Carlos Hernández Sacristán - L'oració simple

En estreta connexió amb el que acabem de dir, s’observarà que l’estudi sintàctic és l’estudi d’un objecte material donat a la percepció humana, el control del qual dependrà, per tant, de lleis no tant lògico-formals com de caire perceptiu. La noció de configuració sintàctica que fem servir, i els valors icònics que s’hi atribueixen, només pot ser entesa sota aquest tipus de pressupòsit, és a dir, que els models sintàctics no serien de caràcter simbòlic pur, sinó que contindrien un tipus de “materialitat”, la del signe, enfrontada a una altra, la del món. Per a les bases metodològiques d’un tractament perceptiu de la qüestió sintàctica, remetem el lector al treball de López, 1989, molts dels pressupòsits del qual s’assumeixen en la present obra.

El caràcter introductori amb què es concep aquest llibre ha fet que prescindim d’una discussió profunda, amb suport bibliogràfic, per a cadascun dels temes que ací es tracten. La idea d’imposar certa perspectiva unitària al conjunt de l’explicació ha prevalgut sobre la fonamentació crítica d’aquests temes, cosa que potser el lector especialitzat trobarà a faltar.

1. BREU PANORAMA HISTÒRIC

Oferim tot seguit una aproximació al tema de les funcions oracionals que no pretén en absolut donar compte exhaustiu de la sèrie de comentaris que, de manera explícita o implícita, ha suscitat. Centrarem la nostra atenció en els models proposats per Tesnière, en l’àmbit de la lingüística europea, i per Fillmore, en l’àmbit de la lingüística americana. Tots dos models s’han explicat històricament a partir d’un interès bàsic comú, cosa per la qual els seus criteris i mètodes de treball tendeixen —podem dir— a confluir o a entendre’s des d’un marc també comú.

1.1. ESTRUCTURALISME EUROPEU. SINTAXI TESNERIANA

El primer estructuralisme europeu, l’estructuralisme saussurià, va deixar pràcticament al marge el problema de les funcions oracionals. Tot i que Saussure admet la possibilitat d’un estudi estructural de les relacions sintagmàtiques, reconeix alhora que l’oració (“sintagma per excel·lència”) “pertany a la parla", ço és, a un àmbit que transcendeix l’objecte de la investigació lingüística. Des de la seua perspectiva, l’estudi estructural de l’eix sintagmàtic es facilita com més gran és el caràcter fossilitzat del sintagma, ço és, com més s’acoste a l’estatus de la unitat mot. Es fa, contràriament, més problemàtic com més lliure sembla la combinatòria d’elements que l’integren. Encara que en la construcció d’oracions subjauen “patrons regulars", aquests no són tan fixos ni tan fàcils d’enumerar i classificar:

“Pero hay que reconocer -assenyala el mestre ginebríque en el dominio del sintagma no hay límite señalado entre el hecho de lengua, testimonio del uso colectivo, y el hecho de habla, que depende de la libertad individual. En muchos casos es difícil clasificar una combinación de unidades, porque un factor y otro han concurrido para producirlo y en una proporción imposible de determinar” (Saussure 1945 (1916): 210-211)

És evident que la unitat sobre la qual vol Saussure centrar la seua investigació, el signe lingüístic, està més a prop del mot que no de l’oració. Aquest supòsit, assumit per bona part de l’estructuralisme europeu constituirà, utilitzant un terme de Bachelard (1948), una espècie d’“obstacle epistemològic” per a l’estudi estructural (i no purament estilístic) de les funcions i configuracions sintàctiques. Senzillament, no arribà a tenir projecció o interés metodològic en lingüística la idea de prendre una oració com a significant que permet d’acotar un significat, ço és, determinada representació mental d’un estat de coses.

Fora de l’àmbit dels estudis lingüístics, representants de la lògica analítica, com ara Wittgenstein (1973 (1921)) i Tarski (1972 (1931)), parlaven de proposició i d’un significat directament interpretat com a “estat de coses”. És a dir, fan servir designacions que eren reveladores d’una perspectiva referencialista i pre-estructural en l’estudi de les relacions llenguatge/món. Potser el caràcter “icònic” del que podem denominar “semiosi sintàctica” fa del sintagma, en efecte, un signe pragmàticament (referencialment) motivat i, en aquest sentit, està justificat el punt de vista de Saussure, que el considera, com hem dit adés, més aviat un producte de la parla que no un element integrat en la llengua o sistema.

