Josep Lluís Gómez Mompart - Joan Fuster i el periodisme

Director de la col·lecció

FERRAN CARBÓ

(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)

Consell Assessor: Neus Campillo, Antoni Furió (UV),

Tobies Grimaltos (UV), Francesc Pérez i Moragón,

Manuel Pérez Saldanya (UV) i Vicent Simbor (UV).

Aquest volum ha comptat amb la col·laboració de

l’INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial .

© Del text: J. L. Gómez Mompart, J. M. Tresserras,

E. Marco Estellés, F. Pérez i Moragón, J. À. Cano Mateu, 2022

© Del retrat de Fuster (coberta): Valentín Pla

(Fragment ampliat d’una fotografia d’estudi, València, 1960)

© De la present edició:

Universitat de València, 2022

www.uv.es/publicacions

publicacions@uv.es

Coordinació editorial: Maite Simón

Disseny de l’interior: Inmaculada Mesa

Maquetació: Celso Hernández de la Figuera

Correcció: Enric Izquierdo

Coberta: Celso Hernández de la Figuera

Fotografia de la coberta:

Equip Museu Joan Fuster, Sueca

ISBN: 978-84-9134-944-0 (paper)

ISBN: 978-84-9134-962-4 (ePub)

ISBN: 978-84-9134-963-1 (PDF)

Edició digital

Índex

Introducció

JOSEP LLUÍS GÓMEZ MOMPART

Els lectors i les lectores de Joan Fuster

JOAN MANUEL TRESSERRAS

El periodisme en la cultura catalana segons Fuster

EMPAR MARCO ESTELLÉS

Pro pane lucrando –per a guanyar-se el pa–

FRANCESC PÉREZ I MORAGÓN

El periodisme de Joan Fuster: una opció professional

J. ÀNGEL CANO MATEU

Els articles inèdits de Joan Fuster a Serra d’Or

Introducció

El periodisme ha estat una activitat important en diversos escriptors de la literatura catalana del segle XX. Així, entre molts altres, assagistes com Eugeni d’Ors, Josep Pla o Gaziel, poetes com Josep Carner o Josep Vicenç Foix, o novel·listes com Llorenç Villalonga o Pere Calders en són una mostra evident.

Joan Fuster fou un cas modèlic d’autor vocacional, que va saber convertir en professió una necessitat personal de comunicar-se mitjançant l’escriptura i col·laborant habitualment en la premsa escrita. El resultat de la seua intensa dedicació foren milers d’articles apareguts en diversos periòdics i revistes al llarg de més d’una trentena d’anys, a més d’escriure desenes de llibres, un seguit immens d’anotacions diàries –només en part conservades–, milers de cartes i de fitxes de treball… La participació mitjançant articles literaris en diaris i també en revistes de periodicitat setmanal, mensual o anual, no sols va ser la seua professió, sobretot entre els anys cinquanta i els anys setanta, sinó que havia de ser i és un aspecte definitori de la seua manera d’escriure i del seu pensament. Més de quatre mil articles foren publicats a diaris i revistes com Jornada , Levante , El Correo Catalán , La Vanguardia , Avui , El País , Diario de Valencia , Informaciones , Serra d’Or , Destino , Jano , El Temps , Por Favor , Tele/eXprés , La Nostra Revista o Pont Blau , entre d’altres.

