Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

Per això els vencedors arribaren amb l’Església i aquesta hi veié la millor forma d’ocupar el lloc de domini i poder que la modernització de la societal espanyola li havia disputat durant breus anys. La «rentrée» de l’Església és vertaderament espectacular, aclaparadora.

«El dia 31 en un altar improvisado en la Plaza del Caudillo, dijo el P. Comesaña una Misa a la que asistieron los generales Orgaz, jefe del Ejército de Levante, Aranda y Martín Alonso, y una innumerable multitud que oyó con gran unción el Santo Sacrificio.»

A partir d’aquesta primera missa quasi diàriament se succeïen els actes religiosos amb el propòsit decidit de convertir la ciutat en un elefant de pietat. A tots ells assistien els generals victoriosos; o bé són actes civils i militars que l’Església sacralitza amb els seus ritus. El dia 2 hom celebrà dues misses de campanya, i el dia 9, gran Pontifical a la Llotja. Cal tenir en compte que del 2 al 9 ningú no va estar inactiu: el 6 i 7 eren Dijous i Divendres Sant, per la qual cosa no hi hagué missa, però sí cerimònies solemnes. El 13, missa de campanya a l’Alameda per a posar-li una medalla al general Orgaz. El 17, nou Pontifical a la Llotja amb motiu de la festa de Sant Vicent, amb tot l’Estat Major. El 23, a l’Alameda pels caiguts i amb desfilada final. Si, després de l’ocupació, París era una festa, com digué Hemingway, València s’havia convertit en una missa contínua. Pel que es veu, París bé valia una missa; València, dotzenes, ja que la cosa no acabà ací. El 2 de maig arriba Franco a la ciutat i el 3 oeix missa des del balcó de l’Ajuntament, i presencia a continuació el «Desfile de la Victoria». Dalt està el més «granat» del generalat: Dávila, Cervera, Kindelán, Saliquet, Queipo. A peu desfilen Varela, Moscardó, Muñoz Grandes, Aranda... L’asfixiant història sagrada no sols ateny les fites més importants. La seua pretensió és envoltant, sense deixar cap escletxa. El dia 7 se celebra un acte solemne per a imposar la medalla militar al caporal José Ríos, personatge que suposem de reconegut valor, i hi ha, és clar, missa de campanya. Però no cansarem el lector amb aquest Via Crucis dolorós, car l’empatx enrojola fins i tot el creient. En aquest ambient no és estrany que la premsa salude joiosa l’ordre donada als «serenos» que canten les hores amb el tradicional «Ave María Purísima». Tornàvem a posar els rellotges a l’hora.

Aquest acompanyament de ritus religiosos en tots els actes públics i solemnes del Règim no és quelcom que s’haja de descobrir com una novetat. Ha estat una constant de l’actuació del dictador i els «gerifaltes de antaño». El que hem volgut fer notar amb l’abundància de la dada és que no sols apareix des del primer moment, sinó que juga com a element bàsic en la configuració ideològica del Nou Règim. Per això convé que assenyalem els diversos flancs en què la ideologia del nacionalcatolicisme serveix de suport al sistema alhora que assenta el seu poder.

En primer lloc santifica l’acció dels vencedors i la seua desorbitada passió. La pretensió d’aquests de desqualificar els seus enemics, encobrint l’autèntic significat de la Guerra, troba en l’Església l’aliat ideal. Els vençuts no han estat els treballadors i el poble, sinó una contesa entre assassins i subvertidors de l’ordre i els defensors de la família, la moral i la pàtria: «Como bomba asoladora —explica Mn. Melo en la seua primera pastoral—, la revolución contra Dios y contra la Patria pasó devastando el suelo español, arrasando vuestros feracísimos campos valencianos, asesinando sacrílegamente venerables Prelados y Sacerdotes, segando la vida de hombres honrados... Pero Dios suscitó como enviado del Cielo al Caudillo invencible, le empeñó en una nueva y sagrada Cruzada... Loor y agradecimiento al Caudillo y al Ejército que con indefectibles aciertos han defendido una causa universal, han triunfado en ella.»

