Gil-Manuel Hernàndez i Martí - La festa reinventada

El 1867 es van suprimir 25 festivitats de colp. Entre aquesta data i l’any 1911, les festes establertes oscil·laren entre 65 i 68. Aquest últim any se’n va intentar una nova reducció, finalment frustrada, ja que amb la progressiva restauració de diversos festejos (Sant Josep i Corpus són novament oficials l’any 1913), els dies festius oscil·laren entre 62 i 65, i augmentaren el 1917 mitjançant la instauració del Día de la Raza. L’any 1931 n’hi hagué una nova reducció, aquesta vegada efectiva, amb la implantació del calendari republicà, que va organitzar la festa reduint-la a la mínima expressió, tot i que persistiren tradicions i costums essencialment catòlics que el règim republicà no va saber integrar i transformar des de dins.

El nou calendari republicà del 1931 sols mantenia cinc dies festius, a més dels diumenges i tres festivitats locals, i eludia qualsevol referència a l’origen religiós dels principis d’organització del calendari. Aquest fet palesava un seriós intent per aprofundir en la secularització de la societat, procés que el franquisme no frenaria sinó que capgiraria, fomentant la ressacralització de la societat. Mentrestant, el calendari republicà va consagrar l’esmentada Fiesta de la Raza , instituïda des d’una visió liberal que exaltava la comunitat de lligams culturals iberoamericans. Alhora, es va magnificar la festa del Primer de Maig, o Festa del Treball, ja que el règim es definia com a república de treballadors. El calendari festiu es va renovar, a més, amb la celebració del 14 d’abril, festa nacional i fundacional, espècie de ritus d’origen que remet a la proclamació de la Segona República.

La desconfessionalització i secularització de l’Estat republicà, i la confinaeió i reclusió del catolicisme a l’esfera privada o a l’interior dels temples, començà ben prompte a crear conflictes, així com una latent i contínua confrontació entre Església i Estat, entre catòlics militants i anticlericals. Per això, tot i la reducció festiva republicana, acabà regnant el desconcert i l’enfrontament. Amb tot, el republicà fou el primer calendari organitzat des de l’Estat amb criteris aconfessionals, assumint una lògica reduccionista procedent del liberalisme burgès i dels principis de racionalitat econòmica en els quals es fonamentava.

1.2 El calendari viscut

La caracterització del calendari viscut entre els anys 1750 i 1800 respon a un règim festiu de caràcter tradicional. El primer cicle de festes era el de Nadal, compost per la fira de la plaça de Sant Francesc, els Sants Innocents i la vespra de Reis. Tot seguit, en gener, arribava el cicle denominat dels porrats, que n’incloïa els de sant Blai, sant Valer, sant Vicent Màrtir i sant Antoni Abat. Ja al febrer se celebrava el carnaval o carnestoltes, consistent en balls nocturns, tres dies de màscares, soterrar del carnaval i diumenge de pinyata. Després del carnestoltes, arribaven les Falles de Sant Josep, que en poc de temps donaven pas al greu i solemne cicle de Setmana Santa i Pasqua, amb els punts culminants de Dijous i Divendres Sant i Diumenge de Resurrecció, precedit pel Dissabte de Glòria. Amb les celebracions de Glòria començava el període pasqual, amb els tres dies de berenars i el Dilluns de Sant Vicent Ferrer. Al maig tenien lloc els festejos en honor de la Mare de Déu dels Desemparats, seguits poc després pel Corpus i la corresponent Vuitava. Al juny es festejava sant Joan i a l’agost, sant Roc i l’Assumpta (Mare de Déu d’Agost, o l’Assumpció). Durant els mesos d’agost i setembre, destacaven les romeries als pobles i les populars festes de carrer. A l’octubre, la jornada de Sant Dionís destacava especialment, les celebracions de Tots Sants al novembre, i les clàssiques tirades de caça a l’Albufera per Sant Martí i Santa Caterina tancaven el calendari anual.

