Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

Dos aspectes fonamentals de tal ideologia per a mitjanies són la seguretat doctrinal i el control moral. L’Església es converteix en la guardiana d’una moralitat pública, restreta, lògicament, al terreny sexual, que tranquil·litze i done sentit a la família. La família —l’única zona de domini i àdhuc de propietat de l’home mitjà, del petit burgès— s’idealitza fins a límits insospitats. La doctrina de l’Església, la religió, és la seua més ferma defensora, en contrast amb la dissolució de costums de les societats modernes, i no parlem ja de l’amor lliure propugnat pels marxistes i ateus. Sense religió no hi ha família i sense família no hi ha societat. O millor dit, sense família no sap el burgès mitjà quina flauta toca en la societat. Endavant, doncs, amb la religió centrada en el moralisme repressiu. El nou Estat li tira una mà en el seu ajut, o dues o tres, les que caiga. Una ordre del 15 de gener de 1940 del «Ministerio de la Gobernación» assentava els sans principis:

«Los gobernadores civiles se inspirarán en un criterio severamente restrictivo respecto del funcionamiento de los salones de baile, no autorizando la apertura de los nuevos sobre todo en localidades rurales.»

Sembla, doncs, desprendre-se’n una subtil distinció entre la concupiscència desenfrenada dels homes del camp i la més moderada dels habitants de les urbs; o dit més simplement, un cruel menyspreu devers els pobles. A part d’açò, la prohibició preveu la impossibilitat d’interdir tots els balls. En la Fira, per exemple, l’Ajuntament organitzava estupefaents balls de gala a l’Alameda. En aquest aspecte el caràcter repressiu de l’Estat es mostrava un poc més benèvol que no l’Església, l’obsessió de la qual per combatre el ball durà fins entrats els anys cinquanta, i arribà a provocar algunes divertides friccions. Tal vegada, però, també puga veure-s’hi un símptoma més de la doble moral que en tots els camps aplega a ésser habitual al sistema: permissibilitat i mànega ampla per als poderosos, mà dura i repressió per a la resta de la sofrida població. De totes maneres, i tornant al nostre tema, l’Estat es llança a secundar l’estret moralisme sexual de l’Església. El criteri severament restrictiu dels governadors tingué la seua versió grotesca a València. El Sr. Planas de Tovar tenia, pel que sembla, un criteri severíssim i l’aplicava personalment. Trobant-se una volta a Xàtiva, on solia anar amb freqüència a descansar, prenia un refresc a la terrassa del Casino, quan de l’interior arribaren les notes del ball de moda («arriba con el tirolí, abajo con el tirolí»). La nostra màxima autoritat —s’entén ací màxima autoritat en tots els ordres, inclòs el sexual— interpreta allò com una provocació. Ignorem si pels moviments de l’«animadora» (les vedettes s’anomenaven llavors, molt a to amb una època d’entusiasmes forçats, «animadoras»), o per considerar la lletra al·lusiva, aneu a saber, el cas és que entrà en tromba, manà parar la música, detenir el conjunt i rapar al zero la descarada. El fet és rigorosament cert.

L’actitud de l’Església a València no fou ni més blana ni més dura que en altres llocs, encara que difícilment podia demostrar més rigor i estupidesa que els generalitzats. Una de les batalles més constants i aferrissades fou la de l’obligatorietat de les mitges i les mànegues per a poder entrar a les esglésies. Traiem un brillant text del Boletín Oficial del Arzobispado que ve a resumir-nos un sens fi d’anècdotes amb rectors escridassers, dones a qui es nega l’entrada, mànega fins al canell o fins més avall del colze, manegots, que es portaven junt amb el vel i el catre, ja que no hi havia a les esglésies cadires per a tothom i es cobraven: «Nuestro devoto sexo femenino no hacía caso, ni mucho ni poco, de nuestras exhortaciones. Estaban al pie del púlpito oyéndonos tan devotitas, pero se quedaban tan tranquilas. Les decíamos que les íbamos a negar la comunión, que les despediríamos del templo, que lo mandaba el Papa. Nos creían incapaces de hacer lo que decíamos. Ha bastado que el sacerdote se haya puesto a la entrada de la Iglesia y las haya hecho volver a salir para conseguir lo que parecía imposible. La mayor parte se han retirado silenciosas para vestirse como Dios manda. Bastantes incentivos al pecado llevamos todos dentro y fuera de nosotros para que, al juntarse en el Templo, a donde acudimos buscando nuestra santificación, nos seamos mutua ocasión de pecado.»

