Vicent Simbor Roig - La nació literària de Joan Fuster

A més a més, Baggioni (1997: 214-215) també esmenta uns altres factors que cooperen en alt grau en la tasca nacionalitzadora de la llengua, com ara la revolució operada en els nous mitjans de comunicació i distracció (des del tren fins al cinema, la ràdio i la televisió, als qual hui en dia cal afegir la nova arribada de la comunicació en xarxa), el servei militar, obligatori fins fa uns pocs anys, que participava de forma ben directa en l’adoctrinament patriòtic i en l’aprenentatge de la llengua nacional, i la urbanització massiva aportada per la industrialització, que impulsava la concentració en les grans urbs d’un percentatge progressivament major de la població en centres més aptes per a la socialització en la llengua oficial. La transformació dels Estats territorials en Estats nació arrossega com a objectiu prioritari la imposició i difusió efectives de la llengua nacional a tots els membres emmarcats dins les fronteres territorials de l’estat. No és per atzar que l’Estat nació francès nascut de la Revolució de 1789 no tarde a proclamar la llengua francesa, fins aleshores llengua comuna o king’s language , com a llengua nacional de la nova república. Naixia la llengua nacional amb la missió de cohesionar uns territoris, en molts casos de marcades diferències, fins aleshores només units per la figura del senyor compartit, el rei. La llengua és un, si no «el», factor clau d’homogeneïtzació política i social (Baggioni 1997: 213):

Ce qui nous intéresse ici, c’est tout ce qui contribue à la transformation des langues communes en langues nationales et permet d’aller dans le sens d’une homogénéisation de l’espace social et du territoire national. On sait que ce qui caractérisait les langues communes dans les siècles précédents c’est qu’elles étaient réduites de fait, dans leur diffusion sociale, à une couche minoritaire de locuteurs actifs, et dans leurs fonctions sociales aux situations de communication les plus formelles. Le projet sociopolitique des États-nations modernes fixe à la langue nationale comme objectif, à terme plus o moins lointain, sa diffusion à l’ensemble des membres de la formation sociale répertoriés dans l’espace national. Mais aussi, pour ce qui concerne les fonctions langagières, d’occuper toutes les situations de communications, formelles ou non, publiques ou privées, écrites et orales.

Però no tots els Estats nació en l’actualitat tenen una llengua nacional que culmina l’itinerari iniciat amb la llengua comuna d’un Estat territorial precedent. En el moment en què aquests nous Estats nació han adquirit l’autogovern han vist la necessitat d’imposar una llengua i un model estandarditzat d’aquesta a tota la comunitat i han activat els mitjans per a fer-ho possible. No cal dir que, sense l’aval i les etapes ja avançades per la llengua comuna (estandardització acomplerta), ara les mesures han de ser molt eficaces i, de vegades, francament coercitives, per tal d’assolir la uniformització lingüística territorial. Entre aquestes noves llengües nacionals trobem, per exemple, l’irlandès o gaèlic, el romanès, l’ucraïnès, el noruec, el txec, l’albanès, l’estonià, el croat i serbi (on el factor polític es veu amb tota nuesa, ja que cada Estat nació reivindica la seua llengua nacional, mentre els lingüistes prefereixen aglutinar-les sota el nom de serbocroat, llengua única que inclou a més a més els parlars de Bòsnia i Hercegovina i de Montenegro) i un llarg etcètera representat sobretot per les llengües dels nous Estats nació nascuts en ple segle XX a l’Europa oriental. Cal insistir a remarcar que les diferències entre el paper exercit per cada llengua són molt considerables i complexos. Així, per exemple, el gaèlic irlandès aportava el capital simbòlic d’antiga llengua pròpia, però de vitalitat ja molt reduïda, enfront de l’anglès, mentre que en el cas del serbocroat són motius estrictament polítics, estimulats pels enfrontaments religiosos, els responsables de la divisió d’una llengua segons cada nova nació creada.

