Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

Josep Picó i Ramir Reig

Universitat de València, abril 2004

Un gest d’elemental prudència ens obliga de prevenir el lector dels incomptables perills d’aquest llibre. Tracta de l’Església. És un llibre de capellans. Atenció, perquè també apareixen al text, no per gust, naturalment, feixistes flamígers, giménez-caballerescos centaures (meitat home, meitat cavall), batlles i delegats de sindicats de posat impassible, inflamables presidents de Junta Central Fallera i secretaris d’«Hermandad». Ideòlegs de l’especulació del sòl i del cel passen pel tub. Quant als rojos, separatistes i maçons, la cosa no hi té remei. Se’ls suposa una amistat i complicitat subversives amb el democràtic lector.

Feta aquesta advertència, no pot ser ja pedanteria o presumpció l’intent de justificar-nos. Hem pretès ací de narrar la història d’aquests quaranta anys al País Valencià seguint un fil que no és, ni de bon tros, conductor, però que ens ajuda a desfer el paquet. Acabem d’eixir, per fi, del llarg i inacabable malson. L’aclariment respecte de com vam arribar fins a aquest punt i el coneixement de què és allò que ha estat superat i de què és allò que encara ens condiciona, no és pas superflu. Les premisses de les quals partim en la nostra indagació són ben senzilles: la ideologia és part d’aqueixa història, hi va junta, unes vegades avançant, d’altres consolidant l’establert, i en la formació ideològica ha jugat un paper decisiu l’Església.

Però com que estem en temps d’etiquetes i «pegatines» potser no hi haja més remei que precisar que tot i no ser un llibre estricte d’història i presentar fàcils caigudes en la poesia i fins i tot en la prosa descastada, al que més s’assembla és a un assaig de sociologia del coneixement amb un si és o si no ho és de text polític. Per això el títol que hi hem anteposat és més expressiu del contingut del que a primer cop d’ull ens pogués semblar: la ideologia cristiana com a presència social se simbolitza en aquest país amb els capellans. ¿Quina relació ha tingut amb la ideologia dominant el feixisme, i amb la lluita per la llibertat, que el Règim va resumir en els rojos i separatistes?

Aquesta és la pregunta de fons que roman al llarg de totes les pàgines i que hom podria condensar en un subtítol: «L’anàlisi de la resistència d’una ideologia». És a dir, exposem de quina manera l’Església, que Althusser considera d’un paper sobredeterminant en la formació social medieval, secundari al capitalisme i residual en l’avenç totalitari d’aquest, tot i això ocupa un lloc privilegiat en la remodelació de la formació social tal i com s’esdevé per obra i gràcia dels triomfadors de la guerra civil. En aquest sentit és una ideologia resistent, dura, que s’oposa al seu propi desgast i es mostra àgil i oportuna per a ocupar els buits. Resistent perquè sap engalzar-se de tal manera amb el cos social que és gràcies a ella que les classes dominants aconsegueixen o imposen un consensus que evite la seva disgregació. Però la nostra anàlisi no s’acaba ací. Si considerem la teologia en relació amb la lluita de classes resulta que en la nostra història, per un seguit de raons que anirem desvetllant al text, s’inverteix el paper de l’Església (de banda seua) i ho pot dir a partir d’un moment que el cristianisme és part de la «resistència» en direcció contrària a la que acabem de dir. És un element més dels que articulen la lluita i l’oposició contra el feixisme, de vegades un dels més actius en la configuració de grups radicals. Aquesta hi és també i és part del llibre, prescindint del judici que cadascú en puga tenir.

Ens preguntem per la ideologia per una raó especial. Perquè ens preocupa, com a tants d’altres, que cada vegada són més, per damunt de qualsevol altra cosa, el País Valencià. A aquest marc de preocupacions pertany l’aclariment progressiu de la nostra personalitat col·lectiva. La ideologia dominant ha actuat ací, millor que enlloc, com a espill deformat i element taponador. El tema de les nostres claus d’identitat esdevé un problema de claus i panys que la burgesia ha utilitzat al seu antull. Al joc deformador ha entrat l’Església amb premeditació i traïdoria. És imprescindible de fer saltar els mecanismes d’alienació col·lectiva entre els quals s’ha de comptar una tradició popular viciada per sentiments confusos i reaccionaris.