L’exhortació acaba sense concessions: «todos a una, siga implacable la consigna». La consigna, sens dubte, continua insistint en aquest i altres punts del mateix calibre. En anys posteriors, durant el govern més intel·ligent de Marcelino, veurem que persisteix amb el mateix caràcter obsessiu.

El conjunt d’aquestes ordenances i pràctiques constituïa un entramat mental, una visió del món. La repressió sexual materialitzava la presència de l’«enemic» i l’estat d’alerta i d’excepció tan útils a un estat de repressió generalitzada i normalitzada. Ja se sap que la quantitat d’energies reprimides i l’estat d’infortunia acceptat i de masoquisme col·lectiu que un tipus així de societat provoca serveixen d’elements configuradors de la dictadura. Per estúpid i ridícul que parega, l’àrdua missió de vigilar policialment els fills es converteix en l’ocupació dels pares, elevada per l’Església a la categoria de deure sagrat. El rigorisme sexual no és, doncs, una faceta, ans tipifica la ideologia en el seu conjunt. Una ideologia frustrant per a una societat castrada.

Els mecanismes de sublimació són paritàriament polítics i religiosos. O, millor dit, un únic sistema en què s’harmonitzen ambdós elements. La síntesi del «Siglo de Oro». En aquest sentit la ideologia de la qual se serveix el «Nuevo Estado» és menys la falangista que no la d’«Acción y Renovación Española» a través del sector mes dretà de la CEDA. Si la transmissora ha d’ésser l’Església, és evident que es troba molt més familiaritzada amb la seua pròpia criatura, encara que en els primers anys la retòrica feixista li servesca de metàfora. Ja el 1937 una disposició del «Ministerio de la Educación», al front del qual es troba Pedro Sainz Rodríguez («Renovación Española»), ordena que s’impartesquen cursos de cultura segons Menéndez y Pelayo. Com qui diu: lectura del Sant Evangeli segons San Marcelino. La visió cultural de Menéndez y Pelayo, somnífera com cap altra, i amb més volums que la col·lecció de Sants Pares feta per Migne, divideix el món en ortodoxos i heterodoxos. Els primers acaparen gairebé tots els valors literaris i científics, de manera que la batalla cultural se simplifica enormement. I no sols això: els ortodoxos són Espanya; els heterodoxos, l’anti-Espanya. Marcelino Menéndez y Pelayo entronca amb les Lecturas buenas y malas del Pare Garmendía de Otaola, ja que la seua monumental obra no és més que una mena de part múltiple del mateix esquema mental. Si vols divertirte, com diu Fernando Savater, llegeix les Lecturas buenas y malas , mentre que el Sr. Menéndez y Pelayo és més aconsellable per als insomnis pertinaços. En ambdós casos, però, es tipifica la mateixa concepció cultural nacionalcatòlica. Per altra banda, «Renovación Española» entronca amb Maeztu, la Hispanitat, i altres grandiloqüències. Cadascú pot trobar-se amb allò que millor li vaja: la Falange, amb l’Imperi i la raça; l’Església, amb la missió evangelitzadora; el pensament reaccionari, amb els tòpics sobre el liberalisme principi i fi de tots els mals; els carlins, amb Vázquez de Mella...; i tots, amb el comú denominador de l’enviat de Déu que estableix els valors eterns.