Josep Ivars Pérez - Dénia. La ciutat i el castell

A la documentació cartogràfica del XVIII i XIX és ben visible aquesta llacuna, amb límits variables, sens dubte, en funció de l’època en què es féu l’alçament dels plànols.

A l’est del turó està la mar, amb característiques naturals que afavoreixen l’ocupació humana de l’entorn: l’existència d’una depressió permet als vaixells protegir-se dels temporals, fer l’aiguada i efectuar intercanvis comercials. Entre la punta del Raset, anomenada també de l’Arbre o de l’Ullal, i la punta de Sant Nicolau hi ha una àrea marina tancada per una sèrie de secs o baixos, en forma d’arc: 9la Placeta o Planassa, el Cavall, el Guitarró, l’Androna, el Blanquissar, Sant Nicolau, el Faralló, etc. Entre els baixos del Cavall i l’Androna hi ha un canal que permet el pas a l’interior de la depressió marina, on hi ha dos fondejadors, un sota el turó del castell i l’altre més al sud, denominat la Caldera, just enfront de la dàrsena musulmana, on avui hi ha el Club Nàutic. La vista aèria de Vespasiano Gonzaga ( fig. 8), de 1575, mostra aquests dos fondejadors naturals. Fora dels secs hi ha un altre fondejador, denominat en una carta nàutica de 1879 Fondeadero de Fuera, on atracaven al segle XIX els vaixells que exportaven la pansa, que pel seu calat no podien accedir als anteriors.

A l’oest, en direcció cap a Ondara, el turó presenta un corrent suau, de sòl rocós a les zones més elevades, però amb dos espais laterals de terra argilenca roja, aptes per al cultiu. Aquest corrent suau és l’accés natural a la part més elevada del turó, i és el lloc on conflueixen els camins que arriben a Dénia: el camí del Real de Gandia, d’accés des del nord; el d’Ondara, de comunicació amb el pla de Dénia i l’interior de la comarca, i el del Coll de Pous, amb el sud de la comarca.

3. Vista aèria de la ciutat, castell i port de Dénia.

4. Castell de Dénia. Dècada dels seixanta del segle XX. (Fotos Guillén)

5. Vista de la ciutat de Dénia. Dècada dels seixanta del segle XX. (AHN)

1Per a conéixer els canvis patits a la línia de costa i a l’entorn del turó, són de lectura imprescindible els articles de Carlos Ferrer García (1990, 1997 i 2005).

2Per a simplificar les descripcions de l’entorn natural i dels recintes emmurallats, utilitzaré les orientacions dels punts cardinals de la manera següent: nord, direcció cap a les Marines; sud, direcció cap al Montgó; est, direcció cap a la mar, i oest, direcció cap a Ondara. Puntualment, per a més precisió, indicaré l’orientació vertadera.

3El Regatxo es desvia i canalitza el seu darrer tram a partir d’un projecte de «Defensa de Denia contra las avenidas procedentes de la sierra del Mongó (provincia de Alicante)», València, Confederació Hidrogràfica del Xúquer (Costa Mas, 1977: 31).

4AMD, Obres i serveis, clavegueram, sanejament, caixa 5, «Expediente relativo a las obras necesarias para la desestancación de los sitios llamados Raset y Saladar».

5En la mateixa alineació, entre el convent de Sant Antoni i el castell, hi havia una pedrera de tosca utilitzada en la construcció durant un llarg període (Chabàs, 1886-1887c: 39). Al vessant nord del turó, en la Devesa del Governador, a una altura d’uns 10 m, i per la Ronda de les Muralles, quasi a nivell de la mar, és també present el mateix jaciment, però d’escassa potència. Per a una visió més completa, cal consultar C. Gaibar-Puertas (1972).

