Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

A grans trets aquesta és la València dels anys 1940-1945 configurada ideològicament, com la resta de l’Estat nacionalcatòlic, sota el senyal de la creu i de l’espasa. Álvarez Bolado ha resumit amb encert els trets més importants de la teologia que subjau a la presa de posició de l’Església.

«Las cuatro características serían: a ) la mediación nacional católica de la fe; b ) el carácter eclesiocrático en la relación de la Iglesia con la sociedad civil; c) la explícita y militante antimodernidad de esta teología, d ) su carácter de teología de reconquista. Las cuatro características están en mínima conexión y se posibilitan recíprocamente.»

Qui ens haja seguit en la lectura haurà pogut veure que entre nosaltres es plantegen amb extrema agudesa. La fe es resol mitjançant la implantació de l’ordre dels vencedors, que es converteixen en norma última i recorrent d’interpretació. A partir d’ací, i des de la mateixa plataforma que el Règim cedeix de bon grat a l’Església, aquesta emprèn la configuració de la societat, el que Álvarez Bolado anomena amb poderós eufemisme «relación de carácter eclesiocrático». El tipus de conformació ideològica que l’Església imposa és, com hem vist, pregonament «antimoderno»; més clar, el més reaccionari possible. El resum del teòleg ens sobraria, si les peculiaritats de la nostra formació social, articulades amb característiques pròpies de l’Església a València, no ens oferiren resultats específics i dignes d’anotar-se. Esquematitzant el que hem anat veient pas a pas i amb una certa dispersió, ens permetem el següent resum: la legitimació dels vencedors passa per fets molt concrets, per Sant Miquel dels Reis i pel Cementiri de Paterna, per Planas de Tovar (que amb els diners de les seues arbitràries multes construïa aqueix gran reformatori d’estil africà, el S. Francisco Javier, i el posava en mans de les monges), i el «Tribunal de Responsabilidades Políticas». Però, a més a més, l’Església legitima la recuperació del poder per les classes dominants. L’oligarquia torna a ocupar el lloc preferent en la piràmide social amb caràcter d’exemplaritat. Honor als rics cavallers cristians de noble estirp. Salve. La qual cosa no vol dir que siguen els únics a rebre benediccions. Davant els «nous rics», que les condicions de la postguerra comencen a engreixar, l’Església observa una actitud benèvola i de paternal apropament. Al cap i a la fi estan més necessitats de protecció, car els nobles sempre tenen la defensa de les llinatjudes històries, mentre que el nou ric necessita la justificació social amb més urgència. L’Església legitima, especialment als pobles, fets amb noms i cognoms: el falangista convertit en alcalde, el «pinxo» vestit de sherif justicier, la venjança erigida en llei, l’odi obert. Esborronament i comptes vells. Per fi, i com a conseqüència d’això, l’Església santifica i dóna suport al procés de corrupció i desmoralització de les consciències que es convertirà en el fil conductor de tots aquests anys. La simulació i la impotència es converteixen en una segona naturalesa. La gràcia, diu l’adagi eclesial, pressuposa la naturalesa. Aquesta naturalesa.

Però tot allò hauria estat impossible sense la recomposició del teixit social, i a aqueix sargit i brodat és al que s’aplica amb més constància el treball de l’Església. Pensem que ha quedat prou explicada la tasca d’aglutinament de les capes mitjanes fins a aconseguir formar-hi un resistent conjunt feixistitzat.

