Vicent Simbor Roig - La nació literària de Joan Fuster

Tot canviarà de manera revolucionària a partir del Renaixement, car aleshores les llengües vernaculars es gramaticalitzen, és a dir, s’estandarditzen gràcies a les gramàtiques, diccionaris i, fins i tot en alguns Estats territorials, amb la creació de les acadèmies, com ara l’Académie Française, de 1635, o la Real Academia Española, de 1713. Esdevenen «llengües comunes» (la llengua del rei, la king’s language ), aptes per a rivalitzar amb el predomini del llatí. A més, l’arribada de la impremta multiplicà la possibilitat de lectura i reafirmà l’eclosió d’aquestes llengües comunes renascudes per a l’alta cultura. Val la pena recordar les paraules de Baggioni (1997: 53), amb una precisa síntesi d’aquesta redefinició de les llengües apareguda en el tombant del Renaixement:

Au terme du «tournant de la Renaissance» (Réforme et Contre-Réforme comprises), l’Europe occidentale voit son espace communicatif complètement redéfini dans son écologie communicative. La présence de langues communes , issues des vernaculaires «grammatisés», concurrentes du latin dans un certain nombre de domaines d’énonciation réservés jusque-là à la lingua franca latine (administration, prose, écrits savants, fonctions officielles), l’usage de l’écrit et de la lecture étendu à de nouvelles couches de lettrés, et surtout la diffusion du livre, démultipliée prodigieusement avec l’imprimerie, bouleversent totalement le paysage culturel. Autrement dit, l’écolinguistique (c’est-à-dire l’économie et l’écologie des échanges linguistiques) de l’espace européen en sort proprement «révolutionnée». Il en sera de même pour la «deuxième révolution écolinguistique», que nous situons au début du XIX esiècle, lorsque les États-nations, mobilisant plus activement les populations territorialisées (par la scolarisation de masse, la politisation, l’encadrement administratif), cherchent à homogénéiser linguistiquement l’espace national au moyen d’une langue commune, devenue de ce fait langue nationale .

Com Baggioni mateix remarca (1997: 74), es tracta d’una «revolució», que esclata entre 1550 i 1650 per a les principals llengües de l’Europa occidental, que a partir d’ara competiran amb el llatí en els usos formals; al domini del llatí succeeix la coexistència d’aquest medi universal amb les diferents llengües comunes territorialitzades, és a dir, «une nouvelle écologie, organisée par le multilinguisme, où coexistent les langues communes en voie de grammatisation dans des espaces découpés plus o moins “statonationalement”». Són aquestes llengües comunes les que segles després esdevindran algunes de les llengües nacionals en el procés sociopolític que transformarà durant els segles XVIII-XIX els Estats territorials o nacionals d’Europa en els Estats nació. Per això és oportú de distingir «une phase “langue commune”, qui concerne les plus anciennes langues européennes, d’une phase “langue nationale”, qui ne commence qu’à la fin du XVIII esiècle» (1997: 84). La difusió d’aquestes llengües comunes sota la protecció del rei en cada Estat territorial va originant en molts casos comunitats progressivament més monolingües, encara que la imposició d’una sola llengua en l’àmbit de les relacions quotidianes serà molt més problemàtica. Un cas que no pot ser més esclaridor és el de França, on la king’s language , el francès, rep tot el poder del sobirà per convertir-la en la llengua oficial única de l’Administració a tots els seus territoris, amb la promulgació per part de François I l’any 1539 de l’ Ordonnance de Villers-Cottêrets , entre els 129 articles de la qual hi ha el 111, que tot seguit copie (LEM):

Art. 111.– Et pour ce que telles choses sont souvent advenues sur l’intelligence des mots latins contenus esdits arrests, nous voulons d’oresnavant que tous arrests, ensemble toutes autres procédures, soient de nos cours souveraines et subalternes et inférieures, soient de registres, enquestes, contrats, commissions, sentences, testaments, et autres quelconques, actes et exploits de justice, ou qui en dépendent, soient prononcés, enregistrés et délivrés aux parties en langage maternel françois et non autrement.