El mètode d’anàlisi no requereix més explicació i només ens permetem, per tal de facilitar-ne la lectura, unes indicacions sobre el mètode d’exposició. Hem buscat sobretot la interpretació dels fets, sense por de ser així més vulnerables. S’ha de tenir en compte que la història de l’Església amenaça sempre amb la conversió en un anecdotari infinit de problemes clericals. Només és possible d’evitar si amb una suficient acumulació de dades hom passa a utilitzar-les i interpretar-les en funció dels fenòmens socials. Hom entra així al terreny de les variables interpretatives. Considerem que al moment actual el suggeriment i l’aproximació poden contribuir millor a desvetllar problemes, que sens dubte s’aniran perfilant en aportacions successives crítiques, que no pas l’erudició exhaustiva entorn de les batalletes intraeclesials. Ens sap greu de defraudar el clericalisme d’esquerres que potserespera de veure’s com a protagonista de la inacabable disputa antijeràrquica. Els cristians han fet coses més importants que barallar-se amb el bisbe, i aquest ha comès moltes més bestieses que les que els capellans hagen hagut de suportar.

El llibre consta de quatre parts prou diferenciades. Una introducció i un epíleg mostren els dos pols extrems de manifestació de la ideologia cristiana. Al costat de poder més fosc i tenebrós els anys quaranta, i juntament als qui lluiten per la llibertat del poble els anys setanta. Això pot induir a la sospita que és un llibre obsessivament maniqueu, on bons i dolents reben de bell antuvi llur predestinació per part dels autors i així funcionen. Almenys nosaltres no hem volgut que fos així. El bloc central el constitueix l’anàlisi del període 1945-1960 (I Part), on no s’han defugit les notes grotesques del moment al costat d’un esforç de valoració positiva dels aspectes que, al nostre parer, ho mereixien, i l’estudi del període 1960-1970 (II Part), en què la participació d’un sector de l’Església en la lluita social de banda dels oprimits i explotats no força la seua lloança indiscriminada. De tota manera, si hem caigut en simplicitats maniquees, pamfletismes demagògics o qualsevol altre pecat no ho podem saber nosaltres. Hi haurà qui pensarà el contrari i ens acusarà de clericalisme encobert. En tot cas hem dit el que pensem amb la il·lusió d’ajudar modestament a construir aquest País Valencià lliure i socialista que hom va cridant pels carrers.

El fet que cadascú de nosaltres milite en dues organitzacions polítiques diferents i que hàgem col·laborat estretament en l’elaboració del llibre no deixaria de ser una anècdota trivial si alguns altres exemples no mostrassen una excessiva preocupació pels personalismes de grup. Nosaltres pensem que l’aportació de socialistes, comunistes i cristians és imprescindible per a la construcció del país i aquest llibre voldria ser una petita mostra del fet que a més de desitjable és possible.

El dia 29 de març de 1939 entraven a la ciutat de València les primeres tropes del General Franco. Al matí havien començat a arribar a la ciutat camions amb milicians del front. Les negociacions del Govern Casado no aconseguien imposar als «nacionals» les garanties necessàries perquè les tropes de la República poguessen reintegrar-se, dissoldre’s o exiliar-se. El General victoriós no volia una pau negociada, ni tan sols en condicions lleonines, sinó una victòria arrasadora. El 26 de març rellançava una ofensiva des del front d’Extremadura i el 28 entraven les tropes a Madrid. Més que no una ofensiva fou una cacera. No hi havia res a fer. El comandament republicà ordenava contradictòriament resistir i retirar-se, incapaç d’allò primer, però també de poder oferir cap seguretat en el replegament. Se sabia que qui s’havia negat a tot pacte no anava a perdonar, es pressentia l’atropellament i la venjança, el pitjor saldo que pot traure’s d’una guerra civil. La guerra s’acabava, però s’obria l’ajustament de comptes. Ningú no se sentia segur. Hom abandonava els fronts tractant de fer-se estalvi. Fugir. Amagar-se. Desaparèixer. La humiliació de la derrota. Farevell to the arms .