Carlos Hernández Sacristán - L'oració simple

3-casos → 2-casos

3-funcions → 2-funcions

va associada a una diferència en el valor dels altres dos restants. Donada la relació biunívoca cas-funció, i per tal com s’esdevé que tota alteració en el nombre de casos anirà associada a una alteració en el nombre de funcions, és fàcil arribar a suposar que la configuració d’aquestes darreres en una proposició particular tindrà a veure amb la configuració dels primers. Les relacions entre casos profunds i funcions són de naturalesa tal que no hi cap un estudi que separadament aborde els uns de les altres. Una recent literatura confirma aquest supòsit.

1.3. CONVENCIÓ TERMINOLÒGICA: ACTANT VS CAS PROFUND

A l’efecte que ací interessa, tant Tesnière com Fillmore han apuntat, podem dir, al mateix tipus d’estrat funcional. Una teoria de la valència i una teoria del cas profund convergeixen o han de convergir essencialment en els resultats. Ja en la dècada dels setanta aquesta aproximació s’havia evidenciat (Cf. al respecte Bàez, 1988: 109-119); no és, doncs, desencertat el fet d’adoptar una terminologia unificada que propicie o complete aquesta aproximació.

En el present treball convenim en el fet que tot sintagma nominal (o preposicional) lligat per un verb contè allò que podem anomenar valor actancial, representa també, per aquesta raó, un actant. L’actant és un tipus d’entitat lingüística que es caracteritza perquè es refereix a una entitat extralingüística participant en l’estat de coses o procés de què una proposició dóna compte. El grau de participació i inserció funcional d’un actant en determinat marc proposicional no és sempre el mateix. Tesnière ha percebut aquesta situació i distingeix entre dues categories: actants i circumstants. Com que, tanmateix, els límits no hi són sempre fàcils de traçar, és possible de convenir a denominar actants el conjunt d’entitats amb independència del seu grau de participació, sense deixar per aquesta raó de reconéixer que calga posteriorment establir-hi algun tipus de gradació. Es parlarà, en aquest sentit, d’actants nuclears i de perifèrics.

Preferim el terme actant al de cas profund si més no per dues raons. En primer lloc, “cas profund” apunta a un tipus de distinció metodològica, estructura profunda i superficial, la formulació clàssica de la qual no és assumida ací. D’altra banda, el terme “actant” suggereix més clarament la idea de “rol” compartit amb uns altres “rols”, la idea de proposició com a escenari en què els valors actancials es defineixen en forma relativa.

Notes

( *) Hem suprimit les notes a peu de pàgina presents a la citació

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.