Gil-Manuel Hernàndez i Martí - La festa reinventada

LA FESTA REINVENTADA

CALENDARI, POLÍTICA I IDEOLOGIA

EN LA VALÈNCIA FRANQUISTA

LA FESTA REINVENTADA

CALENDARI, POLÍTICA I IDEOLOGIA

EN LA VALÈNCIA FRANQUISTA

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

2002

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© L’autor, 2002

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2002

Il·lustració de la coberta: Cartell anunciador de la Fira de Juliol de 1939, de José Bellver-Delman

i Manuel Diago-Benlloch (Biblioteca Valenciana)

Producció editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Isidre Martínez Marzo

Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-9472-4

Dipòsit legal: Z-235-2002

Impressió: INO Reproducciones

Ctra. de Castellón Km 3.800

50013 Saragossa

A Artur, Vicent, Rafa, Emili, Ignasi i Marisa

A José Vicente, amic en la memòria

País verde y herido,comarquita de veras,patria pobre

MARIO BENEDETTI

ÍNDEX

I. REINVENTANT LA FESTA

II. LA FESTA DEL PODER I EL PODER DE LA FESTA: EL CALENDARI FESTIU

1. L’evolució del calendari a València

2. Un calendari en guerra

3. El nou calendari franquista

4. Ressacralització enfront de secularització

III. EL CICLE D’HIVERN

1. El Nadal

2. Els porrats i Sant Vicent Màrtir

3. El Carnestoltes

4. Les Falles

IV. EL CICLE DE PRIMAVERA

1. Setmana Santa i Pasqua

2. Sant Vicent Ferrer

3. La Fiesta de la Victoria i la Fiesta de la Unificación

4. Sant Josep Artesà o la Festa del Treball

5. El Día de la Independencia (2 de maig)

6. Les Creus de Maig

7. La Mare de Déu dels Desemparats

8. Corpus Christi

V. EL CICLE D’ESTIU

1. Sant Joan Baptista, Sant Pere i Sant Pau

2. La Fiesta de Exaltación del Trabajo Nacional (18 de juliol)

3. La Fira de Juliol

4. Estiuejos, romeries i festes de carrer

VI. EL CICLE DE TARDOR

1. La Fiesta del Caudillo

2. Sant Dionís i Nou d’Octubre

3. La Fiesta de la Raza o de la Hispanidad

4. Tots Sants o Festa de Difunts

5. Día de José Antonio

6. La Puríssima

VII. LES VISITES DE FRANCO A VALÈNCIA

VIII. DIVERSIONS, ESPECTACLES I ALTRES FESTEJOS: LA CONSOLIDACIÓ DE L’OCI

IX. LA DINÀMICA DEL CALENDARI

BIBLIOGRAFIA

Agraïments

Aquest llibre constitueix la reelaboració de part del material històric recollit en la meua tesi doctoral, que duia per títol Las fiestas de Valencia bajo el franquismo (1936-1975) , de la qual ja s’han publicat dos volums: Falles i franquisme a València (1996) i La Feria de Julio de Valencia (1998). Constitueix, dones, la peça final d’una trilogia consagrada al calendari festiu valencià del franquisme. Vull, per tant, agrair a la Universitat de València la possibilitat de poder tancar la trilogia esmentada amb l’edició d’aquest volum. Així mateix, voldria agrair la creixent preocupació de l’àmbit acadèmic per la festa i el ritual, en tantes ocasions valorats com un «tema menor». Cada vegada més, i des de diverses disciplines, es considera el fenomen festiu digne de ser estudiat, com a reflex de les transformacions socials, la qual cosa és ja un motiu de satisfacció. Tampoc no puc deixar de recordar totes aquelles persones que, des de diverses esferes, m’han esperonat a estudiar el tema objecte d’aquest llibre, ni voldria oblidar les atencions del personal dels diversos arxius i biblioteques, de tanta ajuda en les meues investigacions. Tinc un deute, així mateix, amb dues persones: amb l’amiga Sara Pérez, que va fer una primera traducció al català de l’obra original en castellà, i amb l’amic Josep Lluís Marín, qui amb la seua proverbial meticulositat filològica vetlà per la correcció lingüística del text inicial.

