atenció pastoral en els afers arquitectònics, ben entès que no en el vessant urbanístic que convertirà l’Església, anys més tard, en una immobiliària, ans en allò que podríem anomenar aspecte iconogràfic i sumptuari. Al seu esperit selecte i aristocràtic li preocupava el desolador aspecte interior de les esglésies, per a l’arranjament de les quals recaptà repetides vegades fons de les autoritats del Règim. En una de les primeres sessions de l’Ajuntament s’acordà ajudar a la reconstrucció de l’Església de la Verge. El 19 de juny es constitueix a València la «Comisión de Reconstrucción», depenent de «Regiones Devastadas», que jugaria una important tasca eclesiàstica. Uns dies més tard, el 30 de juny, el propi Ajuntament carrega amb una comissió directament responsable de la reconstrucció de temples, presidida per l’arquebisbe. No intentem ací fer demagògia barata sobre el malbarat de fons públics que suposaven totes aquestes obres en uns moments tan aclaparadors per a la reconstrucció econòmica. Per als fins del «Nuevo Estado» era perfectament coherent. L’eterna repetició que la revolució no havia estat social, sinó una guerra provocada pels enemics de Déu, havia de veure’s confirmada per aquest fervor de reconstruir esglésies i vestir sants. El Règim capitalitzava sàviament el malbarat. Ho expressarà molt bé Carrero Blanco en un cèlebre discurs, un any abans de la seua inesperada i tràgica desaparició vora la Casa Professa dels jesuïtes de Madrid. Com es recordarà, en aquest discurs l’almirall intentava una vegada més, però planyívolament en aquesta avinentesa, cobrar la factura dels favors otorgats a l’Església. Aquesta s’havia hipotecat sense miraments. Que l’Església canalitzàs tant de diner a obres que, sense cap demagògia, cal considerar supèrflues, és greu. Per exemple que en aquests anys s’inicie una subscripció pública per a la restauració de la custòdia, arribant a acumular un vertader tresor en joies, només pot explicar-se a la llum d’aquest esquema: som al «Nuevo Imperio» que camina devers Déu, versió rediviva de la nostra més gloriosa època. Som sota el rei catolicíssim, en aquest cas «caudillo» per la gràcia de Déu. Plasmem la nostra fe en obres, com es féu amb l’or de la conquesta que originà aquesta meravella de l’art, la custòdia de Toledo, o amb les catedrals. El P. Antonio de León, persona altrament irreprotxable, molt conegut en els mitjans aristocràtics, s’encarregà de recaptar fons per a la custòdia. El mateix arquebisbe Melo, si no fou el constructor de catedrals que hauria reclamat un Claudel, almenys s’entossudí en el Palau. L’obra durà quasi sis anys, fins poc abans de la seua mort, de manera que no sols per la seua impròpia grandiositat, sinó també per la confluència de la seua fi amb la del seu inspirador, bé se’l pot anomenar un mausoleu. Calgué enderrocar l’antic Palau i continuar les obres, iniciades ja, del nou. L’arquitecte oficial de la Diòcesi era Vicente Traver, a qui no sols cal atribuir aquest presumptuós disbarat, sinó també alguns més (com el Seminari...). Havia guanyat així mateix el concurs d’una nova capella de la Verge que no arribà a realitzar-se, però que intermitentment ens amenaça amb la seua possibilitat. Si es portàs a cap, un cop més es diria que, després de mort, el Cid de Cario Ponti derrotava amb la seua grandiositat el bon gust, perquè pels exemples esmentats ja n’hi ha prou per a conèixer les línies arquitectòniques del Sr. Traver: majestuositat imposant, barroquisme dins un ordre, obres pomposes i bunyoleres. Al capdavall tampoc no pot cridarnos l’atenció aquesta violació de l’espai, que es convertí en norma dels constructors. L’arquitecte de la «Comisión de Reconstrucción de Levante» era en aquell temps P. Muguruza, un dels artífexs del Valle de los Caídos. L’arquitecte municipal, Javier Goerlich, a qui es degué la remodelació de la Plaça del Caudillo. Aquest home, no sabent què fer amb tant de buit, li planificà aquella immensa coca que s’anomenà popularment «l’escopidora». De les coses que el feixisme destrueix, cal comptar entre les primeres l’art. L’Església fou còmplice de primera magnitud en el foment del monumenta-lisme, una manera fanfarrona d’expressar el buit del conjunt.

