Josep Picó - Feixistes, rojos i capellans

Obert el curs amb auspicis tan prometedors, l’Església es fa present en tota la vida de l’ensenyança i de la cultura. Se celebrà amb solemnitat la reposició del crucifix a les escoles (el general Aranda assistí a la cerimònia al «Centro Escolar Cervantes» segurament per a testimoniar que es tracta de la creu i l’espasa), comencen les classes de Teologia a la Universitat (a càrrec d’escolàstics insubornables com el jesuïta R Tomás López), hom participa en els actes culturals, com la celebració en el «Centro de Cultura Valenciana» del centenari de Jaume I, en què el Dr. Hijarrubia situa el sentit de la conquesta de València en, és clar, la lluita contra l’infidel. Ningú no podia pensar, llavors, potser perquè ho tenia tan a prop, que les guerres es feren per la necessitat de cercar pastures o d’obrir mercats. Fins a les darreries dels anys cinquanta, en què el magisteri de Reglà i Jover s’imposaria en la nostra Universitat, no hi hauria altra interpretació de la història que la providencialista i ideològica. Per a tot açò l’Església exigia un lloc en la formació cultural. Li fou concedit el privilegi de controlar-la.

L’harmonia fou, com hauria desitjat Leibnitz, la preestablerta. Ací no tinguérem la figura enutjosa d’un Segura creant contínues friccions al Règim. Ben entès que tals problemes els creava Segura no precisament arrossegat pel seu esperit liberal, ans pel seu tarannà ultrareaccionari i per les seues fidelitats polítiques. Per a l’arquebisbe de Sevilla el problema no era que l’Església s’estigués encadenant al poder polític, sinó que entrar sota pal·li només ho mereixia el rei. El seu problema no era només que calia vigilar severament els balls, sinó que calia prohibir-los absolutament, la qual cosa, hom recordarà, ocasionà divertits successos, com el d’organitzar-los en els límits justs de la seua diòcesi. Al capdavall el cardenal fou un símbol de resistència en anys d’absoluta submissió.

Ací, res d’això. L’arquebisbe Melo venia nomenat pel Govern de Burgos i, si no arribà al paroxisme franquista d’un Gomá, era, sens dubte, un home del Règim. Diríem que no servilment afecte, però sí aristocràticament servicial. De l’arquebisbe hom deia, tot jugant amb el seu nom i cognoms, que era prudent amb els polítics, melós amb les dames i alcalde amb els capellans. La frase no és elegant ni excessivament aguda, però resulta una descripció d’urgència, eficaç. Ultra açò monsenyor Prudencio era ja una persona anciana i cansada, un vell pergamí d’una altra època. La seua mort esdevingué quatre anys més tard. Milers de valencians desfilaren per la capella ardent instal·lada al Saló de Tron del recent inaugurat Palau Arquebisbal, moguts un xic per la curiositat de penetrar en aquell recinte magnífiç, que portava quatre anys restaurant-se, i, un molt, per la inèrcia col·lectiva de subscriure l’adhesió religiosa, que en forma intimidadora es propagava des del poder. Però, d’aquells milers de valencians, ningú no podria haver-nos dit res de l’arquebisbe. Visqué prou retirat, limitant-se a complir la litúrgia de l’època, aliè del tot, no sols a la realitat social, la repressió i la fam, sinó també a la realitat mateixa de la seua diòcesi. Aquesta estava composta per un clericat que, o bé s’havia salvat de la persecució, o bé havia fet la guerra. En tot cas, un clericat amb mística de «cruzada» i convenciment restauracionista. Valdria la pena de recordar la pàgina d’ El poder i la gloria en què el capellà, que ha passat per totes les humiliacions i en qui fins i tot s’ha detectat una nova sensibilitat, torna a trobar-se acollit. La seua instintiva reacció de domini és tremendament expressiva i reflecteix molt bé l’actitud dels nostres capellans, de nou situats, de nou mandarins i «mandons». Als pobles, l’aliança alcalde-falangista-capellà, segellada sobre el frontó de l’Església («José Antonio, presente») es constituí, alhora que en la forma de l’exercici del poder, en l’instrument d’una pastoral basada en la imposició dels valors religiosos. L’arquebisbe ni impulsà ni frenà la forassenyada entronització, perquè pràcticament no governava la diòcesi. Aquesta la posà en mans de Rodilla, que començà com a vicari, per a encomanar-li després el Seminari; de Montañana, ressorgit, com hem dit abans, de les catacumbes, personatge d’un valencianisme folklòric i romàntic a qui entusiasmaven les jactàncies de grandesa religiosa del Nou Règim; i d’Hijarrubia, el seu secretari particular, personatge de sinistre curialisme (s’adornava d’una enorme tonsura), que, com a degà de la Catedral, manejava els fils del poder intraeclesial i accentuava les línies més reaccionàries. Mitjançant Hijarrubia la influència ideològica dels formats al Patriarca, entre motets de Victoria, culte a les autoritats i teologia sòlida i segura, es converteix en una constant, que ni la personal antipatia que Marcelino els dispensà aconseguí desbancar, i que perdura fins als nostres dies. L’elite governant, front a la plebs de capellans de «calvot», la constitueixen els becaris del Patriarca. Un d’ells, Hervàs, intel·lectual de bones notes, és nomenat poc després vicari i més tard bisbe auxiliar.