I. REINVENTANT LA FESTA

Hi ha una fotografia, presa el dia 29 de març de 1939, data de l’entrada de les tropes franquistes a València, en la qual, entre el públic que saluda els soldats que vénen de la guerra victoriosa, hi destaca un grup reduït de dones abillades a la valenciana. Amb els seus vestits i pintes al cap saluden braç en alt els triomfadors que desfilen per l’encara plaça d’Emilio Castelar. Aquesta imatge, avui entre pintoresca i colpidora, expressa perfectament allò que el nou règim franquista estava disposat a fer amb la festa. En realitat, aquelles dones amb vestit regional simbolitzaven l’esperit de la valencianitat de la festa, fonamentalment vinculada a les Falles i que, extensible a tot el calendari festiu, es posaria des de primera hora al servei d’un nou ordre de coses per contribuir a legitimar-lo i sancionar-lo ideològicament. Aquesta instrumentalització, coetània de la duta a terme pels altres règims feixistes europeus, coneixeria a València, ciutat de festes i festejos, una nova manifestació, expressada en la reconformació i reinvenció del calendari festiu per les noves forces dominants, capficades a refer el passat i la memòria per redefinir un present d’acord amb els seus desitjos polítics.

És així com, novament, el món de la festa esdevingué espai d’intervenció de primera magnitud; un espai encabit entre la quotidianitat i la rutina, caracteritzat per la interiorització i la vivència, un espai veritablement eficaç per a preservar un ordre autoritari i repressor. Aquest fenomen revela la festa com a fet social total, més enllà de possibles mirades epidèrmiques o tangencials. Atesa la seua complexitat social, la festa es converteix en un importantísssim observatori de l’esdevenir històric, en una manifestació sociocultural que tendeix a reflectir les característiques dels grups humans que la celebren. En aquest sentit, la festa és una síntesi dels condicionants socials, dels valors i les creences; en conjunt, de la cultura i la societat, i, en la mesura que aquestes canvien, s’operen transformacions en el món festiu. Per això es fa necessari estudiar el llenguatge simbòlic i ritual que impregna la festa, ja que aquesta desenvolupa determinades funcions, com la de revelar tensions subjacents en la societat, o la de reforçar la comunitat i la identitat mitjançant elements simbòlics d’identificació. A més, les festes proporcionen oportunitats de reconeixement i integració social, en el pla psicològic alliberen els individus i els col·lectius de la rutina, fomenten l’activitat estètica i reprodueixen tot un complex material, necessari per a la celebració simbòlica de la pròpia identitat i de la festa en general. 1

Hi ha un cert corrent interpretatiu de la festa que l’entén com un fenomen oposat a la consolidació de la societat moderna, com un complex ritual d’excés i transgressió que sol associar-se amb la desnaturalització i degeneració si la festa no compleix una suposada funció simbòlicament regeneradora. No obstant això, investigacions recents mostren tot el contrari, açò és, la vigència i importància de la transformació davant la degeneració moderna de la festa. És a dir, l’acció ritual i simbòlica de la festa creix, per la qual cosa no té sentit la teoria de la desnaturalització o degeneració de la festa, tan comuna, d’altra banda, en unes ciències socials filles d’una concepció antifestiva de la modernitat. Les festes que avui es presenten com a tradicionals no és que hagen sobreviscut a la modernitat, sinó que en són les filles. No hi ha degeneració des d’un origen pur, sinó evolució i transformació històriques i socials al ritme marcat per la modernitat. 2 De la mateixa manera, enfront dels estudis essencialistes de la festa, que l’entenen com la rememoració efervescent d’un suposat caos primordial, la festa avui s’estudia com a producte social complex, paradoxal i dialèctic, com una acció ritual i simbòlica, a cavall entre la racionalitat i la irracionalitat. Aquesta concepció dinàmica i dialèctica de la festa s’ha tingut molt en compte en aquesta obra, on es tracta de mostrar com cada festa o conjunt de festes són un producte del seu temps, modelat per les relacions de poder presents en cada context històric.