M. Josep Cuenca Ordinyana - L'oració composta (I) - la coordinació

L’ORACIÓ COMPOSTA (I):

LA COORDINACIÓ

BIBLIOTECA LINGÜÍSTICA CATALANA

Dirigida per A. Ferrando i A. López García

L’ORACIÓ COMPOSTA (I):

LA COORDINACIÓ

M aJOSEP CUENCA

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

I.S.B.N.: 978-84-370-9395-6

Dipòsit legal: V-1638-1988

Servei de Publicacions

Universitat de València

Disseny portada: Tomàs Burgos

NOTA PRELIMINAR

La Biblioteca Lingüística Catalana s’enriqueix amb el llibre de Maria Josep Cuenca per la seua impecable qualitat i, al mateix temps, perquè amb aquest text la col·lecció ha assolit un punt d’inflexió capaç de garantir la consecució del seu propòsit sense dificultat. Quan els responsables de l’empresa projectàrem una sèrie d’aquest tipus sabíem que estàvem afrontant un repte, el compliment del qual semblava, si més no, dubtós. Quantes col·leccions no hauran arrencat vigorosament i il.lusionada per a tancar l’inventari de títols al segon o al tercer volum de la sèrie? Tots coneixem massa aties lingüístics interromputs a la meitat de la seua anadura, o biblioteques filològiques que no sobrepassen mai l’edat mitjana.

Cal dir, però, que al domini lingüístic català hi ha hagut sempre una voluntat ferma d’arribar a port, de la qual cosa el D.C.V.B. o la Bernat Metge de clàssics en són bona mostra: la Biblioteca Lingüística Catalana de la Universitat de València, dins de la seua modèstia, està anant en la mateixa direcció.

Quatre volums en dos anys –sobre substantiu i adjectiu, sobre l’article, sobre els modificadors, i sobre paremiologia– constitueixen un resultat estimable, sobretot quan podem afegir els volums sobre el sistema verbal i sobre l’oració simple, els quals veuran la llum ben aviat.

Tanmateix aquests sis volums pertanyen a la branca de gramàtica interna de la nostra col·lecció. Al seu costat hi ha projectades una branca històrica i una altra de gramàtica externa, segons el que indica la relació de títols anunciats. Això vol dir que aquests sis llibres –com també el de la preposició i el dels pronoms, que eixiran més tard– obeeixen a un mateix pla epistemològic: el que ara cal és iniciar les dues branques més inserides en la realitat externa del món que suporta la llengua, la textual i la històrica.

Aquest llibre de Maria Josep Cuenca representa una transició imprescindible entre la gramàtica interna dels sis volums publicats o en premsa i la sèrie constituïda pels llibres de V. Salvador – Anàlisi del discurs –, S. Serrano – Pragmàtica –, o L. Payrató – Aspectes del català col·loquial –, la qual cosa demostra que la B.L.C. té la voluntat de romandre com un projecte arrodonit el qual durem a terme els anys vinents.

El llibre sobre l’oració composta, del qual publiquem el primer volum, es presentava com un llibre difícil, no sols perquè la seua bibliografia ja és la de tota una ciència, la gramàtica del text, a les darreries dels vuitanta, sinó també per la raó exposada més amunt. Ara que el lector/la lectora tenen el projecte entre les mans podran comprovar que els responsables de la col·lecció hem fet una bona elecció: encara que altres hagueren pogut fer un llibre semblant, és dubtós que ningú l’hagués millorat. Maria Josep Cuenca, un jove valor del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València, ha dut aquesta obra amb solidesa i informació exhaustiva, però també amb personalitat pròpia, la qual cosa no és gens fàcil d’aconseguir en un manual i en un científic principiant. Potser Maria Josep no és tan principiant com ella mateixa vol creure, ni el llibre és només un manual: però d’aquestes sorpreses la B.L.C. ha oferit més d’una i encara n’oferirà d’altres. Amb aquest llibre Maria Josep Cuenca ha entrat amb el millor peu dins la filologia catalana.

