Josep Ivars Pérez - Dénia. La ciutat i el castell

1 pam valencià = 0,2275 m

1 vara = 4 pams = 91 cm

1 lliura valenciana = 0,355 kg

La morfologia dels nuclis urbans està condicionada, entre altres, per les característiques del medi natural on s’assenta: el sòl, el subsòl, el relleu, els accidents geogràfics, etc.; tots deixen unes empremtes llegibles sobre el plànol. Sens dubte, en algunes ciutats, l’empremta natural és més forta o més visible que en altres. En aquest aspecte, la ciutat de Dénia és modèlica, transparent: és relativament fàcil fer un seguiment de les empremtes naturals sobre el plànol de la ciutat actual, on tota forma urbana té una justificació basada en la topografia, les característiques del sòl o del subsòl, o en els accidents naturals. Els tres recintes emmurallats i els elements urbans –carrers, places o illes– presenten formes, orientacions i traçats condicionats pel medi físic. Cal conéixer, doncs, com eren en origen les característiques geogràfiques del solar on es funda Dénia, per a poder comprendre la morfologia de les defenses i de l’estructura urbana.

El pla de Dénia, 1així com gran part de la costa valenciana, principalment la del golf de València, es forma com a resultat de l’aportació de sòls arrossegats de les serralades interiors en períodes àrids, els canvis del nivell marí i el comportament tectònic de l’àrea, en una dinàmica molt complexa; l’evolució recent de la línia de costa forma part d’aquest fenomen: una plataforma costanera de baix gradient facilita la formació de restingues arenoses amb cordons dunars –els muntanyars–, alguns d’aquests actualment fòssils, que possibiliten la formació d’albuferes o llacunes de desenvolupament paral·lel a la costa, connectades generalment a la mar mitjançant goles, la majoria de les quals, de forma natural o per accions antròpiques, s’han reblert i destinat a pasturatge, silvicultura, cultius i, recentment, urbanitzacions.

El tossal o turó on s’assenta el castell i gran part de la ciutat actual és una massa rocosa calcària de l’era secundària (Ferrer García, 1990: 556), període cretaci, que fa una alçària de l’entorn dels 70 m; és molt possible que en l’ínterim que separa la formació de la massa rocosa de la formació recent del pla al·luvial de Dénia, el turó haguera estat una península –promontori– o, fins i tot, en alguns moments, una illa. Aquesta possible situació aïllada del turó poc afecta els futurs assentaments urbans. En canvi, sí que ens interessa conéixer com era el medi físic en el moment en què es configuren les primeres estructures urbanes i defensives.

1. Vista de Dénia i els voltants des del pic de l’Àguila, al Montgó. (J. Ivars)

El turó calcari presenta un relleu allargassat, amb orientació nord-est sud-est, 2seguint les serralades prebètiques, que penetra pràcticament dintre de la mar a manera de promontori. Al nord i al sud hi ha espais humits d’orígens i evolució diferenciats. Al nord s’estén una platja de sorra que delimita una zona humida o lacustre, a manera de llacuna, amb morfologia allargassada paral·lela a la costa, tancada per una restinga amb cordons dunars, alimentada per aigües freàtiques –l’aqüífer de Dénia– amb brolls d’aigua dolça –l’Ullal, el pou del Vergeret o la font de la Fontanella–, o d’escorrentia, aportacions fluvials de corrents intermitents, principalment el riu Girona, però sovint també per aigües marines, com a conseqüència de temporals o de canvis en el nivell de la mar. Avui encara perdura una rica toponímia referent a aquestes característiques: Bassetes, Ullals, Negrals, Bovetes, Marjal, Marjaleta, etc. A l’entorn nord del turó, l’espai humit rep avui encara el nom de Marjal, malgrat les profundes transformacions urbanístiques, i s’alimenta d’aigües procedents del vessant occidental del Montgó –punta de Benimaquia–, mitjançant el Regatxo, denominat fins fa poc el Riatxol, que funcionava també com a gola, avui desplaçada cap al nord, però que fins als anys seixanta desembocava prop de la punta del Raset, 3i pot ser que ho fera encara més cap al sud o, fins i tot, dins del port actual. De fet, encara en 1861, 4les aigües desbordades del Riatxol inundaven alguns carrers del raval de Baix la Mar.

