Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

Arribaven els vençuts del front al matí i ja a la tarda entraven les primeres tropes victorioses i apareixien als balcons les noves banderes. A la nit el «parte» donava la notícia: «En Levante se llevó a cabo la ocupación de la capital de Valencia siendo recibidas las tropas españolas con entusiasmo inenarrable.» Cal fer un esforç per a llegir les cròniques d’aquests dies que canten la derrota del poble com a salvació nacional, que parlen d ’alliberament per a denominar el principi de l’ocupació. El premi dels triomfadors, però, ha estat sempre poder desfigurar la història, fins fer-la irrecognoscible per als mateixos que l’estan vivint.

El que significava aquella victòria no cal explicar-ho ací. Tornaven a posar-se les coses en el seu lloc. Es restablia l’ordre volgut per Déu, com s’afanyà a explicar l’Església amb ingenu cinisme. El proletariat i les classes populars tornaven a ocupar i a complir el paper d’explotats, sense cap possibilitat de resistència. Les poderoses organitzacions obreres, que tant havien espantat la burgesia en els anys de la República, eren completament desarticulades, arribant a l’extermini físic de molts dels seus millors dirigents. L’oligarquia terratinent i financera tornava també al lloc que mai no deixà, després de més de tres segles d’ociós, inoperant, desaprensiu domini. Es recomponia el bloc en el poder basant-se en les classes més estúpides i improductives: l’aristocràcia de la terra i el capital financer de les grans famílies. Certament tot tornava al seu lloc, després que el vent del poble hagués sacsejat les seues rames, sense aconseguir tan sols desfullar-les. El mateix dia 29 es constituïa una espècie de poder delegat dels nous amos, i el dia 3 es nomenava el nou alcalde. Tornaven els de sempre a ocupar el seu lloc en la història sagrada de la propietat. N’hi ha prou amb llegir els noms: Joaquín Manglano Cucaló de Montull, baró de Càrcer; Alfredo Gómez Torres; Desiderio Criado; José M. Trénor Arróspegui, marquès de Sardañola... La noble feudalitat del país amb algún element de la vella CEDA i algun jove escalador de la Falange. Sorgien uns de l’amagatall on havien escapat de la fúria d’un poble amb segles d’ira acumulada, venien altres al front d’alguna d’aquelles banderes dels «tercios». Tornaven tots, coincidents en el propòsit restaurador més arcaic que podia concebre’s.

Dur treball que no permetia demores. Des del mateix dia 30 començà a actuar la «Columna de Orden y Policía de Ocupación», a les ordres del coronel Antonio Aymat, que, perquè no se li escapàs ningú, dividí la ciutat en sis sectors, cadascun a les ordres d’un comandant en cap. El primer manament de l’amor al Déu de les victòries: desembarassar el terreny, netejar-lo d’enemics potencials. Com a tals calia considerar els qui pensaren que alguna vegada els pobres podrien assolir la justícia. Tasca vertaderament sobrehumana la de portar a cap l’acte purificador i per a la qual es necessitava el zel d’un gran inquisidor. N’hi hagué molts. El coronel auditor es veia ajudat per vuitanta-sis tinents que abastaven els pobles de la província. S’establí el «Consejo de Guerra Permanente», perquè la festa de la venjança no decaigués un sol moment. El dia 2 es tenia el primer sumaríssim contra vint persones que eren afusellades a l’alba del dia següent. La vastitud del rancor és possible contemplar-la amb angúnia al cementiri civil de Paterna i ha subsistit tristament anys i anys en els odis amargs que s’obrien entre veïns d’un mateix poble. No és temps ja de recordar-la quan la política de reconciliació, oberta pels qui més patiren els excessos, s’ha vist acomplerta. Però sí que cal recordar la vastitud del terror, de la por, la inseguretat, l’angúnia sobre les quals s’assentaren els vencedors. Bastava una delació i que es comprovàs que «En tal va estar molt ficat en la UGT», «En tal altre fou del Comitè»... Bastava això i la màquina de la venjança es posava en marxa i només l’«aval» —figura «jurídica» de l’Estat nou— d’algú ben situat en el nou règim salvava del desastre el desgraciat. Qui no comprenia aviat que es tractava d’una vertadera operació d’assolament, ho aprenia de seguida. Al cap de quatre dies el governador (el Sr. Planas de Tovar, de qui després parlarem) imposava espectaculars multes als propietaris d’edificis on hi havia cartells o inscripcions de propaganda «roja». Dos i tres mesos més tard la depuració seguia incansable. El 29 de juny, de nou el Sr. Planas va publicar una ordre en què «estimaba de alta necesidad en defensa de nuestra Causa la depuración de los porteros pues la mayoría de ellos durante la guerra han prestado gran colaboración al Gobierno marxista y, en consecuencia, siendo causa de muchos fusilamientos, a pesar de lo cual todavía hay propietarios encubridores».

