Gil-Manuel Hernàndez i Martí - La festa reinventada

Des de l’antropologia social s’ha emfasitzat la trama associativa, la sociabilitat, la vida quotidiana i l’etnicitat, com a elements que estarien en el fons de les festes. 14 Per la seua part, alguns historiadors han sabut aprofitar els conceptes i les investigacions procedents de l’antropologia social i cultural, la sociologia, l’etnografia, el folklore i l’etnologia, a través d’investigacions interdisciplinàries, 15 ja que aquest producte històric que és la festa, tradicionalment oblidat per la ciència històrica, s’ha revelat com un important tema d’estudi. Tot això és el resultat de la concepció de la festa com un fenomen autèntic i complex que demana una investigació complexa.

Com ja s’ha vist, des de diverses ciències socials, fonamentalment des de l’antropologia i la sociologia, s’ha acceptat la importància del fenomen festiu, susceptible de ser estudiat profundament per tot allò que ens pot revelar sobre l’acció social i l’esdevenir històric. Aquest interès va acabar afectant la història, especialment gràcies al treball de la història social de les mentalitats, amb representants tan qualificats com Michel Vovelle i les seues reflexions sobre la ideologia i la mentalitat, així com els treballs de la nova història social al voltant de l’imaginari col·lectiu, als quals cal afegir la tasca dels historiadors britànics sobre la història de la cultura obrera i popular. 16 Per aquesta raó, han anat apareixent diversos treballs d’investigació històrica que aborden el fenomen de la festa: sobre el carnestoltes, els ritus de les esquellotades, les festes religioses i revolucionàries, com també sobre festes de zones concretes (França, Mèxic, Itàlia, Espanya), a més de la interessant aportació de G. L. Mosse sobre la utilització per part del nazisme de certs ritus i celebracions històriques alemanyes. A tots aquests s’han d’afegir els treballs de diversos autors alemanys, dirigits per U. Schultz, sobre la festa en general. 17

Per la nostra banda, en l’estudi que segueix hem volgut incidir en una visió de la festa que respon als plantejaments de totes aquestes obres que cerquen una anàlisi de la festa immersa en un context sociohistòric que li aporta complexitat social. Ens trobem davant un fet social que té el poder de ser configurador i productor de realitat a causa de la mateixa eficàcia de l’acció ritual. És per aquest motiu que el poder –qualsevol poder– intenta apropiar-se la festa per posar-la al seu servei. Si és cert que les relacions socials entre la festa i la realitat social són d’homologia, és a dir, que la construcció social simbòlica festiva incideix sobre la construcció social de la realitat i viceversa, hem de suposar que el poder, especialment el poder polític, es preocuparà de regular la festa de forma que aquesta arribe a posar en evidència –ratificant-lo i legitimant-lo– el mateix sistema de poder i les ideologies dominants, o almenys les més visibles socialment.

El franquisme va ser un sistema polític on molt especialment, com en la resta de règims de caràcter feixista o totalitari, l’ establishment polític es va esforçar perquè el capital simbòlic acumulat en el ritual festiu fóra convenientment explotat per a reforçar la legitimació ideològica –tradicionalista, feixista, conservadora, tecnòcrata, valencianista– del règim. Per això, en els capítols que segueixen desenvolupem allò que hem entès com la reinvenció de la festa, és a dir, la reinvenció del sistema festiu de la ciutat de València. Una reinvenció que hem subtitulat Calendari, política i ideologia a la València franquista perquè des del primer moment es va articular una nova estructura ritual festiva (calendari), que, redefinint la pròpia tradició (catòlica i conservadora) i adaptant-la a les noves circumstàncies i demandes (el franquisme), va servir alhora de plataforma teòrica (ideologia) i pràctica (política) per a promoure la interiorització quotidiana dels postulats del nou règim. El llibre mostra com, en primer lloc, es prepara la reforma en profunditat de l’esperit del calendari, i tot seguit descriu i analitza els extrems i detalls d’aquest projecte a través dels diversos cicles festius de l’any. L’obra fa esment de les visites de Franco a València, organitzades com a festes oficials, i acaba referint-se als canvis estructurals de l’oci modern i a la dinàmica del calendari, el qual, en definitiva, expressa l’essència d’una festa reinventada, reconstruïda, és a dir, immersa en les transformacions del seu temps.

