Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

L’Acción Católica deriva, a través dels «Cursillos», en un cristocentrisme pinxo i feixugament brivall, encara que, no per això, menys pietista i sacramentalista. Marcelino eclipsa del tot les processons del Sagrat Cor amb els seus trasllats de la Verge. El pietisme es va decantant a un marianisme pujadíssim de to, que arribarà a reclamar en els anys cinquanta no res més que la «mediación universal de María»; és a dir, la proclamació del dogma que tots els favors divins havien de passar per la Verge, exigència per la qual arriben a pronunciar-se els claustres d’alguna Universitat (Sevilla). Aquesta exaltació mariana coincidirà amb els anys de l’aïllament (1945 i següents), en què la recerca de l’originalitat ens porta, com veurem, a extrems curiosíssims. La teologia de la pòlissa i del favor marià s’adequa a un temps d’escassesa en què el favoritisme era l’única forma de trobar ajut. Per als primers anys d’obscuritat i por, la mel·líflua devoció al Cor de Jesús, barrejada amb la seua vindicativa exigència de reparació i entronització en una terra que era més seua que no cap altra, proporcionava la millor formulació.

De les anècdotes pietistes hauríem de passar a les costumistes: l’Acción Católica convertida en censor de les bones maneres. Hem esmentat abans l’acord entre Govern i Església per a implantar el rigorisme més purità en el camp sexual. Tanmateix, per extremat que avui ens semble, no arriba a satisfer la jerarquia i el clericat, que en aquest aspecte es mostra implacable. L’Església s’entremet en tots els organismes de censura del Règim i bloqueja la seua ja escassa agilitat. No obstant això, quan a aquests se’ls escapa algun lludrigó, polemitza irritadament. El cas més famós és el de Gilda , que ens tocarà constatar en l’època de Marcelino. En aquests primers anys el panorama d’espectacles va de pel·lícules de Miguel Ligero ( El fantasma y D . a Juanita, Nobleza baturra ... algunes d’elles deliciosament ingènues i amb un cert aire jardielesc, altres perfectament estúpides), a llandes patrioteres com ara Raza o A mí la Legión , on Alfredo Mayo i Pepe Nieto encartonen totes les seues possibilitats interpretatives. Per a major amenitat es projectaven terrorífics reportatges dels triomfs nazis, contra els quals l’Església no té res a dir. Enmig d’aquest panorama la cinematografia nacional es proposa alguna obra de major entitat i realitza El Escándalo de Alarcón i El Clavo . Els dos films són espavents visuals, però significaven almenys una recuperació literària i cultural. Alarcón no assoleix en el rànquing menendezpelayesc les altures immarcessibles de José María Pereda, però no se’l considera absolutament menyspreable com Galdós. És un autor de tesis catòliques, en què el qui la fa, si no la paga, almenys les passa prou malament, servint d’exemplar mostra de l’esgarriament. Doncs bé, els dos films oferiren ocasió a l’Església d’intervenir amb força, prevenint els fidels de la seua extrema cruesa. Els productors quedaren escarmentats i quan tornaren amb obres serioses ja no eixiren de les gestes enormes de la història d’Espanya.

