Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

Les diverses connexions establertes a nivell teòric tenen a València noms i realitats concretes. Mentre Lluís Lúcia, que dintre la CEDA no representava una ala esquerra com la de Jiménez Fernández, però tenia sòlides concepcions democràtiques, era desterrat a Mallorca (i hi moria tot exclamant: «Pare, perdona’ls, encara que saben el que fan»), altres membres qualificats de «Derecha Regional Valenciana», com Moroder, es prestaven a col·laborar amb el Nou Règim. És a dir, la CEDA, oligàrquica i feudal, tornava a trobar fórmules concordes amb el seu pensament més genuí. La «Derecha» valenciana convertia Calvo Sotelo en el seu ideòleg. És curiós notar que hi ha en aquests primers anys més homenatges i mencions per a aquest que per al propi José Antonio, tot i que aquests abunden. I és que el Calvo Sotelo de «Renovación» recollia una gamma molt més àmplia de la tradició reaccionària de la dreta. En primer lloc aplegava el valencianisme pitjor entès, aqueix valencianisme de les bones famílies que té com a la nostra millor època els anys de la Dictadura. Gràcies a Primo de Rivera, que col·locà Calvo Sotelo com a ministre d’«Hacienda», es remodelà el centre de la ciutat. Ítem més, Calvo Sotelo fou el noi prodigi de l’altre autoritari de la Monarquia: Maura, que el nomenà governador de la provincia... A través de Calvo Sotelo, via Maura - Primo de Rivera, els comtes de Trénor, marquesos de Montortal i del Túria, etc., enllaçaven amb la monarquia alfonsina, a la qual tant vull i tant m’aprecia, en els seus dos moments d’autoritarisme més eficient. A través del protomàrtir, ara via Maeztu, i d’ací pujant encara més a la dreta fins a arribar a Donoso i Vázquez de Mella, podia recobrar-se tot l’ultramuntanisme carií, amb el qual sembla que encara s’identificaven alguns Manglanos i Cucalós de Montull, i algun periòdic amb aspiracions d’ ABC i expressions d’ El Pensamiento Navarro, Las Provincias celebrava una sessió necrològica dedicada, entre altres, a José M. Burriel García Polavieja, president del Consell d’Administració, i a Maeztu, col·laborador de l’esmentat periòdic. Precisament en Las Provincias havia escrit Maeztu un d’aquells articles furibunds en què es mostrava «dispuesto a todo», esperant només l’ordre per a salvar Espanya. Després diuen que l’«Alzamiento» no estava preparat.

Però si hom vol un indici més significatiu dels components ideològics de la nostra classe dominant el tenim en aquesta altra notícia. El BOE del dia 12 de setembre publica la llista de membres del «II Consejo Nacional de FET y de las JONS», en què Franco, superada ja la crisi de la unificació, procedia a un reajustament dels diversos corrents. Tinga’s en compte que el «Consejo Nacional», molt abans que Romero l’anomenàs «Cámara de las Ideas», precisament quan ja se li havien gastat les poques que tingué, no fou mai un òrgan de poder polític, sinó d’influència ideològica. Per al punt que ens ocupa és, doncs, significatiu. Bé, València es felicita per la incorporació a aquell d’aquests tres personatges: López Ibor, Juan Granell i José M. Valiente. El primer, monàrquic que més tard tindrà algun conflicte amb el Règim per adherir-se al manifest de Juan de Borbón el 1943, és una mostra de l’estreta relació que abans assenyalàvem entre moralisme i repressió sexual, repressió política i misèria cultural. No tan bàrbares com les del seu col·lega Vallejo Nájera, que demanava en un article la creació d’un «Cuerpo General de Inquisidores», les idees de López Ibor ens deixen esbalaïts. Recomanem la lectura de l’article «La psiquiatría española», de C. Castilla del Pino, per fer-se’n una idea. López Ibor teoritza, donant-li un to científic a la cosa, sobre «el español y su complejo de inferioridad», i troba per via de la psicoanàlisi (almenys així l’anomena) les mateixes causes i remeis que Maeztu, o José Antonio. Per exemple, resulta xocant, a més a més, la crítica que fa al liberalisme i a la democràcia basant-la en el «ressentiment».

