Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

Els autèntics vencedors eren conscients de la manca d’operativitat d’aquesta mediació idològica. S’adonaven de la fugacitat de la imatge d’abundor que pretenien oferir com a contrast a les penúries sofrides per la «incuria roja», a la qual carregaven tots els mals, àdhuc el bombardeig del «Canarias» sobre la ciutat. La premsa publicà una truculenta informació en què es valorava en tres mil milions de pessetes els danys produïts en la província de València durant la dominació marxista. Cara a tot açò es presentava l’estampa idíl·lica d’un ordre nou, ni capitalista ni marxista, prefigurat en els «Comisariados de Abastecimientos» («Durante los ocho primeros días de abril se suministraron 750.000 raciones de pan, 400.000 quilos de arroz, 200.000 quilos de azúcar, y hasta 200.000 tabletas de chocolate...»). El que fou pitjor d’un cromo tan acolorat no era que l’economia d’una postguerra no permetia fer-se moltes il·lusions, sinó que la forma en què el problema econòmic anava a abordar-se les desfaria immediatament. Les «Comisarías de Abastos» es convertirien molt aviat i per un llarg període, que arriba fins a la fi dels terribles anys de la fam (inici dels anys cinquanta), en un dels llocs més sumptuosos de la corrupció generalitzada. Però no és l’únic, és clar. L’aparell nacionalsindicalista començava a muntar-se amb una sèrie de «Servicios», «Comisariados» i «Patronatos» mitjançant els quals anava a posar el sistema en mans de l’oligarquia. El muntatge era essencialment burocràtic, entrellaçat amb totes les «camisas viejas» i «nuevas» que passaven a reclamar els serveis prestats. En llocs clau se situaven homes pont entre la burocràcia del Règim i els interessos oligàrquics. D’aquesta manera s’arbitrava un original mecanisme de vasos comunicants: la burocràcia del Règim concedia favors (els «cupos» a preu oficial que es revenien en el mercat negre) a canvi de poder beneficiar-se ella mateixa. Grans fortunes pogueren fer-se a través del «Servicio Nacional» del blat, de l’arròs, del vi o fins i tot de la patata. Llocs privilegiats en l’exportació de la taronja o en la importació de fusta es deuen a haver ocupat oportunament alguna de les presidències dels diversos serveis nacionals que llavors es muntaren. Davant tot açò cal advertir que no es tractava de joc d’adventicis. El fenomen dels «nous rics» que aniran apareixent a poc a poc amb els seus estrafolaris «haigues» és certament típic de la configuració del sistema. Però la consolidació de les velles fortunes travessà els mateixos tortuosos camins i difícilment algú podria avui llançar la pedra, que cauria sobre la seua pròpia teulada, per sort a hores d’ara ben coberta. Una empresa com «Altos Hornos» engreixà suculentament els seus accionistes gràcies a «estraperlejar» a mansalva amb els «cupos» de ferro. Només els petits tramposos eren descoberts. Als pocs dies d’haver pintat la imatge idíl·lica de l’abundor («los escaparates de los ultramarinos se llenaban de comestibles. Había llegado la España de Franco») la crònica pateix un lleuger tremolor d’alarma: «al parecer se verifican transacciones comerciales con ganancias abusivas». Però no cal espantar-se, ja que hem entrat en el Regne de Déu i de la justícia, on les restants coses se’ns donaran per afegiment. El Sr. Planas de Tovar s’ha pres el virregnat amb el zel abrivat: «hoy la autoridad dispone de medidas que van desde la multa, el cierre y la liquidación del negocio, hasta la pena de muerte. No otro puede ser el lenguaje de la ley si queremos que no se levanten los héroes y los mártires que dieron su hacienda toda y su vida por una España poblada de españoles enteramente renovados por fuera y por dentro». Tan sacrosanta apel·lació quedà evidentment sense resposta, encara que no faltassen motius perquè s’aixecàs fins i tot l’apuntador.

La repressió i la corrupció, que hem descrit com a pilars de la victòria, no podien quedar compensades amb les estrenes d’uns quants quilos de sucre o de pa. El nou desordre necessitava una mediació ideològica que justificàs l’exterminació dels «mals» i el domini dels «bons». Per a això estava —heus ací per on ve— l’Església. Parlem, doncs, de l’arquitrau i dels seus problemes, de l’«enemic», que sotja, del destí, que, per suposat, és universal, de la maçoneria internacional i del catolicisme nacional. Entrem sota pal·li en el paràgraf següent, del braç incorrupte de la Santa i del corrupte, abans de mort, del General.