València, juliol de 1988

ÍNDEX

1.INTRODUCCIÓ. 1.INTRODUCCIÓ L’objectiu fonamental del present treball és definir i descriure, la coordinació, un dels fenòmens que més freqüentment es manifesta en les llengües i un dels menys tractats pels gramàtics fins fa poc temps. Aquest objectiu, aparentment modest, sols serà assolit després de revisar un seguit d’aspectes, diversos i interrelacionats, que ompliran el sis apartats que separen aquesta introducció de la conclusió final. En el primer comentarem les característiques generals de la coordinació i la incidència que aquestes han tingut en la manera com ha estat estudiada fins avui. Al segon apartat esbossarem un breu estat de la qüestió, referit en concret a la definició del fenomen i al lloc que ocupa entre les relacions sintàctiques de la llengua, i provarem d’arribar a una definició negativa de la coordinació, això és, per oposició a juxtaposició i subordinació, bàsicament. Dedicarem la tercera secció a presentar les múltiples propostes tipològiques que s’han fet, tot analitzant els problemes que comporten, i caracteritzarem la coordinació copulativa, disjuntiva i adversativa, els tipus que majoritàriament es consideren coordinats. Als tres apartats següents, analitzarem la sintaxi, la semàntica i la pragmàtica de les construccions coordinades, amb la intenció bàsica de determinar les condicions de coordinabilitat. Al llarg de l’exposició anirem descobrint pas a pas la complexitat de la unió coordinativa i la diversitat de les propostes que intenten explicar cadascun dels aspectes que hem diferenciat. La nostra tasca serà, en darrera instància, ressenyar aquestes propostes i fer-ne una reflexió crítica que permeta al lector, més que combregar amb les vies de solució que hi apuntarem a tall de conclusió, triar l’opinió que considere més aclaridora i reeixida. D’altra banda, no sempre podrem aportar respostes concloents i definitives a totes les qüestions que plantejarem, per tal com aquesta obra no pretén ser una exposició i defensa d’una teoria concreta, sinó una síntesi crítica de les aportacions més remarcables fetes al tema. No volem acabar aquesta introducció, sense expressar el nostre agraïment als doctors A. Ferrando i A. López García, directors d’aquesta col·lecció, així com als doctors Julio Calvo, Manuel Pérez Saldanya i Vicent Salvador pel valuós ajut que, de molt diverses maneres, ens han prestat.

2.CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA COORDINACIÓ DEL SEU ESTUDI

3.QUÈ ÉS LA COORDINACIÓ?

3.1.La coordinació en el sistema de relacions sintàctiques de la llengua

3.1.1.Les aportacions de la gramàtica tradicional

3.1.2.Les aportacions generativistes

3.1.3.Les aportacions estructuralistes

3.2.Delimitació del concepte de coordinació

3.2.1.Coordinació i juxtaposició

3.2.2.Coordinació i subordinació

4.TIPUS DE COORDINACIÓ

4.1.Dificultats per a restabliment de la tipologia de la coordinació

4.2.La coordinació copulativa

4.3.La coordinació disjuntiva

4.4.L’adversativitat,

5.SINTAXI DE LA COORDINACIÓ

5.1.Tipus d’estructures coordinades

5.2.Condicions sintàctiques de coordinabilitat

5.3.L’ellipsi en la coordinació

6.SEMÀNTICA DE LA COORDINACIÓ

6.1.La coordinació com a integració de significats

6.2.Condicions semàntiques de coordinabilitat

7.PRAGMÀTICA DE LA COORDINACIÓ

8.CONCLUSIONS

9.BIBLIOGRAFIA

1.INTRODUCCIÓ

L’objectiu fonamental del present treball és definir i descriure, la coordinació, un dels fenòmens que més freqüentment es manifesta en les llengües i un dels menys tractats pels gramàtics fins fa poc temps.

Aquest objectiu, aparentment modest, sols serà assolit després de revisar un seguit d’aspectes, diversos i interrelacionats, que ompliran el sis apartats que separen aquesta introducció de la conclusió final. En el primer comentarem les característiques generals de la coordinació i la incidència que aquestes han tingut en la manera com ha estat estudiada fins avui. Al segon apartat esbossarem un breu estat de la qüestió, referit en concret a la definició del fenomen i al lloc que ocupa entre les relacions sintàctiques de la llengua, i provarem d’arribar a una definició negativa de la coordinació, això és, per oposició a juxtaposició i subordinació, bàsicament. Dedicarem la tercera secció a presentar les múltiples propostes tipològiques que s’han fet, tot analitzant els problemes que comporten, i caracteritzarem la coordinació copulativa, disjuntiva i adversativa, els tipus que majoritàriament es consideren coordinats. Als tres apartats següents, analitzarem la sintaxi, la semàntica i la pragmàtica de les construccions coordinades, amb la intenció bàsica de determinar les condicions de coordinabilitat.