Dels altres personatges al «Consejo Nacional» no cal dir molt. Juan Granell, borrianenc i taronger, havia estat diputat tradicionalista i arribaria a sotssecretari d’«Industria». José M. Valiente protagonitzà en la CEDA un enfrontament personal amb Gil Robles i se n’anà, girant més cap a la dreta, fins a desembocar en el tradicionalisme. Darrerament encara figurava com un dels dirigents de la «Comunión». Aquests dos últims eren antics alumnes dels jesuïtes, dada que convé retenir per a quan parlem de la influència d’aquests, i López Ibor havia estat becari del Burjassot, cap de pont de l’Opus a València. Però açò és ja una altra història. Ressenyem ací que l’aportació ideològica valenciana al «Consejo Nacional» no podia ésser més mediocre —a l’altura de les circumstàncies—, però sí que fou suficientment representativa del pensament de l’època i, sobretot, dels seus orígens i vinculacions polítiques i econòmiques.

Un principi fonamental del pensament nacionalcatòlic era la seua ortodòxia més estricta. «Cuando el espíritu español ventea la heterodoxia, renuncia a ella, porque, de lo contrario, debería renunciar a su propia consideración de persona, soporte de valores eternos», ens diu López Ibor, que per la seua part com a científic està disposat a acceptar les possessions demoníaques, perquè l’Església hi creu. Aquest paper de l’Església com a definidora de la veritat i dels límits del pensament restava garantit per tota una xarxa d’instruments coactius: des de la seua presència als organismes depuradors (una llei de 1938 li assegurava un paper decisiu en la censura de llibres i espectacles) fins a l’orientació de l’educació, que es posava del tot en les seues mans. L’arquebisbe Melo reivindica aquesta funció en pastoral de 15-6-40: «Cumpliendo nuestro deber pastoral llamamos la atención sobre la obligación sacratísima que, los que estamos en posesión de la verdad, tenemos de procurar su propagación a fin de que sus beneficios se extiendan a todas las almas.»

El «Nuevo Estado» no tenia cap inconvenient a cedir-li aquest paper a l’Església, no sols perquè molts dels seus jerarques estaven penetrats del més alt clericalisme, sinó perquè l’Església sabia acomplir-lo a la perfecció. Així, quan arriba el primer d’octubre o s’esdevé l’obertura de la Universitat Literària, cal inventar-se al costat una Universitat Pontifícia per a complir amb el postulat medieval d’una integració de tots els sabers sota la mirada de l’Església. Tal Universitat Pontifícia mai no arribà a existir, malgrat que Olaechea, per altres motius, la convertí en un dels seus somnis, però l’integrisme dels magres sabers sí que es convertí en una realitat aixafadora. Els discursos inaugurals ens posen en el bon camí. En la Universitat Literària parlà el seu degà, Francisco Alcayde, sobre «El concepto de nación en José Antonio», assenyalant ben clarament les noves fonts de la ciència. En la Pontifícia dissertà el catedràtic de Lògica i Metafísica, Mariano Bertolin, el tema del qual, «La superación de la lógica en la vida», ens diu ben clar l’esforç de l’Església per a beneir les categories feixistes. És de tots sabut que el raciovitalisme d’Ortega, per a qui la captació de l’Ésser i de la realitat només es dóna en l’elite i no en les pretensions igualadores de la «plebe», inspirà notablement José Antonio i li serví de mediació per a arribar a Mosca i Pareto. L’Església filosofa, i àdhuc fa teologia sobre el vitalisme, per a justificar no sols la gratuïtat carismàtica i vital dels vencedors, sinó també la indiscutible autoritat dels seus postulats i creences. Ella és un d’aqueixos llocs privilegiats de coneixement de la Suprema Veritat per estar formada per homes escollits per Déu mateix i en contacte amb la Vida, amb majúscula. D’aquesta manera alhora que justifica la «lògica» dels vencedors i la seua implantació i actuació arbitrària, intenta col·locar-se per damunt seu. En un altre apartat tindrem ocasió de tractar aquest tema detingudament, a propòsit de Rodilla i l’orientació ideològica del Seminari.