El present llibre aprofundeix en aquest tema. Joan Fuster i el periodisme inclou cinc estudis d’especialistes, els quals presenten visions detallades sobre parcel·les ben significatives del seu periodisme i pensament. El punt de partença per a aquestes elaboracions posteriors foren exposicions i debats, coordinats per Josep Lluís Gómez Mompart, produïts a Sueca el 9 de novembre de 2021. El primer capítol, de Josep Lluís Gómez Mompart, és una recerca feta a partir d’una enquesta enviada a quasi dos centenars de persones, que constitueixen la primera audiència específica i activa estudiada, per tal de saber què en pensen els lectors/es de la rica producció periodística d’aquest escriptor i intel·lectual. El segon, de Joan Manuel Tresserras, aprofundeix concretament en el paper de la cultura en el periodisme segons l’escriptor de Sueca. El tercer, d’Empar Marco Estellés, revisa com el periodisme va ser el seu mitjà de subsistència i també un instrument eficaç per difondre la seua obra, com es documenta amb la correspondència que l’autor mantenia amb directors, editors, amics i coneguts. En el quart, Francesc Pérez i Moragón repassa la seua trajectòria com a col·laborador de premsa comercial, en una opció professional decisiva per a la seua carrera literària i intel·lectual, així com també la tipologia dels articles o alguns episodis concrets interessants. I, finalment, J. Àngel Cano Mateu se centra en les col·laboracions inèdites de Fuster a la revista Serra d’Or . Tot plegat és un necessari estudi monogràfic sobre l’escriptor de Sueca, que aprofundeix considerablement en aquest àmbit de la seua producció.

CÀTEDRA JOAN FUSTER

Universitat de València

Els lectors i les lectores de Joan Fuster

Josep Lluís Gómez Mompart

Universitat de València

1. INTRODUCCIÓ

Un dels aspectes menys estudiat de l’extensa producció periodística de Joan Fuster (més de quatre mil articles en més de dues dotzenes de diaris i revistes de València, Barcelona i Madrid) ha estat la recepció. El nombre i la tipologia dels seus lectors i lectores, relativament en consonància en cadascun dels periòdics on va col·laborar, de manera regular o esporàdica, poden estimar-se en relació amb la difusió de cada mitjà i de cada època. Tot i així, aquesta apreciació s’hauria de matisar en un percentatge (de menys o de més) d’acord amb l’allunyament o la proximitat del biaix ideologicopolític de la publicació, en la conjuntura corresponent, en relació amb l’orientació i el tarannà del Fuster del seu moment; també en funció de si els seus articles es publicaven en llengua catalana o castellana. Perquè, dels potencials lectors i lectores d’aquells mitjans on va escriure, no tothom llegia els seus articles, fos perquè no interessaven, no agradaven o fins i tot, atesa la seva marcada personalitat, perquè generaven rebuig.

Recordem com eren els periòdics i les seves audiències en els diferents períodes polítics de la segona meitat del segle XX a Espanya: ben diferents dels actuals durant els anys més durs del franquisme (com ara els valencians Levante i Jornada del Movimiento Nacional o els ultracatòlics Las Provincias de València, l’ ABC de Madrid i La Vanguardia Española de Barcelona, tots ells molt afectes al règim, davant d’ El Correo Catalán d’aleshores, potser no tan entusiasta); menys retrògrads i un poc modernitzats a partir de la pseudoaperturista Llei d’Informació de Fraga Iribarne de 1966 ( El Noticiero Universal , Tele/eXprés o la revista Destino de Barcelona, Informaciones de Madrid o la Cartelera Turia de València); o dubitatius i molt vigilats els del tardofranquisme, sobretot en català ( Serra d’Or i Canigó ). Perquè, com va escriure Fuster (1985 [1980]: 125): «Les mesures preses contra l’idioma, amb Franco, no van ser de mera “censura”. Hi hagué una “censura” que el català compartia amb el castellà; però hi havia alguna cosa més, una política deliberada de genocidi cultural». En els anys de l’anomenada Transició democràtica, la premsa va anar ràpidament canviant i nous periòdics van aparèixer ( El País , Avui , Noticias al Día , Qué y Dónde , Diario de Valencia , La Calle , Valencia Semanal , Por Favor , etc.). Finalment, en començar la dècada dels anys vuitanta, nous setmanaris en català ( El Món , El Temps ) i d’altres periòdics, ja prou homologables als de l’Europa més democràtica, van aparèixer en el panorama de la premsa.