Potser cride l’atenció que no dediquem especial consideració al proletariat i a les classes populars, però pensem que la seua relació amb la ideologia consisteix, en primer lloc, en un buidat d’aquesta, per a passar després a una acceptació submissa i impotent de la que se li vol imposar. Els fets sobre la repressió i la farsa nacionalsindicalista són prou expressius. El poble no es prengué seriosament totes aquelles promeses, l’únic argument de les quals havia estat i continuava essent la guerra. M. Antonia Machiochi, gentil marxista, ha polemitzat amb encert contra els qui, atribuint al feixisme tots els mals, neguen que mai no haguessen tingut suport de les masses. Però el que sens dubte és vàlid per a Itàlia i Alemanya —a saber, que les masses proletàries prestaren en algun moment la seua adhesió a les promeses feixistes—, és del tot incorrecte traslladar-ho a Espanya. La crueltat de la guerra i l’objectiu més clar i definit de la postguerra —acabar amb les organitzacions del proletariat—, no permetien cap dubte. Si hi ha hagut res absolutament increïble durant aquests quaranta anys ha estat la CNS i la política obrera del Règim. Només la demagogia de Girón aconsegueix una mínima recuperació de la confiança, desbaratada de seguida, en entrar en l’espiral inflacionista i veure’s frenada per la primera estabilització del 1958-1959. En aquella època un nou moviment obrer comença a nàixer, i va implantant a poc a poc en els sectors més avançats una ideologia de classe que substitueix la submissa desmoralització. Així doncs, en el camp obrer a València no cap anotar d’aquests primers anys més que l’acció agressiva contra els rebels (i els rebels són el poble) i el muntatge d’una farsa infantil, però intimidant. Ja és prou. L’Església hi participa assistint puntualment als actes que el sindicalisme prepara. El primer 18 de juliol se celebra la «fiesta del Trabajo» amb una magna concentració a l’Alameda, en què participen, sorpresa i meravella, empresaris i productors. La bellíssima senyoreta M. Luisa Aranda, filla del general, entregà una bandera a la «Central Nacional Sindicalista». Després, com està manat, missa i desfilada. I a continuació, acte de confraternització, segons ens diu la premsa, «en que se dió a conocer la consigna». Ignorem quina fou, però suposem el seu contingut altament revolucionari. Així fou el primer 18 de juliol a València. Els qui no coneguérem aquells actes, però sí el muntatge d’altres demostracions sindicals més recents, ens en fem una idea. Subratllem el fet de la Missa, perquè la relació de l’Església amb el fet sindical serà un dels punts més importants de la nostra història. El Règim és conscient de la necessitat que té en aquest terreny de suports ideològics legitimadors. No tant de cara al propi moviment obrer com de cara a l’opinió pública, davant la qual ha de justificar la coacció superior que exerceix en aquest camp. Com és lògic, l’Església, que havia vist en els avanços organitzatius del proletariat un autèntic perill per a la seua existència (com molt clarament ho expressa la Rerum Novarum) , es presta de bon grat a predicar la reconciliació de classes, essència pura del sindicalisme vertical. Nogensmenys la doctrina social dels Papes havia insistit reiteradament en el sindicalisme lliure. La força material d’aquesta premissa radicava en el desig de l’Església de contrarestar els sindicats obrers amb sindicats cristians (d’amagat, patronals). Per això quan surt en l’horitzó la possibilitat no menyspreable dels sindicats corporatius (experiència de Portugal i d’Itàlia) la jerarquia hi reconeix l’ideal sindical. Els sindicats corporatius no ataquen la propietat privada, heart of the matter , tornada incansable dels missatges pontificis, reconcilien amorosament les classes (motiu ideològic) i, a més a més, entronquen amb una concepció gremial de la societat, cosa que el marcat antimodernisme de l’Església considera, contra tota versemblança, possible i desitjable en ple segle XX. Realment la doctrina social dels Papes és una barreja explosiva de disbarats, això no pot negar-se, i amb interessos materials molt concrets, que també es poden apreciar fàcilment. Així doncs, ja abans de la guerra el jesuïta P. Azpiazu, que havia estat un dels paladins del sindicalisme groc, tot i importunar alguna vegada les excessives complaences del P. Nevares amb patrons catòlics com el marquès de Comillas, es converteix al corporativisme. Els seus llibres constitueixen durant els anys quaranta la font d’inspiració del catolicisme social que s’orienta claríssimament al suport de la CNS. En especial desaconsellable és el llibre titulat Orientaciones cristianas al «Fuero del Trabajo» , en què panegiritza d’una forma cega l’Organització Nacional de Muts, el Sindicat Vertical. El Règim havia tingut bona cura d’emmarcar els seus projectes en una grandiloquència catedralicia. El preàmbul del «Fuero del Trabajo» es desenvolupava així: «Renovando la tradición católica de justicia social y alto sentido humano que informó nuestra legislación del Imperio, el Estado Nacional en cuanto que es instrumento totalitario al servicio de la integridad patria, y sindicalista en cuanto representa una reacción contra el capitalismo liberal y el materialismo marxista, emprende la tarea de realizar —con aire militar, constructivo y gravemente religioso— la Revolución que España tiene pendiente y que ha de devolver a los españoles, de una vez para siempre, la Patria, el Pan y la Justicia.»