Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

En l’època de Melo, en el període 1940-1945 que estem tractant, Rodilla, a part d’ocupar una posició decisiva per a després, serveix de reforç al treball d’Hervàs. Juan Hervàs era un jove sacerdot en acabar la guerra. Havia estat becari del Patriarca i dins aquesta elite de col·legials tenia fama d’intel·ligent i d’«empolló», pietós i actiu. Melo hi veié el seu possible successor i el promocionà a bisbe. La joventut i modernitat d’un bisbe les provava en aquells temps el fet de conèixer les orientacions de Roma sobre l’Acción Católica, de posar-Íes en pràctica. Recordem que el moviment d’Acción Católica, promogut per Pius XI, representa la resposta catòlica davant la implantació definitiva de la societat moderna. L’Església enyora permanentment l’Antic Règim, en què ha exercit el poder al costat de monarques absoluts. Es mostra hostil, fins a exemples vertaderament inconcebibles, al tipus de societat que naix amb la Revolució Francesa. El jurament «antimodernista» (ja el nom és un poema) pot aclarir i valer de mostra. Tanmateix, a mesura que el poder de la burgesia es va assentant i sorgeix el perill d’una autèntica revolució social, l’Església decideix ocupar posicions en la nova societat, posicions que la mateixa burgesia està disposada a atorgar-li. L’estratègia varia segons els casos: condemna per una banda de posicions ultres, com el Sillon a França, quan pot ocupar un espai polític suficient, però dóna una fervent volta enrera (salazarisme, feixismes, cas espanyol) quan un règim dictatorial ofereix avantatges més amplis. En situacions normals, de democràcia burgesa, l’Església opta per la via intermèdia: els pactes. En el segle XX es posen de moda els concordats, mitjançant els quals l’Església reivindica un terreny autònom i inviolable. S’elabora una eclesiologia en què el punt clau és la concepció de l’Església com a «societat perfecta». És a dir, d’alguna manera hom renuncia a l’omnicomprensiva «societat cristiana», s’accepta de mala gana el pluralisme, però s’aferma el baluard propi. Allò més curiós d’aquesta concepció és la seua incoherència. L’acceptació de la societat civil no es pren, tal i com és en veritat, com a referència englobant en la qual l’Església ha d’inserir-se en la mateixa forma que qualsevol altra ideologia o força social. Hom reconeix la societat civil en la mesura que aquesta reconega l’Església com una societat perfecta. I, per tant, l’única amb capacitat per a exigir privilegis, exempcions i poders especials. L’Església assegura amb tota fermesa el seu propi terreny —l’escola, la protecció del clericat i del culte, el matrimoni canònic...— i, per poc que les circumstàncies li siguen favorables, tracta d’ampliar-lo a la societal civil, i àdhuc de sobreposar-lo. Per molt que l’Església diga acceptar la societat plural i democràtica, l’esquema que descrivim perdura i funciona soterradament. Així, per exemple, en el plantejament actual sobre l’ensenyança, en reclamar el dret a tenir les seues escoles, front a l’escola pública, preval la seua afirmació que és l’autèntica posseïdora de la veritat contra el respecte de cadascú a buscar-la. ¿Per què no alça la veu, escrivia Alfonso Carlos Comín, perquè els ateus puguen tenir els seus centres d’ensenyança, igualtat d’oportunitats en la propagació de les seues idees, etc., si segons ella el que està en joc és la llibertat? No, per a gran part de l’Església el model de societat continua essent teocràtic, o si més no aquest era el model de Pius XI i Pius XII. És per això que s’acceptaren amb tanta facilitat els totalitarismes, per la possibilitat d’incrustar-s’hi i imposar la totalitat eclesiològica. El que passa és que la societat democràtica li exigeix un replegament, que el temps està fent veure com irreversible i que per diverses circumstàncies farà saltar els mateixos esquemes mentals en què s’assenta. La teoria i la pràctica dels concordats encara responen als conceptes de negociació privilegiada entre les dues societats perfectes.

La teologia política de Pius XI i Pius XII —i de l’alumne avantatjat de qui ara ens ocuparem: reverend Hervàs— respon a aqueixos pressupòsits. El Pacte de Letrà serveix de model d’acomodament en localitat preferent. El Concordat amb Portugal, com a model d’implantació eclesiàstica en la societat. L’actuació de Pius XII, com a desmesurat exemple de contínua ingerència de l’Església. Caldria recordar ací les seues al·locucions setmanals —i àdhuc dues o tres vegades per setmana s’arribava a pronunciar el sant baró, amb vigoria de vertader campió, fins a tal punt que la revista Ecclesia no donava abast a recollir tots els seus discursos. El Papa aprofitava cada visita, d’un grup de bombers, comares o marines d’un vaixell escola, per a dirigir-se universalment a tothom, sentant els principis sobre els quals hauria de regir-se la seua actuació. No es tractava d’al·locucions paternals, ans de discursos sòlidament preparats i amb pretensió d’assentar doctrina sobre el tema. Quelcom, afortunadament, irrepetible.