Aquest és l’equip de Melo, un poc heterogeni en la seua composició malgrat els trets comuns que la seua identificació amb els valors del moment els donava. Alguns sacerdots consultats ens han oferit la seua impressió que l’arquebisbe, en una ancianitat inoperant, vivia presoner del reaccionarisme de la cúria. Ens sembla exagerada l’afirmació. Vivia absent, això sí. El seu tarannà de príncep medieval i solitari no tenia el bonifacesc geni del cardenal Segura, sinó que estava passat pel refinament renaixentista. Era un Tedeschini, a qui havia conegut i admirat essent bisbe auxiliar de Madrid, sense subtilesa vaticana, però amb la seua mateixa afecció als salons; amb idèntic amor a la immortalitat de la pedra, però sense Miquelàngels; amb una certa exquisidesa en els seus gusts, més enllà del culteranisme provincià del canonge de La Regenta , però més ací del príncep de l’Esglèsia passejant de Villa Frascati. Eclesialment gongorí i cortesanament quevedesc, i per això ni l’un ni l’altre. No anava als toros ni escrivia dècimes com Góngora, però li agradava tocar el piano. Era fidel als seus principis, però sense arribar a posar un memorial de greuges sota el tovalló del virrei, Planas de Tovar. En resum, un arquebisbe per a la posa d’un retrat a l’oli en què aparegués amb mitra, bàcul i la gran capa pluvial. Compareixia en totes les commemoracions feixistes, no sols sabent el terreny que xafava, sinó el que contribuïa a assentar. Possiblement es féu la il·lusió que el poder que recobrava l’Església era omnímode i que allò de Sant Ambrosi i Teodosi, o allò de Canosa, podia repetir-se arribat el cas. Però els fets li farien comprendre que no era més que una il·lusió, un ornament més per a la posa a l’oli. El Règim volia l’Església al seu costat, però no per damunt. Li cedia parcel·les senceres de poder, però no el seu poder indiscutible. I les coses funcionarien bé mentre es respectassen les mútues esferes. Si se’n sortia, el Règim escopia la intromissió amb aspror i sense contemplacions. Una amarga experiència la degué tenir monsenyor Prudencio quan la cruel tossudesa del Régim volgué exemplificar el càstig en la prestigiosa persona del Dr. Peset, amb la mateixa estultícia sanguinària que en el cas de Federico, només que amb més premeditació. L’arquebisbe intentà una tímida intercessió, que fou rebutjada. Estava clar fins on podia arribar. L’essència de la Dictadura —l’arbitrarietat del poder i la corrupció de les classes dominants— era terreny vedat. Uns pocs anys més tard un jove bisbe, Tarancón, el més intel·ligent potser, com s’ha demostrat avui, quan la reforma petitdemocràtica li ha permès de pensar, escrivia una pastoral que mai no veié la llum pública. Hi atacava durament el Govern per la seua connivència amb la corrupció dels qui es lucraven amb la fam del poble. El bisbe de Solsona hi firmà un interminable bandeig i només després del Concili, quan l’Església recobrà una certa capacitat de maniobra, pogué eixir cap a Oviedo. Mentrestant, dotzenes de submisos ineptes havien estat promocionats a diòcesis superiors. Tarancón es dedicà a escriure, i les seues pastorals, sobre temes d’actualitat, però no especialment conflictives, eren l’únic mitjanament intel·ligible de tota la producció literària de l’Episcopat (valga com a exemple la que publicà el 1958 sobre els problemes del clericat jove, arran d’un conflicte intern al Seminari de la Seu d’Urgell). Entre els trets més acusats del general Franco estava el de no saber oblidar ni perdonar. La relliscada de Marcelino en el referèndum del 1947 li valgué un permanent veto a les seues aspiracions al cardenalat. Prudencio comprengué sàviament i porugament que punxava en os. Com el cavaller de Cervantes, palpà’s la gonella, «fuese y no hubo nada». Millor dit, hi hagué, sí, la submissió, que, coberta amb la fatiga dels anys i menys espectacular, fou igualment absoluta.