Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

L’aspecte expiatori justifica, com hem dit, la repressió sobre la qual s’assentarà el sistema. Però resulta excessivament masoquista. Cal introduir un concepte pont, de doble tall: el de restauració . La restauració permet tenir sempre presents, per una part, els danys causats i qui els féu, i obliga, per altra, a fixar l’atenció a reconstruir el passat. Un passat que cal buscar molt més enllà del que es coneix, en segles d’or idealitzats. Amb això el Règim se situa fora de la història i el seu procés. L’arbitrarietat injustificada que suposa tota dictadura no sols requereix mantenir el dictador intocable (teories del cabdillatge) i justificar-lo a part de la racionalitat, sinó que exigeix també situar tot el procés històric que s’intenta imposar, fora, a part, com un bloc que se sosté sobre ell mateix. L’Església és la institució més dotada de passat, aquella en què el passat no sols s’ha conservat, sinó que s’ha convertit en tradició normativa. D’ací que siga l’instrument més idoni per a portar el Règim a aqueix terreny en què tot és sant i on ningú no li pot demanar comptes. Una volta allí el sistema ha de cedir quelcom a canvi que la reestructuració dels valors de l’«Orden Nuevo» reste a càrrec de la pròpia Església. De seguida veurem en quines condicions.

L’Església cerca en primer lloc restaurar el seu patrimoni. L’Ajuntament en la seua primera sessió decideix ajudar a la reconstrucció del temple de la Verge. És només una anècdota. Després vindrà la sagnia a aqueix ens creat especialment per al favoritisme, com altres molts: «Regiones Devastadas». Més tard, la construcció de Seminaris. La restauració es justifica en quelcom comú a Església i Estat: haver estat víctimes de «la horda». L’Església té cura d’aquesta escenografia i en els primers mesos, després de la victòria, podem assistir a la santificació de la Catedral, del Cementiri, de les parròquies i restants llocs profanats. Els privilegis que l’Església rep a canvi dels seus serveis ideològics ocupen una llarguíssima llista més pròpia del «Boletín Oficial» que d’aquesta crònica. Unes concessions són de tipus econòmic (retribució al clericat, exempció de la contribució territorial aplicable als béns de l’Església), unes altres duen a parcel·les de poder en zones que tindran una importància decisiva en la configuració de la societat: obligatorietat de l’ensenyança religiosa, capellanies castrenses, censura de llibres, espectacles. Així, poc abans d’iniciar-se el curs hom reuneix tots els mestres al Teatre Principal amb la finalitat d’orientar-los ideològicament. En aquests cursets l’Església està present. No caldrà recordar que el Magisteri és un dels cossos o instàncies públiques que ha patit un control eclesiàstic més fort.

Com es va veient totes aquestes disposicions no queden sobre el paper, sinó que l’Església s’apresta a materialitzar-les sobre el terreny. El control ideològic i social per part de l’Església va amarrant tots els caps fins al punt que hom bé pot dir que es crea una psicosi col·lectiva de simulació i entusiasme davant el món religiós. Un falsejament total de les consciències, constretes pel poder civil a combregar amb rodes de molí, i en molts casos a combregar stricto sensu . El ritme de la societat en totes les seues manifestacions s’adapta a una concepció eclesiàstica i, naturalment, a la més reaccionària. La mínima secularització aconseguida després d’esforços als segles XVIII i XIX en lluita contra el control clerical és escombrada d’un cop. El restabliment de les festes i els costums, després del col·lapse de la guerra, es carrega de contingut religiós: els «Gloriosos» i els «Miracles» són les primeres que se celebren. Poc després hom restableix la benedicció de les espigues i dels camps en solemnes vigílies. L’alcalde demana que les barraques posen una creu en la teulada i la Corporació decideix restablir les creus de terme. La Guàrdia Civil vigila perquè no es treballe als camps els diumenges, costum freqüent al camp valencià, no per especial desig de profanació, sinó per l’estructura d’aquest. Són molts els jornalers que tenen el seu trosset i es veuen obligats a conrear-lo d’amagat. La coerció amb què l’Església implanta els seus capriciosos designis arriba a multiplicar aquests ignominiosos cartells contra la blasfèmia (que encara poden veure’s en els trinquets de molts pobles), o a controlar en els hotels el plat de vigília dels divendres, o a obligar a entretancar les portes els Dijous i Divendres Sants. En els primers mesos podem assistir a un desplegament de pràctiques que es convertiran en normes: els distints Cossos d’Exèrcit celebren els seus patronats celestials (Santa Bàrbara, Loreto, Immaculada...). Però no són només ells: s’instaura el dia de la «Madre» (dia de la Immaculada) i de la «Juventud» (Sant Ferran)... Hom sacralitza els esdeveniments diaris.