La trajectòria de l’arquebisbe Melo podria simbolitzar-se ideològicament com una paràbola a través d’un espai monumentalment buit; materialment, com un recorregut a través d’un espai cruelment buidat. En els primers dies de la «Victoria» el nou arquebisbe s’allotjà a casa dels Noguera, i vingué a morir al seu propi Palau. Tant fa. Dos punts sobren per a definir una línia recta i certament la de monsenyor Prudencio ho fou. Una línia que en la història d’aquests anys serveix de subratllat al poder de l’oligarquia i del Règim. Una línia que serveix per a unir-los.

La més notable absència d’aquesta actuació es dóna en el terreny de l’enfortiment de la mateixa Església. És evident que l’Església s’assenta sobre una societat que el propi Règim té interès a teocratitzar. En açò Melo participa de la complicitat general. El seu absentisme aristocràtic, la seua vetustat, però, el col·loquen sense iniciativa i agressivitat per a aprofitar l’enorme espai deixat a l’Església per al seu propi engrandiment. Hi veiem, doncs, que l’actuació de Marcelino és del tot diferent, molt més hàbil i amb objectius personals. Els anys de Melo estan marcats sobretot pel servilisme clerical del seu secretari Hijarrubia, per a qui l’actuació de l’Església comença i acaba a acompanyar el cerimonial del Règim. Això no obstant, comencen a funcionar altres tendències que tindran la seua importància. Convé, en aquest punt, detenir-se un moment en la consideració de Rodilla i d’Hervàs. Aquests dos personatges enriqueixen un xic el trist panorama que hem descrit. El primer, Antonio Rodilla, mereixerà una atenció més detallada en parlar de la formació ideològica del nou clericat, en el capítol següent. Melo el nomena rector del Seminari per evitar la molesta competència de poders amb Montañana i Hijarrubia, i no es pot negar que era una de les poques persones capacitades per a això. Destacava per damunt de la mediocritat intel·lectual, i àdhuc incultura, del clericat d’avantguerra. Marcelino l’utilitza com a peça clau, ja veurem en quin sentit. En aquesta primera època la personalitat de Rodilla al Seminari no es deixa a penes notar. Cal tenir en compte que l’Església no necessitava, com la Universitat, d’un exili per a convertirse en erm intel·lectual. Ho havia estat sempre per dret propi. Dotar el Seminari d’una mínima personalitat intel·lectual és labor d’uns quants anys, però el que sí que aconsegueix Rodilla en aquest temps és convertir-se en l’home insubstituible. És molt possible que Marcelino hagués volgut imposar algun dels seus homes més fidels en un lloc de tanta importància, i tingués por del canvi. La veritat és que el Seminari és un dels pocs enclavaments que no és «navarritzat» per monsenyor Olaechea, i que Rodilla es converteix en un bastió inexpugnable, fins i tot quan ja ha perdut l’aparent fulgor dels seus primers anys. Sol ésser típic de la forma de governar personal i autoritària, com és el cas de l’Església, que aquells homes que han estat l’instrument d’una determinada política, quan aquesta canvia, creen més problemes que no pas en solucionen. Però llavors la seua posició és ja tan forta, per obra i gràcia del mateix sistema, que aquest no pot desfer-se de la seua incòmoda actuació. Aquest és el darrer acte d’aquesta peça dramàtica i literària que fou Rodilla, com a rector del Seminari.