6Dues publicacions descriuen aquest aterrament. Una és de R. Chabàs, que en una vista de Dénia comenta que «un genio emprendedor [es refereix a Patricio Ferrándiz] ha disecado aquella gran extensión de terreno. No han pasado aún seis años y aquel antiguo foco de terciarias ha desaparecido, rellenado con los escombros de las murallas» (Chabàs, 1985: 228).

Més explícit és V. E. Oliver (1930: 6-7), per la profusió de dades que aporta: «El “Saladar” de Denia estaba formado a mediados del siglo pasado por unos terrenos pantanosos, a modo de una marjal, que permanecía inundado desde Septiembre u Octubre, al iniciarse las lluvias otoñales, hasta Mayo o Junio, y los otros tres o cuatro meses de calores se secaba, pero exhalando las consiguientes miasmas, constituyendo un foco palúdico de gran notoriedad en todo el antiguo Reino de Valencia, hasta el extremo de que todavía se conservan algunas sentencias populares que recuerdan aquella calamidad pública.

Después de la revolución de 1868 se acordó el derribo de las murallas de Denia, y un modesto maestro de obras que aquí había, llamado D. Patricio Ferrándis, se quedó la contrata del derribo a cambio de los escombros, que consistían en un poco de piedra y enormes cantidades de tierra que, según él, reunía excelentes condiciones para la explotación agrícola. Adquirió la laguna del “Saladar”, hizo catas, rellenándolas de machaca, o sea zanjas de drenaje, y encima puso la tierra sacada de las murallas, convirtiendo de tal suerte aquella especie de laguna, que sin duda fué en otro tiempo albufera y acaso más pretéritamente un fondeadero, en una partida de labrantío, la actual partida del “Saladar”, que entonces tenía unas 90 hanegadas de extensión superficial (cerca de 7 ½ hectáreas).

Allí edificó el señor Ferrándis algunas casitas de labor, y de Poniente a Levante atravesó toda la finca, cuyas dos suertes estaban separadas por un camino que hoy se ha convertido en continuación de la calle Diana…

La finca total lindaba por Occidente con el camino del Pozo de la Montaña, hoy camino de la Colonia del Montgó. El linde Norte de la suerte Oriental lo daba la acequia de la Sociedad de Aguas, que corría a lo largo de la orilla Sur de un caminito convertido después en calle del Saladar, de Tallandé más tarde y hoy de Patricio Ferrandis, en recuerdo del fundador de la finca.

Esta acequia, que después fue desviada y convertida en la alcantarilla cubierta, hoy existente en la calle de Patricio Ferrándis, ha sido confundida por los que no la han conocido o no la recuerdan bien, con el Riachol, que es cosa muy distinta».

7A pesar d’aquesta elevació del terreny, el barri del Saladar sempre ha estat inundable, perquè la conca natural no havia estat modificada, i per tant gran part de l’aigua procedent del Montgó continuava arribant a l’antiga llacuna. La urbanització del barri de Baix la Mar fins a l’actual carrer del Marqués de Campo, amb construccions paral·leles a la costa, impedia la sortida de l’aigua de pluja. Amb l’execució d’un projecte als anys vuitanta del segle passat, es creà un canal paral·lel a l’antic Riatxol per l’actual carrer de Patricio Ferrándiz, que arreplegava part de l’aigua del Montgó. En un projecte posterior, el barranc del Saladar es desvià al barranquet de Miró o de Santa Llúcia, ja fora del Saladar i del port. Des d’aleshores no s’ha produït cap inundació.

8AMD, Obres i serveis, clavegueram, sanejament, caixa 5.

9No s’ha de descartar, tal com comenta Josep Costa (1977: 562), la possibilitat que aquesta àrea tinguera els mateixos orígens que el Saladar.

L ’assentament urbà d’època musulmana està condicionat per l’espai natural que hem descrit abans. Evidentment, el turó, per l’alçària, la superfície i els forts corrents als vessants sud, est i nord, condiciona que aquest siga l’espai on s’implanten les defenses més importants, que adoptaran forçosament una forma ovoide, condicionada per les corbes de nivell.