En alguna ocasió els falangistes purs, o autèntics com ara s’anomenen, han dit que tot açò fou una maniobra del franquisme per a clericalitzar el seu foc paganitzant i doblegar el seu ímpetu. Sens dubte és cert que Franco buidà la Falange del seu feblíssim contingut, però, per altra banda, malament hagués pogut mantenir-se per si mateixa. Quan hom llegeix notícies com que la «Sección Femenina» organitza en els Salons de l’Ajuntament una exposició de casulles, capes i dalmàtiques no pot evitar-se la impressió que la milícia «azul» i femenina ha quedat molt aviat reduïda a la missió de xiques del rober o senyoretes d’Acción Católica. El canvi, però, no és fruit de la seua domesticació ideològica, ans de la seua composició social. Les aguerrides donzelles —meitat monges, meitat xiques d’auxili social— són en realitat les xiques bé, de les millors famílies de la ciutat. Veiem Aurora Aymat, Maruxa (diu Maruxa, en homenatge al gallec potser?) Trénor, María Luisa Aranda (filla del general), Irene Castells, etc. donar als cavallers mutilats els 15 banderins que han brodat. La imatge d’una Falange copada per la burgesia es confirma. Aquestes mosses, que segurament brodaren en «rojo» la camisa, perquè l’esvelt Adolfito Rincón de Arellano se la posàs al «Sol», no estaven per a models a l’estil Eva Riefenstahl, sinó perquè algú els digués quant de bé es pot fer al proïsme essent rica, pietosa i de bona família. L’ordre diví té previst aquests problemes de les classes socials fins i tot millor que la vaporosa ideologia nacionalsindicalista. Precisament si el Règim recorre a l’Església és perquè és la que millor solucionat té ideològicament el problema del lloc de cadascú en la societat. Un lloc que se santifica amb el bon exemple dels de dalt: alla van en Setmana Santa les autoritats, en Corporació, a visitar els Monuments. I amb l’obediència dels de baix, a qui se’ls obliga, a més, a portar la civera.

Una de les virtualitats de l’aparell ideològic és que no opera directament i de la mateixa manera sobre tot el cos social. Per més que l’Església intente convèncer els pobres i desheretats que en el nou ordre volgut i santificat per Déu, en el «Nuevo Estado», tenen un lloc preferent, mentre sàpiguen harmonitzar pacientment els seus interessos amb els dels dominadors, per més que la seua coerció no permeta escletxes, i menys per la part de baix, l’Església sap bé que té molt poc a dir-los. La ideologia religiosa té dos fronts privilegiats: la justificació dels de dalt i el convenciment dels d’enmig. La ideologia s’articula com a totalitat, perquè les classes mitjanes es creguen en el centre. I es presenta amb objectius de distracció, perquè aqueixes classes mitjanes no vegen que es tracta de justificar la seua pròpia misèria, amagant-la. Per això l’assentament dels valors religiosos com a valors de la nova societat pretén abans de res donar coherència a aqueix conjunt gelatinós que ocupa el centre, oferir-li seguretat. L’Església dels anys quaranta reconstrueix el teixit social amb la finalitat de donar consistència ideològica a les classes mitjanes. L’oligarquia sap que en aquesta visió de món no li toca perdre res i s’adapta. Les classes populars no accepten l’opi de la resignació cristiana. Aquest mecanisme marxista ens sembla massa simple. El que accepten és una societat resignada, sotmesa, reprimida en una conjuntura que els és adversa, arribant a prendre-la com a pròpia. Aquesta ideologia és la que subministra l’Església.