El que té de més original aquest apocalíptic discurs, en què no falta «la fera satànica» vençuda i degollada, és que el tòpic habitual de la «Cruzada» és ampliat per a oïdes valencianes amb el paral·lelisme entre moros-rojos, Jaume I - General Franco.

Però el que hem apuntat no era prou. Potser algun ingenu podia pensar que el problema quedava resolt arrossegant per davant només els tocats pel virus. No era així, com hem pogut veure en apuntar l’amplitud de la repressió. La labor de sanejament que es proposava el «Nuevo Estado» no tenia fronteres previsibles. La pastoral de Mn. Melo donava mostres d’haver-ho entès i rellançava la idea, tan familiar al pensament cristià, de la culpa i l’expiació: «en sus inexcrutables designios, Dios ha permitido, indudablemente, que fuéramos víctimas de tanta desolación, para que asistidos por Él, purificáramos nuestras almas de las innegables culpas en que habíamos caído».

Indubtable i innegable: els vencedors eren el braç de Déu justicier i purificador. Els afusellaments, després de judicis sumaríssims, els empresonaments de centenars de persones pel sol fet d’haver lluitat en l’altre costat, té aquest caràcter, més propi d’una religió assíria que de l’Evangeli. L’Església els permet i beneeix com la cosa més natural i lògica. A la «fiera satànica» només se li pot oferir el consol i l’oportunitat de penedir-se abans de morir. Preferim no transcriure narracions dels triomfs i confessions, obtinguts en aqueixa hora terrible pels capellans castrenses. Caldria llegir-los a l’inrevés i endevinar la suprema dignitat d’homes que, malgrat la coacció física i moral, es resistien a trair la seua consciència i que en la narració oficial apareixen com a contumaços. Mn. Espasa ens ha contat que a la seua casa arribà un dia un d’aquells capellans castrenses plorant i negant-se a assistir a cap altra execució. Però casos així no podien ésser més que una excepció, perquè tot s’ajustava a una lògica de la qual era difícil desprendre’s. Hom estava tan convençut de l’exemplaritat del càstig que en alguns pobles (Xàtiva, per exemple) es portava en formació els «Flechas», xiquets de dotze i tretze anys, perquè els presenciaren. L’obsessiva convicció que la revolució que intentava el poble anava encaminada a extirpar la religió i carregar-se els capellans santifica la venjança. Com si açò, en cas d’ésser cert, no hagués estat motiu més poderós perquè l’Església oferís la seua mediació indulgent. Però no és així. S’adopta com a fórmula inapel·lable de l’ajustament de comptes el «caídos por Dios y por España». La rabies theologica enfervoreix els qui tenen més sòrdids motius.

Que abans hi hagué persecució religiosa és evidentment cert. No repetirem ací les raons que ja han estat donades pels historiadors i que no la justifiquen, però la situen en els seus justos termes. En la diòcesi de València, segons dades d’Antonio Montero ( Historia de la persecución religiosa en España ) hi havia 1.200 sacerdots. Foren assassinats 327, que donen un percentatge (27,2 %) prou semblant al de Madrid (29,8 %) i Barcelona (22,3 %). Els excessos sagnants d’una revolució, igualment nombrosos i bàrbars en la zona nacional, es polaritzen, com és lògic, en les persones adinerades o amb terres, o significades políticament. Si el clericat caigué dins del remolí fou certament perquè es trobava molt lligat al poder, en alguns casos, a la riquesa, i en tots, al sistema d’opressió i injustícia. Així i tot no pot amagar-se l’error de l’esquerra d’identificar massa estretament la lluita social amb el problema religiós. John Connelly, en el seu magnífic estudi sobre la Setmana Tràgica de Barcelona, ja féu notar la instrumentació de la fúria anticlerical per elements reaccionaris amb el propòsit d’apartar el poble dels seus vertaders objectius. Açò mateix s’ha dit alguna vegada de l’anticlericalisme blasquista, vertadera cortina de fum de la seua manca d’ideologia. En el cas present els sacerdots morts proporcionaven una inacabable coartada per a una dreta que en necessitava moltes en el seu premeditat pla de reinstaurar la injustícia.