1. Vegeu G. M. Hernàndez i Martí, «Festa i ciència social», Fira 95 , Xàtiva, 1995, pp. 68-69.

2. A. Ariño, «La utopía de Dionisios. Sobre las transformaciones de la fiesta en la modernidad avanzada», Antropología , 11, 1996, pp. 5-19.

3. A. Ariño, Festes, rituals i creences , València, IVEI, 1988.

4. H. Velasco, «A modo de introducción», dins Velasco, H. (ed.), Tiempo de fiesta. Ensayos antropológicos sobre las fiestas de España , Tres-Catorce-Diecisiete, Madrid, 1982, pp. 5-25.

5. Vegeu E. Leach, Replanteamiento de la antropología , Barcelona, Seix Barral, 1971; Cultura y comunicación. La lógica de la conexión de los símbolos , Madrid, Siglo XXI, 1978.

6. Vegeu J. Prats i J. Contreras, Les festes populars , Barcelona, Els Llibres de la Frontera, 1984; i les aportacions de diversos autors com H. Velasco, Rodríguez Becerra, R. Sanmartín i M. Roiz en H. Velasco (ed.), Tiempo de fiesta. Ensayos antropológicos sobre las fiestas de España , Tres-Catorce-Diecisiete, Madrid, 1982; i V. Schultz, La fiesta. Una historia cultural desde la antigüedad a nuestros días , Madrid, Alianza Editorial, 1993, on es descobreix el caràcter central de la festa com a condensador vital i representador simbòlic i social de la comunitat al llarg del temps.

7. Vegeu U. Eco, La estructura ausente. Introducción a la semiótica , Barcelona, Lumen, 1978; M. Eliade, Mito y sociedad. El mito del eterno retorno , Madrid, Taurus, 1974; C. Ginzburg, Mitos, emblemas, indicios. Morfología e historia , Barcelona, Gedisa, 1989; V. Turner, El proceso ritual , Madrid, Taurus, 1988.

8. V. Turner, «Introducción», en V. Turner, La selva de los símbolos , Madrid, Siglo XXI, 1980.

9. Vegeu C. Lison Tolosoana, Invitación a la antropología cultural en España , Madrid, Akal, 1980 i E. P. Thompson, «Folklore, antropología e historia social», Historia social , 3 (1989), pp. 81-102.

10. Vegeu les aportacions de Wickmam i Radding en Historio Social , 3 (1989), pp. 103-128, i de P. Burke i S. Hall en R. Samuel (ed.). Historia social y teoría socialista , Barcelona, Grijalbo, 1984.

11. Vegeu L. Prats, El mite de la tradició popular , Barcelona, Edicions 62, 1988; E. J. Hobsbawm i T. Ranger, L’invent de la tradició , Vic, Eumo, 1988 i E. Temprano, La selva de los tópicos , Madrid, Mondadori, 1988.

12. Vegeu A. Ariño, «Como lágrimas en la iluvia. El estatus de la tradición en la modernidad avanzada», pp. 168-188, en R. Ramos Torre i F. García Selgas, Globalización, riesgo, reflexividad. Tres temas de la teoría social contemporánea , Madrid, CIS, pp. 167-188 i M. Delgado, La festa a Catalunya, avui , Barcelona, Barcanova, 1993.

13. E. Gil Calvo, Estado de fiesta , Madrid, Espasa Calpe, 1991, p. 169.

14. Vegeu l’aportació de diversos autors en J. Cucó i J. J. Pujadas (ed.), Identidades colectivas. Etnicidad y sociabilidad en la Península Ibérica , València, Generalitat Valenciana, 1990. Vegeu també A. Ariño (coord.), «La utopía de Dionisios. Las transformaciones de la fiesta en la modernidad avanzada», Antropología , 11 (1996), Madrid.