Com es veu, el millor del Sr. Governador no era la correcció, ni tan sols sintàctica, sinó la intimidació pública. L’amenaça s’estenia als qui no volien participar en la brutal cacera, i no resultava en va. Ho va comprendre molt bé la Junta del Col·legi d’Advocats elegida a començament de juliol, els tres primers actes de la qual foren: 1) expressar la seua adhesió al cap de l’Estat; 2) nomenar col·legials perpetus d’honor a José Calvo Sotelo i a José Antonio Primo de Rivera, i 3) procedir a la depuració de lletrats. Tal vegada aquest trist exemple donat pels defensors de la llei i la justícia exemplifique millor que no cap altre les bases de l’Estat nou: la submissió incondicional al poder i l’abús d’aquest; la corrupció de les consciències o el seu anorreament.

La venjança sempre és gratuïta. Però no absolutament. La depuració té objectius perfectament clars i definits, interessos materials molt concrets que precisament per això arriben al paroxisme de la destrucció i de l’odi. El que passa és que l’odi a l’enemic de classe arriba a interioritzar-se de tal manera que actua autònomament, i es converteix així en el millor mecanisme de defensa dels interessos. És un joc d’efectes i contraefectes en què la mediació ideològica actua de nexe. Els vencedors procedeixen a la liquidació de l’enemic per a poder resituar-se en una posició segura de domini polític i econòmic. La tornada de les banderes victorioses és en primer lloc la devolució de la terra als seus antics amos, la recuperació dels béns, el control financer. Un primer recurs ideològic és posar per davant que hom surt del caos social. Hom té la impressió, en fullejar la crònica dels primers dies, que un està llegint la crònica dels dies posteriors a la riuada. La recuperació de mobles i de tota classe d’objectes en les oficines muntades a l’efecte arriba fins a l’anècdota més trivial: el matrimoni de Josefina Herrero i José García, que desenterrà en la seua casa de Mislata 1.500 duros de plata, 5.000 ptes. en menuts... Els vencedors, seguint l’orientació de tots els feixistes, es presenten com a salvadors de les gents senzilles aferrades al mite de la seua petita propietat. Front a l’anarquia col·lectivitzadora i al comunisme igualador (els adjectius de la retòrica feixista tenen sempre aquest to de generalització) el nou Estat torna a cadascú allò que és seu, fins i tot els mobles i els menuts que amaga perquè no li’ls furtaren els rojos. No cal dir que el que de veritat tornen els vencedors són els ressorts econòmics a les mans de l’oligarquia . Tot just començar la contesa i com per a deixar ben clar per qui es feia, s’esdevé a Burgos la primera reunió del Consell del Banc d’Espanya. El presideix Antonio Goicoechea (cap de «Renovación Española») i l’integren: el marquès d’Amurrio, el comte d’Heredia, Spínola, el marquès de San Nicolás de Navas, Céspedes, el marquès d’Aledo, Pastor, el comte de Simpins, el comte de Barbate, Coronas, i el vescomte de San Alberto, als quals després s’afegeixen el duc de Berwick i d’Alba, el comte de Gamazo, l’hidroelèctric comte de Fenosa i altres. Les connexions de tan il·lustres patronímics amb la Banca i el Capital privat no és aquest el lloc de ressenyar-les, ja s’ha fet en diversos estudis. Si la construcció del Nou Estat com a estat totalitari nacionalsindicalista (segons ell mateix es proclama) començava per lliurar tot el poder econòmic als de sempre, ja no cal dir molt més. Podrà haver estat un xantatge ideològic haver anomenat «Cruzada» aquella guerra, pero el que sembla evident és que fou una Reconquesta. Davant d’açò resulta grotesca la imatge de la dona a qui els victoriosos soldats tornen els seus béns. Grotesca i ineficaç.