Carlos Hernández Sacristán - L'oració simple

L’ORACIÓ SIMPLE

BIBLIOTECA LINGÜÍSTICA CATALANA

Dirigida per A. Ferrando i A. López García

L’ORACIÓ SIMPLE

CARLOS HERNÁNDEZ

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

I.S.B.N.: 978-84-370-9397-0

Dipòsit Legal: V-1783 -1989

Servei de Publicacions

Universitat de València

Disseny portada: Tomás Burgos

PRÒLEG

L’estudi de Carlos Hernández constitueix una suggestiva descripció dels significats o valors que cobren les funcions sintàctiques en el domini de l’oració simple. Tot i que l’anomenada Gramàtica del Cas resulta ser el seu marc de referència més acostat, el lector trobarà ací esbossada, amb un criteri certament novedós, una formulació de les bases que permeten de discriminar els valors actancials i de distingir entre tipus i subtipus de predicat.

Destaca la defensa que es fa de la naturalesa icònica de la significació sintàctica, aspecte que ja s’havia entrevist des de fa temps, però que rep amb dificultat un tractament sistemàtic. En el present treball es trobaran elements per a una discussió fructífera sobre aquest punt. Més rellevant, amb tot, és tal volta l’ús sistemàtic que hom fa ací de criteris perceptius d’orientació gestàltica. Sembla descriptivament i explicativament útil la hipòtesi que defineix el conjunt d’arguments o noms lligats per un verb com a “configuració” ( Gestalt ), ço és, per utilitzar les paraules de l’autor, com a “espai perceptual unitari i connex, que admet diferents tractaments estructuralment valorables” (pàg. 27). Una noció pròxima, en efecte, a la de valor saussuriana s’arriba a explotar en l’eix de les relacions sintagmàtiques a partir d’aquest tipus d’assumpció teòrica, qüestió que posa en connexió aquest treball amb una línia d’investigació definitòria de la tradició praguenca.

La perspectiva adoptada, que s’allunya dels plantejaments formalistes purs en l’anàlisi sintàctica, transpua, creiem, la seua utilitat en dominis com el de la sintaxi històrica, d’una banda, i el psicolingüístic o, més concretament, el del desenvolupament de la capacitat sintàctica, de l’altra, sense que en cap moment es pretenga posar en connexió metodològica aquests dos àmbits disciplinars.

La Biblioteca Lingüística Cataldna es complau a donar acollida en la seua col·lecció aquest volum, que serà útil a l’hora de renovar criteris i mètodes d’anàlisi sintàctica en el domini de l’oració simple, i això, des de la particular perspectiva que una llengua romànica com el català ofereix. Moltes de les categories i distincions que s’hi fan servir tenen, de tota manera, l’estatus d’universals (o quasiuniversals) lingüístics, cosa que no deixa de ser una prevecció natural i esperable dels treballs que aborden el nivell sintàctic com a objecte d’estudi.

AGRAÏMENTS

He d’agrair ací l’acurada atenció mostrada per Ferran Fabregat en la traducció d’aquest text a partir de la versió original castellana. Han estat igualment de gran ajuda les seues apreciacions, com també les dels professors M aJosep Cuenca i Manuel Pérez Saldanya, tant pel que fa als aspectes formals com de contingut. De les deficiències que, amb tot, es puguen observar al text, només l’autor n’és responsable.

El present treball s’inscriu en un projecte finançat per la Institució Valenciana d’Estudis i Investigació.

ÍNDEX

0. INTRODUCCIÓ

1. BREU PANORAMA HISTÒRIC

1.1. Estructuralisme europeu. Sintaxi tesneriana

1.2. Lingüística americana. Model fillmorià

1.3. Convenció terminològica: actant vs cas profund

2. APROXIMACIÓ A UN ESTUDI CONFIGURACIONAL DE FUNCIONS I ACTANTS

2.1. Reconeixement del paper de les nocions funcionals

2.2. Signe icònic

2.3. Famílies de marc proposicional

2.4. Notació funcional

2.5. Notació actancial

2.6. Semàntica verbal/semàntica proposicional

3. PREDICATS MONORREMES

4. SEMÀNTICA DE PREDICATS ESTATIUS

4.1. Prototipus estatiu

4.2. Possessió. Estatiu pur i estatiu dinàmic

4.3. Percepció, coneixement

4.4. Estatiu en predicat nominal

4.4.1. Predicat equatiu

4.4.2. Predicat adscriptiu

4.4.3. “Ser” i “estar”