Tanmateix, ni la delimitació defensiva d’un espai propi, ni la implantació ofensiva del seu magisteri sobre la societat haguessen estat suficients per a mantenir el poder de l’Església, si aquesta no hagués tingut cura de proveir-se d’un braç secular. A açò responen els partits polítics cristians —els partits populars, com se’ls anomena primer, per a denominar-se després demo-cratacristians— i l’actuació organitzada dels seglars a través dels moviments d’Acción Católica. La manca de sinceritat democràtica de l’Església es palpa en la proclivitat dels esmentats partits a la defensa de formes totalitàries (cas Dollfuss o el transvasament d’homes de la CEDA al franquisme, via «Propagandistas»). Allò més lamentable és que l’Església concep tals partits, i en aqueixa mesura els ajuda, com un instrument al servei dels seus interessos, a part que ja per ells mateixos siguen instruments de la dreta. D’ací que l’Acción Católica, creada encara més directament per a fer prevaler els drets eclesiàstics en la societat, es convertesca en la base d’aqueixa actuació i proporcione els quadres dòcils i clericalitzats necessaris per a tan ingrata tasca. Trista manera d’entendre el paper dels laics, tema preferit de Pius XI i Pius XII. Així, el Sr. Gil Robles es veu obligat a defensar a les Corts amb el mateix ardor combatiu els béns dels jesuïtes i els dels hisendats andalusos i madrilenys, mostrant les coincidències no gens sorprenents dels principis amb els fins. No en va l’escolàstica es proposa la concordia opossitorum .

Tanmateix cal reconèixer una major honradesa en alguns dels fills fidels que en el conjunt de la jerarquia. Quan l’equilibri social, dominat per la burgesia i en què l’Església té el seu lloc d’honor, es desplaça cap a formes autoritàries, la jerarquia cedeix amb gust. Els partits democràtics són dissolts i perseguits, i àdhuc els democrataeclesials es troben davant el dilema d’annunzià: renovar-se o morir. Integrar-s’hi o desaparèixer. La jerarquia, sens dubte, s’integra i atrau gran nombre dels seus demòcrates amb la seua justificació. No tots. Ja hem esmentat el cas exemplar de Lúcia. Podria afegir-se el de la democràcia cristiana catalana reduïda al silenci per la seua resistència al franquisme. O el mateix Sr. Gil Robles. L’Església abandona els fills que tan fidelment la defensaren, encara que tampoc no els excomunica, ja que poden ésser una bona reserva per a temps pitjors. Decideix, però, actuar sobre altres bases i és ací on cal interpretar el desenvolupament de l’Acción Católica.

A la nostra manera de veure hi ha diversos moments entrellaçats, en ocasions superposats i a poc a poc distanciats, en el moviment d’Acción Católica. En un primer temps, el maridatge estretíssim entre l’Església i l’Estat fa que aquella visca de l’entusiasme de les celebracions. Els actes religiosos s’omplen d’homes i dones, i açò fa que la jerarquia i el clericat es deixen seduir per la pastoral de «formar files». Sobretot quan hom pot estabilitzar aquesta situació en punts clau mitjançant les «capellanías». D’alguna forma el Règim infla l’Església, no sols omplint de gom a gom les seues misses patriòtiques i coaccionant la seua assistència regular, ans també oferint-li grups homogenis als quals dirigir-se i sobre els quals influenciar (agrupacions jovenívoles, etc.). No sembla que es done en el nostre país el fenomen alemany en què potents organitzacions jovenívoles de l’Església (el cèlebre Jugenbewegung , en els orígens del qual havia participat Romano Guardini) es transvasen a les organitzacions nacionalsocialistes oferint-los una base de masses. Tampoc podrà dir-se, sense greu inexactitud, el contrari; és a dir, que l’emmarcament en organitzacions del Règim derivàs en organitzacions de l’Església. Però sí que oferia una plataforma per al treball dels capellans. La primera JOC nasqué a València, com en altres parts, de les classes obligatòries de religió en escoles d’aprenents o en campaments del «Frente de Juventudes», on el capellà feia amistat amb els xicots més desperts i els convidava a continuar-la en algun grup jocista. Però açò passa en anys posteriors i no hem d’avançar la història. En aquests primers anys, i a més amb un bisbe passiu i absent, l’Església es limita a la pastoral de l’al·luvió sense més preocupacions. No hi ha a València una personalitat com la del P. Llanos, que reconvertesca aquell esperit jovenívol militar, idealista, aristocràtic, de tot un poc, enfocant-lo devers una vida cristiana entesa sota aquestes categories. Llanos ens conta la història d’aquella «centuria azul» que féu la caminada de Madrid a Aranjuez per acompanyar l’amic que entrava al noviciat. Ací tinguérem, naturalment, oficiants del nou ordre, capellans, confessors, però cap amb talla per a donar-li un to que no fos el de la seua pròpia retòrica. Almenys hauria convingut, com diria un preceptista clàssic, acompanyar-la d’una poètica.