2. Voltants de la Ronda de les Muralles. En temps de pluja, la Marjal recupera les característiques lacustres originals. (J. Ivars)

La restinga arenosa passava per davant del turó i es comunicava amb la zona humida del sud. Amb tota probabilitat, en els segles X-XII ja s’havia terraplenat artificialment aquest espai, condicionat per la necessitat de construir defenses al costat de la mar i d’utilitzar el fondejador natural existent als peus del turó.

Al sud hi ha el Saladar, espai humit d’orígens geològics diferenciats, però amb trets evolutius semblants –formació de restinga, aportacions sedimentàries continentals, terraplenat antròpic, etc. El Saladar, de forma allargada i disposició perpendicular a la costa, és una zona deprimida, inundada d’aigües marines i continentals. Superficialment s’alimenta de l’aigua procedent del vessant sud del Montgó, amb una conca fluvial a l’entorn dels 10 km², d’abundants barrancs, aigüeres i vessanes, on destaquen els barrancs de Santa Paula, de recorregut nord-est sud-est, que arreplega les aigües del tram occidental del nord del Montgó –barrancs de Coll de Pous i de la Pedrera–, els de la Penya de l’Àguila, de la Cova de l’Aigua o de Sant Joan i el del Saladar. El barranquet de Miró o de Santa Llúcia, que desaigua fora del Saladar i de l’actual recinte portuari, potser en algun temps alimentava també el Saladar. Aquesta llacuna desaiguava en èpoques de forta pluja mitjançant la gola del Saladar, que tenia la mateixa orientació que el barranc de Santa Paula; no s’ha de descartar que tinguera altres goles, com el camí d’Aranda, que en una carta nàutica de 1879 és denominat rambla del Saladar o, fins i tot, la mateixa dàrsena musulmana del fortí, a la drecera de la torre d’En Carròs. La formació d’una restinga fòssil de dunes calcarenítiques 5d’origen eòlic (Ferrer García, 1997: 136), acompanyada d’una altra més recent, determina el seu aïllament. Malgrat l’aterrament del Saladar amb aportacions sedimentàries de la conca, aquest continuà sempre per sota del nivell de la mar, fins que la mà de l’home, primer amb finalitats agrícoles, 6a la fi del segle XIX i principi del xx, i després urbanístiques, l’elevà lleugerament sobre el nivell de la mar. 7Durant la Guerra del Francés, seguint el traçat del barranc de Santa Paula o Riatxol, s’obrí un canal de 30 pams d’ample per 8 de fons (Palau Diego, 1983: 136), amb finalitats defensives i la pretensió d’arribar amb barca fins a les muralles de la ciutat; el canal s’alimentava amb l’aigua de la mar: a la gola es feren unes esculleres de pedres i troncs perquè les algues no en taparen l’eixida. En plànols alçats durant la Guerra del Francés hi ha aquest canal, que es tapà en 1812 (Palau Diego, 1983: 150), si bé en una xilografia de 1848, de Vilaplana, i en un plànol de Francisco Coello, de 1859, hi apareix perfectament representat. De 1852 és l’expedient «Terminación de la obra del riachuelo del Saladar», 8fet amb la finalitat d’eliminar tota l’aigua de la llacuna. En la bibliografia sobre Dénia sovint se suposa que el Saladar havia estat sempre navegable; és un error degut, en part, a aquest canal i a la confusió entre aquest canal i la dàrsena musulmana del fortí, amb restes visibles del seu ús original fins al principi del segle XX. Cal suposar que el Saladar mai ha estat navegable en època històrica.