Carlos Hernández Sacristán - L'oració simple

És a dir, i deixant de moment al marge els circumstants, podríem parlar de l’espai funcional integrat pels noms directament regits pel verb. Aquest espai funcional pot realitzar-se com a:

Cadascun d’aquests repartiments diferents d’un mateix espai funcional es troba associat a una peculiar semàntica verbal. És ben conegut, en efecte, que una mateixa forma verbal rep en general interpretacions semàntiques diferents d’acord amb el tipus d’entorn actancial en què s’insereix.

En el marc tesnerià es parla de processos que alteren el nombre d’actants regits per un verb (la seua valència). Aquests processos es conceben com a canvis en les relacions diatètiques verb-nom. El concepte clàssic de diàtesi (o de veu) atenia la relació lògico-semàntica que el subjecte contrau amb el predicat i caracteritzava aquesta relació com a activa, passiva o mitjana. Quan el subjecte se situa, però, al mateix nivell jeràrquic que els objectes, es modifica també per necessitat la noció de diàtesi, ja que ens obligarem, amb aquesta mena de pressupòsits, a tenir presents les relacions lògico-semàntiques que contrau el verb amb el conjunt d’actants, i no tan sols les que contrau amb un d’aquests en particular.

Tosnière parla de dos tipus generals de processos diatètics, els causatius i els recessius. La diàtesi causativa ens permet d’incrementar en un el nombre d’actants de determinada configuració. La pro-forma verbal “fer” s’utilitza com a auxiliar en aquesta mena de procés, que exemplifiquen a la perfecció els parells:

«morir» → fer morir ≈ matar «saber» → fer saber ≈ assabentar

La diàtesi recessiva, pel seu torn, rebaixa en un el nombre d’actants de determinada configuració. Un dels procediments amb què es dóna expressió a aquest procés és el de la construcció reflexa que ha estat considerada justament com a recurs que limita la transitivitat dels verbs.

El model tesnerià resulta, per descomptat, útil a l’hora d’establir relacions entre predicats. Aquesta relació no consisteix només en el fet que s’incremente o rebaixe el nombre d’actants d’un verb, en ocasions es tracta d’una simple reorganització, com ara la que s’observa entre predicats conversos del tipus:

“vendre” (x, y, z) → “comprar” (z, y, x)

on el primer actant d’un dels verbs correspon al tercer de l’altre.

En la sintaxi estructural de Tesnière no trobem, tanmateix, un estudi pròpiament dit de valors o significacions funcionals. Sembla haver-hi una identificació simple entre:

Aquest canvi de rètol és, amb tot, enormement significatiu i revelador que les funcions oracionals es perceben des d’una particular òptica, la que ens permet de veure-hi elements d’un mateix espai funcional.

1.2. LINGÜÍSTICA AMERICANA. MODEL FILLMORIÀ

Una visió de l’itinerari cobert per l’estructuralisme americà ens mostra amb claredat el caràcter central que, de manera més o menys explícita, hi té la sintaxi. Ja en Bloomfield (1926) s’ofereix un estatus clarament definit per a les nocions d’oració i de construcció sintàctica. D’igual manera, en Bloomfield (1933) s’introdueixen elements de gran interés per a l’anàlisi sintàctica. Si la lingüística estructural europea, el naixement de la qual s’associa normalment al Curs de Lingüística General de Saussure, és fonamentalment una lingüística del mot, la lingüística americana naix i es diferencia de l’europea pel fet que assumeix com a unitat bàsica de treball l’enunciat, allò que un informant diu en un acte verbal. L’enunciat és normalment, encara que no sempre, un complex sintàctic, d’ací que aquest tipus de nivell s’haja de veure necessàriament implicat en qualsevol consideració teòrica o metodològica que realitze aquesta escola.

Un problema bàsic que es presentava en una lingüística d’orientació descriptiva era també la identificació dels nivells d’organització sintàctica. Era fàcil de percebre que la descripció adequada d’una oració exigia no simplement donar compte de la seqüència dels seus elements, sinó també de la forma en què aquests s’hi integren, i semblava necessari suposar més d’un nivell d’integració. Naturalment la connexió sintàctica és com a tal no un objecte donat sinó una relació suposada entre formes objectivament donades. Precisament ací, la filosofía conductista, que ha contribuït a destacar el paper de l’enunciat, fa alhora, i d’una forma contradictòria, que l’estructuralisme americà no puga aprofundir en l’estudi dels significats o valors dels nusos amb què es denominen o descriuen les connexions. Centrarà, per aquest motiu, el seu interés en la recerca de criteris que permeten de realitzar tan sols una partició correcta (autoconsistent) de la cadena sintàctica.

La Gramàtica Generativa Transformacional (Chomsky, 1957) fa de les que eren gramàtiques descriptives, gramàtiques concebudes com a models productors de seqüències sintàctiques i això suposa, per descomptat, un canvi radical en el tipus d’interés i en la meta d’una teoria lingüística. Aquest canvi, copernicà si hom vol per a determinats aspectes, no ha suposat, tanmateix, res de nou en l’estudi de les funcions oracionals. Res d’essencial no queda modificat quant als models descriptivistes en aquest punt concret. El problema s’eludeix des del moment que es dóna una definició purament categorial de les funcions, de manera que ni tan sols cal parlar de subjecte o objecte sinó només, per exemple, de SN directament dominat pel nus oracional o SN directament dominat pel grup verbal.

Atés que queda, d’aquesta manera, fora de camp la noció funcional, la distinció entre estructura profunda i (E.P.) estructura superficial (E.S.), que caracteritza el model estàndard (Chomsky, 1965), no podrà ja ser tampoc útil per a l’objecte que ací ens ocupa. L’estatus epistemològic de totes dues estructures és diferent, i també ho seran per tant les categories i relacions entre categories de l’un i de l’altre nivell estructural. Mentre l’E.S. es troba pròxima a la dada empírica, l’E.P. és necessàriament un constructe teòric més abstracte; ço és, una sintaxi abstracta que es confon fàcilment amb la representació semàntico-referencial de l’oració. En cap cas, tanmateix, el criteri analític de signe (i de “valor” que s’hi conté) és utilitzat per donar compte de les relacions entre ambdues estructures. Som lluny, en efecte, de poder considerar l’estructura superficial com un significant d’una estructura profunda o significat.

Chomsky, d’una banda, s’esforça a mantenir clarament diferenciats els àmbits d’aquesta sintaxi profunda i del significat. D’altra banda, aquells que arriben a identificar-los conceben l’estructura profunda, significat, en un nivell d’abstracció que fa certament difícil d’observar-hi correspondències naturals amb el nivell de l’estructura superficial, significant. Aquesta postura, que és la mantinguda per l’anomenada Semàntica Generativa, representa el punt àlgid en el desenvolupament del model G.G.T. Una vegada assolit aquest límit, les teories generativistes es retiren cada vegada més d’una concepció seqüencial i es perd progressivament la idea implícita en la denominació generativo-transformacional per a aquesta gramàtica.