L’Església també escarmenta amb episòdis com l’esmentat i, tot i no renunciar a la vigilància ni afluixar el cinturó de castedat, situa les seues bateries preferentment en el terreny propi. «La gravísima inmoralidad del baile agarrado», és un dels molts pamflets amb què el clericat dóna batalla d’adoctrinament a les seues hosts. Aquestes reben la santa prohibició de participar en les festes on se celebren balls d’aquest tipus. El propòsit central dels Exercicis dels joves era «no ir con chicas», per això aquesta prohibició no suposava gaire problema (a part, és clar, del problema del mateix propòsit). Però no ocorria el mateix amb els casats, que difícilment podien arribar, havent-hi la indissolubilitat pel mig, a un radicalisme tan rigorós. Alguns capellans tallaven la dificultat de soca-rel i d’acord amb l’alcalde suprimien el ball. El cas més graciós és l’ocorregut a Rafelguaraf. El capellà hi decretà que, si hi havia ball, no hi hauria processó, davant la qual cosa la corporació municipal tragué un sant particular i el portà en civera pel seu compte. Aquesta escaramussa, pròpia de Guareschi, no ha de fer-nos pensar que l’ambient repressiu tenia una tonalitat rosada i simpàtica, ja que, com és ben sabut, resultava aclaparador. Amb la distància del temps ens sembla tan aberrant que produeix més la rialla que la irritació. Sobretot sorprèn la paradoxa entre les afirmacions jovenívoles de la Falange (que encara trenta anys més tard reivindicaria l’encartonat Sr. Fernández Miranda, encarnació del pentinat amb fixador i brillantina dels anys quaranta, dient que volíem una Espanya curta de faldilla i alegre), i algunes modes externes de l’època, com el pentinat «Arriba Espanya» i la faldilla per dalt del genoll; sorprèn, diguem, aquesta pretesa alegria vital i la persecució aferrissada dels mil·límetres de carn que s’ensenyaven. «Los movimientos de extrema derecha, por más puritana y represiva que sea su realidad, ofrecen a la vista una superficie erótica», diu Susan Sontag. Així és. L’exaltació castrant del sexe està prou allunyada, excepte en les seues manifestacions inicials, de la mística del masculí teatralitzat, tal i com es donà a l’Alemanya nazi. Es dóna, més aviat, per la via d’ocultació i privatització de la dona; és a dir, de la teatralització del seu encant prohibit i sacrificat. Les lleus i fugaces aparicions dels encants femenins no són un senyal de llibertat i vida (com ho serà el mini- short de Carnaby-Street), ja que arrosseguen la prohibició i la condemna. De totes maneres, en aquesta lluita de l’Església contra la sexualitat és important que vegem que no es juga un aspecte parcial, ans tota una forma de configuració social. Com mostrà plàsticament Ángel Facio en el seu muntatge de La casa de Bernarda Alba : en tancar l’endolada senyora, representada a més per un home, en un espai escènic del qual era impossible alliberar-se, estava dient-nos el que la dominació i obsessió de la protagonista significava en veritat. La irracionalitat imposant-se el seu propi càstig i aquest principi convertit en norma social de destrucció. Un poble que es veu obligat a representar la seua vida com un «Auto Sacramental» calderonià, en què la Bellesa i la Culpa són un mateix personatge, està de debó vivint en una horrible casa de Bernarda Alba. El mateix Calderón ho intuí i acompanyà els seus «Autos» d’aquelles comèdies de capa i espasa, on l’amor es converteix en delicte i la venjança per actes carnals en acte d’honor. En aquesta gigantesca representació els homes i dones d’Acción Católica es multiplicaren com a acomodadors.

El que passa és que la rigidesa compacta dels primers moments és impossible de mantenir, i d’un intent de militaritzar la societat en els usos i costums es passa a clericalitzar-la. En certa manera, amb Hervàs i la seua dedicació a l’Acción Católica i amb el creixement d’aquesta, es va passant del sacramentalisme multitudinari a l’individual, i de la societat cristiana per obra i gràcia de la victòria, a la societal que cal cristianitzar amb audàcia i valent-se de tots els mitjans. Els anys cinquanta assenyalaran el cim d’aquesta nova orientació, i la conversió d’Hervàs als «Cursillos de Cristiandad» mostra el punt més alt d’exacerbació d’aquesta tendència. Però llavors Monsenyor Hervàs és ja a Mallorca. El vicari brillant i eficaç en la seua manera d’actuar, ascendit al delfinat de Monsenyor Prudencio, no encaixava dins del compacte equip de joves navarresos que es porta Marcelino. De totes maneres el treball d’Hervàs té importància com a precedent i inici, ja que deixa al seu successor unes estructures d’Acción Católica consistents, quantitativament nombroses i amb uns dirigents de cert pes entre les capes mitjanes, susceptibles de l’àmplia operació d’influx social que realitzarà Marcelino.