Hem de dir, tanmateix, que l’estudi immanent o específicament estructural dels fets de llenguatge està basat en la noció de valeur que permet de distingir entre significat i cosa referida. El significat d’un signe és una entitat intralingüística que es constitueix només quan es té present el lloc relatiu a unes altres entitats lingüístiques. La cosa referida, contràriament, és una entitat extralingüística que es troba denominada per un llenguatge, però no prò piament constituïda per aquest. La distinció, tot i això, no sempre és fàcil de traçar i resulta especialment problemàtica en el domini sintàctic, com tindrem ocasió de mostrar. Un estudi estructural de les configuracions i de les funcions sintàctiques exigeix, de tota manera, determinar-n’hi també el valeur: únicament així podrem parlar finalment dels seus significats.

Determinar el valor de les entitats lingüístiques equival sempre a construir paradigmes a partir d’aquestes entitats. L’estructuralisme ha operat així inicialment amb les unitats fonològiques, per continuar més endavant amb un tractament estructural dels morfemes (morfologia estructural) i dels lexemes (semàntica estructural). La fonologia i la morfologia tenien precedents que feien de l’estudi paradigmàtic estructural, una cosa, si hom vol, natural i esperable. En lexicologia, l’estructuralisme ens ha ofert un producte realment novell, el dels camps semàntics o els paradigmes lèxics.

Per sobre el nivell del mot, trobem el domini on més difícil es fa la determinació del valor d’unitats amb criteris paradigmàtics, ço és, a partir d’entitats o configuracions d’entitats que s’oposen in absentia. Aquesta mena de tasca no ha deixat de ser sempre una preocupació latent en l’estructuralisme centro-europeu. L’anomenada així Perspectiva Funcional de l’Oració (Cf. Daneš 1974) ha fet, sens dubte, llum sobre les relacions sintàctiques, i ha contribuït a clarificar l’estatus de les funcions oracionals. La distinció bàsica tema/rema, al voltant de la qual és possible articular funcions oracionals, d’una banda, i text, de l’altra, té fonaments semàntico-pragmàtics i obre, així, les portes a l’estudi del significat funcional. (Cf. per a una informació més àmplia sobre l’aportació de l’estructuralisme europeu a la qüestió sintàctica, Báez, 1985, Báez, 1988, Rojo, 1979).

En general, però, la preocupació bàsica d’una sintaxi estructural ha estat en principi més aviat la determinació dels nivells d’organització jeràrquica. Aquesta és, sens dubte, una tasca important que ha de realitzar-se, naturalment, abans d’abordar l’estudi del valor-significació de les relacions sintàctiques. D’igual manera que en l’estudi estructural del lèxic cal establir abans un camp semàntic o isotopía en què s’agrupen els elements sotmesos a anàlisi, cal també en sintaxi la determinació d’«estrats» a la si dels quals el valor-significació dels elements integrants siga abordable amb criteri estructural. En molts casos, tanmateix, aquesta segona tasca, que hauria necessàriament de seguir a la determinació de la jerarquia de connexions, ha estat ara no considerada ara abordada de forma puntual i incompleta.

Cal assenyalar en aquest punt que la sintaxi tesneriana (Tesnière, 1959), que ateny en els seus punts essencials la determinació d’una jerarquia de les connexions, ha tingut el mèrit de delimitar amb gran encert l’estrat sintàctic que ací ens interessa, el de les funcions oracionals. Totes aquestes funcions poden definir-se com a unitats que es troben directament regides pel verb, nucli d’una oració; totes tindrien en aquest sentit la mateixa mena de posició sintàctica. Sota la noció d’actant s’engloben ara les funcions oracionals nuclears (subjecte, objecte directe, objecte indirecte), i sota la noció de circumstant, funcions oracionals perifèriques.