Josep Ivars Pérez - Dénia. La ciutat i el castell

DÉNIA

LA CIUTAT I EL CASTELL

L’ARQUITECTURA MILITAR BALUARDADA

(SEGLES XVI-XIX)

L’ARQUITECTURA MILITAR BALUARDADA

(SEGLES XVI-XIX)

Josep Ivars Pérez

AJUNTAMENT DE DÉNIA

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

El projecte inicial d’aquest treball va obtenir la XII Beca d’Investigació Roc Chabàs atorgada per l’Ajuntament de Dénia (2009) amb un jurat integrat per Antoni Banyuls i Pérez, Joan Iborra Gastaldo, Vicent Olmos i Tamarit, Joseba A. Rodríguez Aizpeolea, Juan Sancho Noguera i Rosa Seser Pérez.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Josep Ivars Pérez, 2015

© D’aquesta edició: Ajuntament de Dénia, 2015

Universitat de València, 2015

Coordinació editorial: Maite Simon

Correcció: Elvira Iñigo i Ofèlia Sanmartín

Disseny de l’interior i maquetació: Inmaculada Mesa

Imatge de la coberta:

Detall del plànol geomètric de la ciutat i el castell de Dénia,

de Thomás M. de Aguirre i Antonio Bolano (c. 1811)

Disseny de la coberta:

Celso Hernández de la Figuera i Maite Simon

ISBN: 978-84-370-9884-5

L’INICI DE L’ARQUITECTURA BALUARDADA AL REGNE DE VALÈNCIA, A LA FI DEL SEGLE XV o, més aviat, primeres dècades del XVI, coincideix també amb l’inici d’una llarga crisi mai superada, que es manifesta en diversos fronts: econòmic, social, d’identitat, absència d’objectius, pèrdua de poder, etc. Si amb els Trastàmara, principalment amb Alfons el Magnànim, el regne assoleix possiblement l’etapa de màxima esplendor, amb fets que avui ens semblen extraordinaris, com la conquesta del regne de Nàpols, serà també amb els Trastàmara, durant el regnat de Ferran II, quan el regne evidencie signes de feblesa. La confederació catalanoaragonesa, que havia estat una de les corones més bel·licoses i poderoses de l’edat mitjana, i havia senyorejat per tota la Mediterrània, a partir d’ara esdevindrà, i cada dia més, una caricatura de l’esplendor passada.

Amb el casament del darrer Trastàmara amb Isabel I de Castella i, sobretot, amb l’arribada de la dinastia dels Àustria, la Corona de Castella tindrà un paper hegemònic dintre de la península, tènue durant el segle XVI, asfixiant en el XVII. L’arribada de metalls preciosos de l’Índia finançava un exèrcit i unes campanyes militars dirigides i controlades per la Corona de Castella; la Corona d’Aragó, amb diferents regnes i furs propis, possiblement molestava més que ajudava els interessos dels Àustria.

La importància militar del Regne de València s’havia diluït. La donació o venda de senyorius a la noblesa castellana, la diferència d’interessos amb la política dels Àustria, el seguiment fidel dels projectes de la Corona de Castella per part de la noblesa valenciana, la cada vegada més difusa identificació amb la Corona d’Aragó, etc., comportà una contínua davallada d’identitat, encara no frenada. Pot ser que l’enfrontament de les Germanies siga també un intent, fracassat, de redreçament. Si amb la Corona d’Aragó el Regne de València era una peça clau, ara, amb un peu dins i l’altre fora, havia perdut el nord. I sense nord, sense projectes identitaris, no anava enlloc. No va anar enlloc.

La crisi del Regne de València es manifestà també en l’arquitectura militar. Un regne que durant l’època medieval, amb població escassa i limitats mitjans econòmics, havia estat capaç d’alçar imponents recintes emmurallats –Alcoi, Castelló, Cocentaina, Nules, València, Vila-real, etc.–, reformar i modernitzar les fortaleses andalusines –Dénia, Xàtiva, Alacant, etc.–, conquerir noves terres –Sicília, Sardenya, Nàpols– junt amb la resta de membres de la Corona d’Aragó…, que havia estat capdavanter en l’ús de l’artilleria pirobalística i en la construcció de noves fortaleses adaptades, amb una important armada, s’enfonsà de sobte.

Consegüentment, com a la resta de la Corona d’Aragó, la investigació històrica i arquitectònica s’ha fet més ressò de l’època medieval –els recintes urbans dels segles XIII i XIV, l’arquitectura gòtica, els constants enfrontaments amb el substrat indígena islàmic, etc.– que de l’etapa moderna. L’estudi de l’arquitectura baluardada ha ocupat sempre un lloc secundari: en part per tractar-se generalment d’una arquitectura projectada i executada per autors forans –cosa que és una veritat a mitges–, en part perquè identifiquem l’arquitectura gòtica amb els orígens del regne i els moments de màxima esplendor.

La davallada per la crisi, unida a l’escassa investigació, ens deixa un vocabulari pobre i castellanitzat tant per a l’arquitectura com per a l’armament. Ho explica més bé Martí de Riquer (1968: 16): «el català, en perdre a partir del segle XVII la seva aplicació a la terminologia militar, l’ha anat oblidant». Potser caldria parlar més aviat del segle XVI que del XVII, almenys al Regne de València. Quan s’intenta estudiar l’arquitectura baluardada a les nostres terres, doncs, l’idioma esdevé un important handicap: el català ha fet fugida.

Tot conduirà –o conclourà– al sagnant final de la Guerra de Successió: hi ha un abans i un després, sobretot un després, que com a ferida no acaba de tancar-se.

Aquesta decebedora etapa és recuperable: deixant de costat els grans projectes dels enginyers italians, hi ha nombroses intervencions de menor escala, de mestres d’obra o militars valencians. Cal tenir una visió més optimista –cosa que intente, a la meua manera, al llarg d’aquest treball. Durant aquest període, a Dénia es construí un valuós patrimoni arquitectònic, únic, en part comparable amb el de les ciutats més importants de l’antic regne, com Alacant o Peníscola. Un patrimoni que demana a crits una millor difusió i conservació, que supere els efectes negatius de les guerres de Successió i del Francés, i la llarga etapa d’abandonament, a la segona meitat del segle XIX i primera del segle XX, encara, tristament, presents.

Investigar sobre l’arquitectura militar baluardada dels segles XVI-XIX a les nostres terres és una feina àrdua per les escasses publicacions, la dificultat d’arribar a la documentació històrica i per l’empobriment de la llengua. Qualsevol ajut és d’agrair. Són nombrosos els amics que d’una manera o d’una altra –aportació de documentació gràfica o escrita, revisió del text, contrast de plantejaments, etc.– han fet possible que aquesta investigació arribara a bon port.

El meu agraïment a Mar Reus, per encarregar-se de la correcció lingüística del meu treball original, així com a Joan Miquel Almela, Josep Andrés, Màrius Bevià, Joaquim Bolufer, Antoni Banyuls, Bernat Cardona, Joan Josep Cardona, Carles Ferrer Garcia, Toni Reig, Rosa Seser, Santiago Varela, i a tots els que d’una manera o d’altra han aportat el seu gra de sorra.

El meu agraïment també a l’Ajuntament de Dénia, que possibilità aquest estudi, i al personal de l’Arxiu Municipal de Dénia, que en tot moment ha posat al meu abast el material sol·licitat.

ABREVIATURES

MESURES