Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

Som encara, però, en els anys quaranta. L’Església tracta de configurar la seua força amb una certa independència del franquisme i de l’estament nobiliari. Alhora com a força d’ajut al Règim i com a possible recanvi, en cap dels casos com a força contraposada. Monsenyor Hervàs es distingeix en aquesta tasca posant en peu un poderós moviment d’Acción Católica. El 1942 se celebra la primera assemblea d’homes al cinema Olympia, ple a rebentar. Si considerem les persones que dirigien el moviment i el seu ritme de desenvolupament, podem deduir algunes conseqüències. Els seus primers presidents foren Barcia (metge), Duato (vinculat a una empresa tradicional de teixits), Cogollos (d’un conegut comerç de la ciutat), Ana Balaguer i Mercedes Castelari (aquesta darrera substituí la marquesa de Dos Aguas, que ocupà per un breu temps la presidència de les dones). Un poc més tard s’incorpora José M. Haro (magistrat). Els noms esmentats són prou significatius: professionals o pertanyents a la burgesia mitjana tradicional. El que hom pretén amb l’Acción Catolica ve tipificat expressivament en ells. Del punt de vista de la nostra anàlisi, que és política i ideològica, prescindim de l’aspecte espiritual i apostòlic de l’assumpte. És evident que l’Església pretenia ampliar la seua influència pastoral i moral entre els sectors socials que normalment li són més afectes. No ho neguem; però, com és obvi, no fem una anàlisi d’intencions, ans de pràctiques socials i dels seus pertinents efectes. Amb l’Acción Católica s’aglutinen les classes mitjanes i hi reben una ideologia molt més apropiada que l’oferida pels excessos verbals del feixisme, encara que d’iguals conseqüències quant a aconseguir una conformista adhesió d’aquestes. Un cop passats els primers efectes de la victòria i les seues concentracions multitudinàries, convocades ja sols en moments de dificultat, fins a les darreries del Règim, es fa palmari que l’ajut de masses ha de venir d’una manera més acurada i permanent. Dubtem molt que li passàs alguna volta pel cap al Règim comptar amb l’adhesió de les masses populars quan el seu primer objectiu fou anorrear-les. L’«Alzamiento» fou, en frase orteguiana, la rebel·lió contra les masses. Segons sembla hi hagué algun despistat que no s’assabentà d’un fet tan ostensible. I hom conta d’aquell delegat de Sindicats, Patricio González, que convocà una gran manifestació obrera a Madrid el 1941 i, naturalment, fou cessat. Com un còmic personatge de Gila, s’havia equivocat irremissiblement de guerra. La cosa no tenia solució. El Règim no tenia masses, encara que de tant en tant les aglomeràs en algun lloc. L’Església, llavors, és responsable de dues coses. D’haver accentuat el procés de simulació general del conjunt de la població (procés que, com cap altra cosa, més contribuïa a la desmoralització del poble), i d’haver consolidat i donat sentit a l’adhesió de les classes mitjanes. No vol dir açò que deixe d’haver-hi concentracions religioses i patriòtiques, el grau de sinceritat de les quals no té per què ésser sempre posat en qüestió, per més que un afirme que els mecanismes d’alienació i mobilització podien funcionar amb enorme facilitat. Encara el 1952 l’Església i l’Estat munten l’espectacle del «Congreso Eucarístico Internacional», com a reafirmadó de la nostra sortida del bloqueig després dels pactes amb EUA i el Vaticà (Spellman i Tedeschini són, respectivament, les vedettes de la festa). Durant tots aquests anys continua havent-hi actes d’aquest tipus. Veurem com Marcelino els multiplica, encara que amb un sentit diferent. Essent açò, però, cert i rellevant, és important detectar també com l’Església s’orienta vers el seu públic i hi aconsegueix un nivell fort d’adhesió. En aquest sentit és on cal situar la desbordant i eficaç labor d’Hervàs amb l’Acción Católica. El 1944, data en què Melo el consagra com a bisbe, veient en ell el successor, l’activitat d’Hervàs ofereix un balanç molt alt. Els joves tenien 17.000 afiliats, les dones, 17.700, i els homes, 6.500. Amb la relativa fiabilitat que presenten totes les xifres i amb la desconfiança que sempre inspira la simple