Una de les intuïcions més felices del Nou Règim va estar sense cap mena de dubte en el fet de buscar una justificació fora d’ell mateix, en l’esfera d’allò transcendent. Ben cert que no pot dir-se que siga sumament original, car des dels faraons fins a Constantí, i molt després, s’ha vengut utilitzant la mateixa cobertura. Però sí que ho fou com a característica del franquisme en contrast amb el nazisme o el feixisme italià. La brutalitat del Nou Règim no pot recórrer a la superioritat de la raça ni a la grandesa imperial dels cèsars romans, secularitzada i fins i tot contraposada a la pompa vaticana. Ací l’Imperi no és d’Octavi, sinó dels Reis Catòlics, Cisneros, Felip II, etc., «Por el Imperio hacia Dios». Aquí és impossible fer retòrica sense fer litúrgia. Per això el Nou Règim es dota d’una mínima ideologia d’ampul·lositats, per a satisfer enardits falangistes i agrair avions i vitualles, però comprèn la fragilitat d’aquestes i la necessitat d’entrellaçar-les amb quelcom mès sòlid. Per això hom parla d’«Estado Nuevo», «Orden Nuevo» i d’altres conceptes palingenètics, entroncant-los amb la vella tradició. S’exhorta a una disciplina militar, però advertint que som meitat monjos, meitat soldats. En realitat l’eficàcia ideològica d’una concepció social basada en els corretjams, els saluts i les banderes, les consignes i l’espartanisme estava condemnada a desgastar-se amb rapidesa. Amb això hom vol dir ací que la ideologia de la genuflexió i l’encens siga molt més atractiva sinó tan sols constatar que, en la societat espanyola dels anys quaranta, era molt operativa i resistent. Un sospita l’estranyesa que devia causar als propis transeünts, que es veien obligats a fer-ho, el fet de parar-se tots i alçar el braç al toc d’arriar bandera. Hom percep la retòrica latent en la nota governativa per la qual s’implanta el «Servicio Nacional del Plato Único y del Día sin Postre»; o la fantasmada de la desfilada dels Gremis, en la Processó del Corpus, amb què hom volia deixar constància de l’estructuració corporativa. «Al español le gustan los uniformes con tal de que sean disconformes», digué Eugenio d’Ors, tan afeccionat als acudits ideològics. Nosaltres no pensem que es tracte d’una qüestió temperamental, sinó simplement que els mecanismes d’alienació necessiten una major complexitat, precisament per a poder ésser eficaços al nivell elemental en què juguen. Les banalitats del «Nuevo Estado» no podien utilitzar-se com a ressorts ideològics, sinó a condició que estiguessen carregades les referències més elementals de l’ésser humà, que tan bé ha sabut captar l’Església per al seu ús i abús. La culpa i l’expiació, la justificació d’ordres estàtics dins un ordre providencial (molt més operativa que el corporativisme a seques), la repressió basada en la sacralització de l’autoritat i en el desordre innat de l’ésser humà, l’espiritualització de la grandesa (a falta d’autèntica grandesa o de la vacuïtat de què hom vantava), àdhuc l’ambigüitat per a comprendre les «febleses» (molt mes útil que no els irrisoris eslógans falangistes del tipus «el que recomienda es un traidor», posats sobre la generalització de l’«enchufismo»)... Tots aquests elements i molts d’altres, que aniran sortint al llarg de la nostra narració, convertien la ideologia nacionalcatòlica en el ciment superestructural més idoni en la nova situació. Sobretot de cara a les classes mitjanes, que havien de constituir l’element fonamental del consentiment buscat pel Sistema. Difícilment el caràcter pacífic d’aquestes podia identificar el seu projecte històric amb grandeses nietzscheanes. Al contrari, l’elevació de la família a cèl·lula bàsica i la seua ornamentació religiosa oferia al treball del pare de família, a l’estima de l’esposa i de la mare, a l’educació dels fills, la dimensió gratificadora que tota ideologia requereix.