Josep Ivars Pérez - Dénia. La ciutat i el castell

El lloc idoni per a l’assentament residencial és l’espai d’accés a les cotes més elevades del turó, al vessant oest, que podríem situar entre els actuals carrers Major-Cavallers, Loreto i Nou-Sant Cristòfol, espai amb tres corrents, a nord, oest i sud, i zones contigües relativament planes, de terra bona i aigua freàtica abundant, llocs que s’anomenaran posteriorment la Closa. De similars característiques edàfiques és el sòl situat entre el Saladar i la falda del turó que avui ocupen els carrers de Magallanes, Marqués de Campo i Colom. El recinte emmurallat que tancava l’assentament, en l’etapa anterior a la conquesta cristiana, estava condicionat, així mateix, per les característiques del terreny: anava, en el sentit contrari a les agulles del rellotge i partint de l’actual Devesa del Governador, en direcció oest per l’àmbit que separa la Marjal de la terra ferma, l’actual Ronda de les Muralles; girava cap al sud a l’encontre del Saladar, tancant així l’únic lloc accessible al turó, on hi havia el portal de Terra. Arribat al Saladar, per l’altura de la desapareguda torre del Rodat, enfilava recte cap a la mar, vorejant la llacuna del Saladar, seguint el traçat del Riatxol; quan arribava a la mar, ja sobre la restinga calcarenítica fòssil o arenosa, girava quasi 90º en direcció al turó, on tot sembla indicar –restes arquitectòniques, trama urbana i cartografia històrica– la formació d’un recinte sobre l’espai més emergit de la restinga sota el turó, entre els actuals carrers de la Senieta i del Pont, prolongació de les muralles que baixant del tercer recinte s’uneixen amb les torres del Vergeret i del Galliner, fins a arribar a la mar. Aquest és el denominat primer recinte, que tancava els ravals. Dos recintes superiors, assentats sobre la roca del turó, configuraven la resta de defenses: el segon recinte o albacar, en principi lliure d’edificacions, i el tercer recinte o alcassaba, residència reial o dels governadors. Bé per un augment ràpid de la població, bé per raons defensives o funcionals que desconeixem, s’edificà un altre recinte que trencava la morfologia de recintes concèntrics, sobre la restinga del Saladar, al sud del Riatxol, el que avui coneixem com a recinte del fortí.

6. Plano de la Plaça de Denia con el proyecto del Castillo, d’Antonio Montaigu de la Perille. (CGE, 338)

Aquest traçat dels recintes musulmans perdura fins a la segona meitat del segle XIX, amb trets morfològics que es detecten fàcilment avui. L’espai natural condiciona el traçat de les muralles, i aquestes han condicionat, condicionen i condicionaran l’evolució urbana de la ciutat.

Les estructures defensives de la Dénia medieval cristiana, que no les urbanes, són hereves de la Daniya musulmana. Els canvis que han experimentat són, generalment, modernitzacions i reformes que no modifiquen traçats.

Davant l’escassa població cristiana installada en la ciutat musulmana, el fortí i el primer recinte són abandonats, ja que les enormes dimensions n’impossibiliten la defensa. Jaume II fundà el 1308 una pobla de nova planta dintre del segon recinte o albacar: era necessària la concentració de la població per a fer viable la defensa de la vila. Aquesta pobla o vila nova participa dels cànons urbanístics medievals –planta hipodàmica amb carrers longitudinals travessats per altres que configuren una trama ortogonal–, si bé la morfologia queda alterada per l’orografia del turó: 1així com les muralles, el nous carrers seguiran les corbes de nivell, per la qual cosa hi ha uns carrers longitudinals de direcció est-oest i uns de transversals, costes o carrerons, de direcció nord-sud, seguint el corrent del turó. Alhora, la concentració de la població a l’albacar potencià l’abandó de la ciutat musulmana, agreujat per l’autorització d’aprofitar els materials de les cases abandonades. 2

Aquesta mena d’encastellament planteja, per l’orografia del sòl, greus problemes urbanístics: difícil accessibilitat, carrers estrets, dificultats d’intercanvi comercial, escasses possibilitats d’eixample, etc. Per condicionaments d’espai, l’eixample es materialitza fora del clos de la vila, a l’espai que hi ha entre el portal de Terra del primer recinte i el de la vila, és a dir, sobre el terreny que ocupen els actuals carrers Major-Cavallers, Loreto i voltants. Tres fets bèl·lics, succeïts entre la meitat del segle XV i principi del XVI, ens aporten suficient informació per a constatar que aleshores el raval de la vila de Dénia estava no sols consolidat sinó que era tan important o més que la vila mateixa.

7. Plan de Dénia avec son attaque a la basse ville (1708) (IHCM, A-01-09, part). La vila de Dénia en 1708, en el segon recinte, poc abans de la capitulació i demolició.

En una carta del Consell, de l’11 d’octubre de 1455, tramesa a Alfons el Magnànim, s’exposen els fets ocorreguts durant el setge de les tropes comandades pel comte de Cocentaina, portantveus del general governador del Regne de València, com a conseqüència de la presa pacífica de Dénia per la ciutat de València (Palau, 1975: 137):

…es vengut a la present Vila, e ab destrals ha trencat les portes del Raval de aquesta Vila, que tenien tancades, per temor de violencies contra vostra voluntat. E es entrat en lo dit Raval. E ajustades gents armades, sens escoltar rahonaments alguns, ans ab grans menaces, e rigors, ma armada, ha assetjat combatre la vila, que sens defensio alguna vehia inexpugnable. E no podent aquella aixi com volia invadir, a permes donar a saco, e gran dany lo dit Raval, e vitualles, fruits, roba, joyes, e altres coses que los vehins d’questa vila tenien en dit Raval.

El raval estava delimitat per l’antic recinte musulmà, possiblement amb el mateix portal, si bé amb evidents reformes, com l’efectuada pel comte de Dénia N’Alfons, a la fi del segle XIV (Chabàs, 1893).

En el plet mantingut l’any 1486 entre Joan Roís de Corella, tercer comte de Cocentaina, i la vila de Dénia, sobre uns fets ocorreguts l’any 1462, se citen els dos nuclis urbans, la vila i el raval (Navío, 2005):

XI. Item, diu e posa que en veritat [e]sta que la dita vila de Dénia són dos apartaments, ço és lo hu que.s diu la vila e l’altre que.s diu lo raval. XII. Item diu e posa que per rahó de la dita guerra que era ab catalans e ab los castellans e altres qui eren en Ondara, tota la gent de Dénia qui tenies ses cases e habitacions en lo raval, tots e los demés ab tot lo millor de sa casa [e]staven-se retrets e aparts, alt, en la dita vila.

Podem deduir que el 1462 el raval estava perfectament configurat i consolidat com a nucli diferenciat de la vila, i que el seu recinte presentava un estat deficient o era excessivament gran per al reduït nombre d’habitants, o bé que la conjunció de totes dues coses en dificultava la defensa, per la qual cosa, davant de qualsevol incident, la població es refugiava a la vila.

Serà, però, en la Guerra de les Germanies on es manifestarà definitivament la supremacia del raval sobre la vila. Tant Antoni Palau, governador de Dénia i procurador general del marquesat, com Baltasar Vives, senyor de l’alqueria del Verger, resideixen al raval, i és a la casa d’aquest darrer on s’allotja durant més d’un any Diego Hurtado de Mendoza, virrei de València. De nou, davant de l’arribada de les tropes agermanades, la població del raval es refugia a la vila, i abandonava cases que eren saquejades i cremades.