afiliació, no pot negar-se que al moviment d’Acción Católica s’hi incorporà molta gent i que hi participava activament. És clar que es tractava d’una activitat pietosa sense cap incidència sobre la vida pública, com no fos la presència ostensible dels mateixos actes pietosos o el control de la moralitat i els costums sexuals. El lema de l’Acción Católica, pietat, estudi i acció, revertia sobre si mateixa i convertia la dinàmica de l’acció en grans actes de pietat o en la conversió individual, el més alt ideal de la qual es resumia en la missa i comunió diàries. Les memòries anuals de les distintes rames d’Acción Católica recullen aquesta doble trajectòria de l’acció. Així, per exemple, amb motiu de la festa de Crist Rei (any 1944), les set processons radials que conflueixen en un gran acte a la Catedral amb participació de deu o catorze mil persones. Interessa destacar que el matís d’actes com aquest és sensiblement diferent a les concentracions patriòtiques i militars de l’Alameda. que abans hem assenyalat. Ací l’Església juga amb la seua clientela. Junt a aquests actes, les memòries anuals ressenyen innumerables tandes d’exercicis i retirs. L’augment creixent de participants en aquests retirs, monopolitzats pels jesuïtes, portarà Marcelino (prou astut com per a no permetre poders paral·lels) a crear quatre o cinc cases diocesanes d’exercicis, diversificant l’oferta. La pràctica de la comunió diària porta a l’extrem pintoresc que en la Capella de la Verge es repartesca la comunió cada tres minuts. Les «memòries» anuals no ens indiquen aquesta vida quotidiana de pietat, però apareix amb insistència en el recompte de les seues campanyes: de la comunió diària, del rosari en família, dels costums... L’anècdota mai no pot formular-se com a afirmació categòrica, però té un cert valor simptomàtic. La frase ritual de retirs i actes és aquell «confessaren i combregaren tots». Especialment els primers divendres es converteixen en ocasió de mobilització de la massa fidel, ja que la promesa del Cor de Jesús a qui combregàs nou mesos entroncava amb la de «Reinaré en España de una forma especial». Era una promesa fonamentalment espanyola de la realització de la qual s’havien d’encarregar els espanyols més conscients i pietosos. En veritat, amb una promesa així i una IBM s’hauria pogut tenir la certesa en un moment donat que un tant per cent força elevat d’espanyols estàvem ja salvats. L’estoicisme amb què suportàrem els anys de la fam, el bloqueig, la pertinaç sequia i restants plagues francmaçòniques tal vegada calga atribuir-ho, ja que no a comptabilització exacta, almenys a la sospita que erem molts els espanyols amb els divendres a la butxaca. Nosaltres hem conegut el sacerdot ancià i comprensiu que s’asseia a l’entrada de l’església, estupend l’home, que ho sentia tot sense preguntar i que sempre tenia llargues cues, que liquidava amb afectuosa celeritat. En una espècie de marcapasses comptava penitents per centenars les vespres de Primers Divendres. La devoció al Cor de Jesús tenia un caràcter fonamentalment contrastat. Front a l’aspecte social —«Reinaré en España»—, oferia un vessant intimista i personal. S’entronitzava sobre les institucions (tot España es consagra al Cor de Jesús, el nostre Ajuntament, la nostra Diputació), però es dirigia sobretot a les famílies cristianes que tenien la seua imatge sobre el piano. Dada que no és ni molt menys irrelevant, ja que aquesta devoció era una peça més del «pastiche» educatiu de les famílies de la burgesia mitjana. El Cor de Jesús acollia els pecadors i, per tant, era un bon motiu de mobilització del penediment col·lectiu, fàcil de despertar en un clima de por, però es dirigia especialment a les ànimes pietoses: al beguinatge de la confraria parroquial, a través de la seua típica versió edulcorada. En el pietisme, que constitueix la base inicial de la reconstitució d’un moviment propi de l’Església, la devoció al Cor de Jesús i als Primers Divendres és base fonamental: és més devoció de rectors d’edat, tradicionals, centrats en les «arrecogías» de la beateria, i, per tant, marcada per l’insalvable desprestigi de l’escapulari. Per això va cedint terreny i prestigi.