Ara bé, cal remarcar-ho una altra vegada: es tracta de llengües comunes, no encara de llengües nacionals. Són les llengües del rei (Administració, i classes dominants i cultivades), no de tots els súbdits. Seguint amb l’exemple de França, no pot ser més illustratiu d’aquest fet la constatació que a la fi del segle XVIII menys de la meitat dels súbdits eren francòfons (Baggioni 1997: 137):

Selon le rapport présenté à la Convention par l’abbé Grégoire en 1793, la pratique généralisée du français ne concernait que quinze départements sur une centaine environ; sur 26 millions de Français, environ 10 millions étaient véritablement francophones et 3 millions utilisaient le français aussi . Car dans la plupart des cas, les «francophones» utilisaient alternativement, et suivant les situations, la «langue du roi» et la variété régionale d’oïl (normand, picard), d’oc (gascon, provençal) ou autre (breton, basque, alsacien, flamand). Le français ne servait donc qu’à l’exercice de certaines fonctions sociales et plus de la moitié de la population ne le parlait pas. 2

També cal no oblidar que el fet d’haver aconseguit una llengua durant l’edat mitjana la categoria de llengua literària o scripta (Administració, comerç) no garantia per si sol l’èxit d’esdevenir llengua comuna, i menys encara llengua nacional posteriorment, car el factor polític hi és determinant (Baggioni 1997: 86). El cas del català en pot donar un testimoni ben contundent, com de seguida veurem. Casanova (2008: 90-91), al seu torn, esmenta el cas italià com a exemple de la necessitat de l’ajut del poder polític per a transformar una llengua literària del màxim prestigi en llengua comuna efectiva, perquè ni tan sols en un cas de conreu literari del màxim reeiximent, si no hi ha concreció d’un estat, no hi ha procés de legitimització de la llengua vulgar:

L’Italie, et singulièrement la Toscane, est les pays où la production littéraire en langue vulgaire est à la fois la plus précoce et la plus prestigieuse: consacrés classiques de leur vivant même, les trois grands toscans (dits les «trois couronnes»), Dante, Pétrarque et Boccace, représentent le moment d’accumulation de la plus grande richesse littéraire non seulement en Italie, mais aussi dans toute l’Europe. Leur oeuvre est investie du double prestige de l’originel et de la perfection. Mais cet énorme capital littéraire originel, en l’absence de l’émergence concomitante d’un État centralisé, d’un royaume italien unifié, et du fait de l’emprise de l’Église qui s’exerce plus fortement qu’ailleurs, ne permet pas la constitution d’un espace littéraire. Les cours italiennes restent divisées et aucune n’est assez puissante pour adopter et autoriser pleinement l‘usage du «vulgaire illustre», prôné par Dante, ou de toute autre langue: le latin resta la langue commune et dominante.

Per al pas de llengua comuna a llengua nacional encara serà més imprescindible comptar amb un poder polític amb la força suficient per a imposar una llengua com a oficial obligatòria per a tots els ciutadans, tant en els usos oficials i formals com en els familiars i col·loquials. I és obvi que quan esmente la «força suficient» no m’estic referint a la força física o militar, encara que també, sinó a la força derivada del control del govern, amb capacitat per a imposar l’ús d’una llengua gràcies a l’usdefruit de tots els mitjans. Començant pel sistema educatiu, ara que l’escolarització progressa amb eficàcia, control que comporta l’entrada exclusiva a les aules de la llengua nacional oficial, acompanyada de l’adoctrinament polític i cultural en clau patriòtica, amb una atenció especial per la història de la literatura nacional, que en el punt següent centrarà la nostra atenció, més el catàleg d’artistes i herois nacionals oficials, etc.