Tot plegat, i deixant de banda les festes gremials i de confraria, es pot calcular que, per la sola força del costum, almenys 14 dies teòricament laborables es convertien en festius. A més, en les vespres de festa minvava el ritme de treball, bàsicament en fires menudes, i cap als anys setanta del segle XIX continuava la inveterada tradició del Sant Dilluns entre menestrals i jornalers. Si, a més, s’hi afegeix que les festes de l’època eren viscudes amb febril activitat i no com a descans, es pot comprendre que en les jornades immediatament posteriors a les festes minvaren tant les forces com les ganes de treballar. És a dir, s’hauria de sumar 25 o 30 dies festius als 91 del calendari oficial, més els dies i mitjos dies perduts a causa de precs extraordinaris i festes familiars o similars. Això faria un total de 124 dies festius en la primera meitat del segle XIX. Amb tot, l’observança dels ritmes del calendari en aquesta societat preindustrial era absolutament irregular, motiu afegit a la política reduccionista empresa el 1867.

En el període comprès entre els anys 1868 i 1911, el reduccionisme festiu topà amb grans dificultats per a inculcar i conformar els nous comportaments festius, fins al punt que l’oposició de sectors neocatòlics, carlins i conservadors fou ben significativa. Però aquesta inèrcia festiva contra el reduccionisme no s’ha de valorar com a simple residu històric, sinó com una mena de reacció defensiva enfront de la condició alienada del treball i l’explotació obrera. 6 Es tractava, doncs, d’una resistència passiva, en nom de la tradició i el costum, a la implantació del calendari burgès, calculada en uns 14 dies d’observança de festes no declarades de precepte.

Un dels altres canvis advertits en el període esmentat és el lent però indubtable avanç de la implantació del descans dominical, juntament amb certa regularitat en la jornada laboral, especialment a partir de finals de segle. Però, tot i que continuaren observant-se certs ritmes festius, l’aparició del moviment obrer comportà la institució d’un dia anual de lluita per a reduir la jornada laboral, plasmat en la data del Primer de Maig, que va imposar-se en el calendari com a expressió d’una nova força social emergent. Tot i persistir el rebuig a la concepció burgesa del treball, es van anar assumint progressivament les noves categories temporals, així com la capacitat d’utilitzar-les dins del conflicte social en benefici propi de la burgesia.

Entre els anys 1911 i 1936, l’element més destacable fou la consolidació i universalització de la imatge de València com la d’una ciutat festiva, fins al punt de forjar-se el convenciment que l’exuberància festiva constituïa un component climàticament determinant del temperament valencià, convenciment del qual s’extrau la impressió general que la política reduccionista havia tingut pocs efectes a València. A poc a poc, les Falles havien anat conformant-se com a festa major, especialment arran del naixement, el 1928, de la Setmana Fallera i els tres dies de festa. La Setmana Santa i la Pasqua consumien quatre dies no oficials, però a més continuaven celebrant-se el dia de la Nativitat de la Mare de Déu, suprimida l’any 1911, i la festa de la Puríssima, a més de les Festes de Maig, la Vuitava del Corpus, la Fira de Juliol, la revetla de sant Joan, les tirades de caça de l’Albufera o el segon dia de Nadal, que fan un total de deu dies que s’han de sumar al repertori de festes oficials.

Una de les manifestacions que durant el franquisme no va perdre la seua vitalitat fou la de les festes de carrer, que solien celebrar-se els dies laborables. A més, restaven certes festes tradicionals en decadència, que sota el franquisme s’accentuaria o frenaria, segons els casos. Abans del 1936 decaigueren els porrats de sant Antoni, sant Valer i Campanar, i el carnaval s’infantilitzava i es recloïa als salons privats. Alhora, la data de Sant Joan anà perdent rellevància, mentre que el Nou d’Octubre, dia de la mocadorada de sant Dionís, es va revestir d’unes noves connotacions en la línia de la reivindicació valencianista, amb la commemoració de la data de la conquesta de València per Jaume I. Quant a la resta de festes, la de la Mare de Déu dels Desemparats es va transformar en els 15 dies de les anomenades Festes de Maig, i la Fira de Juliol continuà mantenint l’esplendor dels primers anys (des del 1871), no exempt de símptomes de decadència, amb una durada mitjana de 10 dies.