Abans, però, d’endinsar-nos en el paper de l’escriptor i la seua obra, actius culturals –i polítics– imprescindibles en aquest programa de definició nacional, crec que serà oportú de recordar quina ha sigut la situació, ben peculiar, de la llengua catalana durant aquests llargs segles de conformació de les llengües comunes i nacionals. Em sembla imprescindible per a entendre la posició de Fuster, objecte principal d’aquest llibre i al qual serà dedicada la segona part.

He parlat de peculiaritat i no crec que se’m puga objectar ni el més mínim dubte. La llengua catalana va ser durant l’edat mitjana una de les llengües vernacles més avançades de tot l’Europa en el procés de creació d’un model de llengua cancelleresc unificat, també acceptat pels escriptors, i formava part del selecte nucli de llengües destinades a convertir-se en llengües comunes, primer, i en llengües nacionals, finalment. Però la brillant i esperançadora primera etapa històrica no va tenir la continuació i culminació esperada. Per causes polítiques? Sens dubte. I de manera molt especial a partir de l’establiment de l’Estat nació. No puc entrar de ple ací a proposar una història de la llengua catalana, cosa que ens allunyaria de la finalitat d’aquest estudi. Però sí que considere molt convenient recordar les fites clau del seu recorregut històric a partir de la informació que ens han subministrat els nostres historiadors de la llengua, per tal de poder entendre millor el paper exercit pels nostres escriptors i el capital literari generat en benefici de la defensa i definició de la nació catalana. La qüestió davant la qual s’haurà de situar Fuster, com a estudiós de la literatura catalana i com a intel·lectual preocupat per la problemàtica nacional.

La Cancelleria de la Corona d’Aragó mantenia dues llengües «oficials»: l’aragonès i el català, les dues llengües territorials. Però, encara que els reis respectaven la llengua pròpia en cada àmbit geogràfic, el català va esdevenir la seua llengua preferent, la globalment dominant. L’arribada de la casa dels Trastàmara l’any 1412, en ser elegit Ferran d’Antequera rei de la Corona d’Aragó en el Compromís de Casp, va capgirar la fins aleshores opció preferent dels reis pel català en els usos personals i institucionals en favor del castellà, la llengua materna dels nous reis i de les respectives esposes. Només les protestes de consellers i jurats van contenir l’ús «oficial» del castellà, si bé Ferran II, l’últim rei Trastàmara, casat amb Isabel I de Castella, i artífex de la unió de les dues corones (1479) i la creació de l’Estat territorial d’Espanya, ja no dubtava d’adreçar-s’hi indistintament en català o en castellà, sense oposició, fins a optar per l’ús cada vegada més freqüent d’aquest últim en les relacions amb els seus súbdits catalanoparlants, amb totes les conseqüències sobre l’aristocràcia, que es mirava en l’espill del rei. A pesar d’aquest canvi de la dinastia del casal de Barcelona per la dinastia castellana dels Trastàmara i les conseqüències anotades, la situació institucional del català no canvià i continuà sent la llengua de l’Administració (Ferrando i Nicolás 2005: 148-149; Ferrando 2018: 30-31).

La creació de la Cancelleria reial, dotada d’un conjunt de funcionaris encarregats de la gestió dels afers d’estat, pren embranzida amb Jaume I, que s’havia preocupat d’ordenar la documentació reial concentrant-la i custodiant-la en un arxiu, i que ordenà l’any 1276 el pas del llatí al romanç en l’escriptura de la documentació del Regne de València i dotà el càrrec de primer conseller de nou prestigi i noves atribucions, de tal manera que en el regnat del seu fill, Pere el Gran (1276-1285) ja hi ha documentació en català conservada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Jaume II va seguir reformant la institució, que va rebre la constitució definitiva l’any 1344 amb les Ordinacions palatines , promulgades per Pere el Cerimoniós (Sanchis Guarner 1980: 162; Ferrando i Nicolás 2005: 119).