4.5. Predicat existencial

5. SEMÀNTICA DE PROCESSOS

5.1. Introducció

5.2. Tipologia de processos

5.3. Desplaçament local

5.4. Canvi intern. Causatiu

5.5. Successos

6. SEMÀNTICA DE PREDICATS ACTIUS

6.0. Introducció

6.1. Parlant com a agent prototípic

6.2. Entorns sintàctics performatius

6.3. Construcció factitiva vs construcció causativa

6.4. Acció prototípica: “donació”

6.5. Tractaments del nucli proposicional actiu

6.5.1. Implicitació d’actants

6.5.2. Subjecte/AGENT-objecte directe/EXPERIMENTADOR

6.5.3. Subjecte/AGENT-objecte directe/OBJECTIU

6.5.4. Subjecte/AGENT-Complement Regit/ OBJECTIU (EXPERIMENTADOR)

6.5.5. Subjecte/AGENT

6.6. Actants en perifèria funcional

6.6.1. INSTRUMENT

6.6.2. COMITATIU

6.6.3. BENEFACTITIU

6.7. Transformacions sintàctico-semàntiques que pressuposen AGENT

6.7.1. Construcció reflexa

6.7.2. Construcció passiva

7. CONSIDERACIONS FINALS. NOTA SOBRE EL CONCEPTE DE TRANSFORMACIÓ

8. BIBLIOGRAFIA

9. ÍNDEX DE SÍMBOLS I DEFINICIONS

0. INTRODUCCIÓ

El present estudi aborda el tema de les relacions sintàctiques que es contrauen entre nom i verb o adjectiu amb funció d’atribut, ço és, aquelles relacions amb què es crea l’ordit bàsic de l’oració simple i que precedeixen, des del punt de vista funcional, a qualsevol altre tipus de connexió sintàctica. Ben bé podem dir, en efecte, que el nivell sintàctic ací atés s’ha de constituir en l’essencial abans que no els altres nivells que hi són superiors o inferiors. És a dir, no solament les relacions sintàctiques de l’oració composta pressuposen, com sembla lògic, les de l’oració simple, sinó també les dels complexos sintàctics que pertanyen a nivells inferiors, com ara el del sintagma nominal o d’altres sintagmes. Aquests darrers serien una mena de sintaxi “degradada” a partir de les relacions que s’estableixen en el nivell aci tractat. Si és possible, d’antuvi, reconèixer en la sintaxi l’eix central d’organització del sistema lingüístic, haurem ara d’afegir que l’oració simple resulta ser, tant des del punt de vista funcional com del psicolingüístic, l’origen i el fonament de tota construcció sintàctica.

Encara que breument, caldrà justificar una exclusió. En les gramàtiques tradicionals l’estudi de l’oració simple inclou una sèrie de consideracions relatives a l’anomenat mode o modulació oracional, ço és, el seu caràcter asseveratiu, interrogatiu, exclamatiu, etc.; ací, tanmateix, n’hem volgut prescindir. I no perquè manquen d’importància, sinó per la senzilla raó que la recent investigació lingüística exigeix per al tractament d’aquesta mena de qüestions elements de treball que es projecten decididament sobre el nivell pragmàtic. Un tractament d’aquest últim en la profunditat que mereix supera els límits que ens hem marcat en el present estudi.

Cal que confessem, amb tot, que no hi ha restriccions o delimitació conscient d’objecte de treball que satisfaça plenament i no responga, en últim terme, a algun tipus de dependència epistemològica respecte a l’esfera de la qual prescindim. Això és particularment cert en les pàgines que segueixen, ja que, com hom hi podrà veure, el significat de les connexions sintàctiques en el nivell de l’oració simple (i amb independència de les seues possibles modulacions) no pot ser determinat sense tenir presents les consideracions pragmàtiques. Així, per exemple, per explicar les nocions d’agent i d’acció per aquest controlada, hem recorregut a la pragmàtica des del moment que assignem l’estatus d’acció prototípica al fet de “dir” mateix. D’igual manera, les nocions pragmàtiques de tema i rema s’han mostrat també útils a l’hora de caracteritzar els significats de determinades funcions oracionals. Creiem, en definitiva, poder presentar una sintaxi que no és càlcul formal constituït d’esquena a allò que són les relacions del sistema lingüístic i el món, ço és, al marge de la comunicació i els seus imperatius.