Josep-Vicent Garcia Raffi - Prosa i creació literària en Joan Fuster

Director de la col·lecció

FERRAN CARBÓ

(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Els autors, 2015

© De la fotografia de la coberta: Museu Joan Fuster, Sueca

© De la present edició:

Universitat de València, 2015

www.uv.es/publicacions publicacions@uv.es

Producció editorial: Maite Simon

Disseny de l’interior: Inmaculada Mesa

Maquetació: Textual IM

Correcció: Enric Izquierdo

Coberta:

Disseny original: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-9772-5

Índex

Introducció Introducció Sens dubte, Joan Fuster va saber convertir en professió una profunda pulsió personal a comunicar-se per mitjà de l’escriptura. El resultat d’aquesta intensa dedicació foren desenes de llibres, centenars de treballs de recerca i d’erudició, milers d’articles periodístics apareguts en diversos periòdics al llarg d’una trentena d’anys, un seguit d’anotacions diàries –només en part conservades–, milers de cartes i de fitxes de treball…Tot plegat, una immensa producció de tota una vida dedicada a l’escriptura i a la reflexió. D’entre els diferents aspectes d’aquesta extensa i suggeridora producció, el present llibre planteja, al llarg de cinc capítols, l’aproximació a l’anàlisi d’alguns aspectes i àmbits de la seua prosa i creació literària. En primer lloc, s’hi revisa la seua tasca com a traductor, en particular de textos narratius (amb Albert Camus, en primer terme), una activitat a la qual es va dedicar intensament durant uns anys ben concrets. En segon lloc, s’estudia l’assagis me literari, ben delimitat al costat dels seus estudis sobre història cultural i de les seues propostes civils, cosa que s’il·lustra sobretot aplicat a l’estudi d’una obra emblemàtica com és Diccionari per a ociosos . També es tracta, en tercer lloc, l’obra dietarística, mantinguda regularment durant anys i en bona part publicada, bé com a diaris, bé en reelaboracions i ampliacions com a assaigs particulars. El capítol següent, el quart, revisa la tasca de Fuster com a crític literari, des d’una de les seues primeres aportacions, concretament l’exercida en l’observatori que mantingué al setmanari barceloní Destino . Finalment, com a darrer capítol, s’aborda la seua escriptura periodística mitjançant els seus articles d’un segment cronològic concret, especialment interessant: el període situat entorn de la mort de Franco (1975) i que s’anomena la Transició política, l’única etapa en què Fuster pogué expressar-se en la premsa amb una certa llibertat i amb el desig d’intervenir en els canvis sociopolítics i culturals en marxa. El conjunt d’aquests aspectes foren esbossats i motiu de debat en la X Jornada Joan Fuster de Sueca. Posteriorment han estat elaborats amb aprofundiment i exhaustivitat com a capítols d’aquest llibre. CÀTEDRA JOAN FUSTER Universitat de València

FRANCESCO ARDOLINO

Les traduccions literàries de Joan Fuster

ENRIC BALAGUER

Diccionari per a ociosos i els grans debats del segle XX

ANNA ESTEVE

El dietarisme de Joan Fuster: una obra essencial

JOSEP-VICENT GARCIA RAFFI

Fuster i Destino : crítica literària i periodisme

NEL·LO PELLISSER

L’expressió periodística de Joan Fuster durant la Transició …

Introducció

Sens dubte, Joan Fuster va saber convertir en professió una profunda pulsió personal a comunicar-se per mitjà de l’escriptura. El resultat d’aquesta intensa dedicació foren desenes de llibres, centenars de treballs de recerca i d’erudició, milers d’articles periodístics apareguts en diversos periòdics al llarg d’una trentena d’anys, un seguit d’anotacions diàries –només en part conservades–, milers de cartes i de fitxes de treball…Tot plegat, una immensa producció de tota una vida dedicada a l’escriptura i a la reflexió. D’entre els diferents aspectes d’aquesta extensa i suggeridora producció, el present llibre planteja, al llarg de cinc capítols, l’aproximació a l’anàlisi d’alguns aspectes i àmbits de la seua prosa i creació literària.

En primer lloc, s’hi revisa la seua tasca com a traductor, en particular de textos narratius (amb Albert Camus, en primer terme), una activitat a la qual es va dedicar intensament durant uns anys ben concrets. En segon lloc, s’estudia l’assagis me literari, ben delimitat al costat dels seus estudis sobre història cultural i de les seues propostes civils, cosa que s’il·lustra sobretot aplicat a l’estudi d’una obra emblemàtica com és Diccionari per a ociosos . També es tracta, en tercer lloc, l’obra dietarística, mantinguda regularment durant anys i en bona part publicada, bé com a diaris, bé en reelaboracions i ampliacions com a assaigs particulars. El capítol següent, el quart, revisa la tasca de Fuster com a crític literari, des d’una de les seues primeres aportacions, concretament l’exercida en l’observatori que mantingué al setmanari barceloní Destino . Finalment, com a darrer capítol, s’aborda la seua escriptura periodística mitjançant els seus articles d’un segment cronològic concret, especialment interessant: el període situat entorn de la mort de Franco (1975) i que s’anomena la Transició política, l’única etapa en què Fuster pogué expressar-se en la premsa amb una certa llibertat i amb el desig d’intervenir en els canvis sociopolítics i culturals en marxa.

El conjunt d’aquests aspectes foren esbossats i motiu de debat en la X Jornada Joan Fuster de Sueca. Posteriorment han estat elaborats amb aprofundiment i exhaustivitat com a capítols d’aquest llibre.

CÀTEDRA JOAN FUSTER

Universitat de València

Les traduccions literàries de Joan Fuster

Francesco Ardolino

Universitat de Barcelona

Escriure és passar per una o altra censura.

Carta de Joan Fuster a Jordi Sarsanedas (Sueca, 2-6-1973)

1. PER LES OBRES ELS CONEIXEREU

Si limitem el corpus de les traduccions fusterianes a les publicacions en volum, ens quedarem, si fa no fa, amb tan sols onze títols. 1 Descartaré les versions al castellà de Roís de Corella i de la monografia verdagueriana de Sebastià Juan Arbó; i també deixaré de cantó el Discurs d’acusació al rei de Saint-Just. Així, doncs, resten dues pàgines de Pierre Emmanuel a l’ Homenatge a Carles Riba –un volum sovint citat per part dels italianistes perquè conté les primeres versions de Tomàs Garcés del que serien les traduccions del llibre Cinc poetes italians –; una novel·la de Falkberget –que és una traducció indirecta del francès–; Fontamara d’Ignazio Silone i cinc textos de Camus. La reductio ad unum , tanmateix, no ens serviria de res en un estudi sobre les versions fusterianes, perquè o hauríem de replegar cap a una fórmula com ara «Camus llegit per Fuster», o bé acceptar, banalment, el coneixement més aprofundit del francès respecte a altres idiomes per part del torsimany i remetre a una anàlisi més aviat lingüística. De totes maneres, també és cert que se’n pot fer una lectura cronològica i remarcar que, essencialment, les traduccions s’ajusten a l’espai de poc més d’un lustre, entre 1962 i 1967: –«per bé que el 1951 ja havia provat de traduir la peça de Sartre La putain respectuese , temptativa frustrada per “dificultat d’argot i matís” (segons va confessar a Manuel Sanchis Guarner en una cara del 21 d’abril), i encara que havia editat una versió del poema Hiperion foll del francès Pierre Emmanuel […], la seva activitat com a traductor es va desenvolupar durant la dècada següent» (Vall i Solaz 2011: 231). En fi, després de les versions de Camus, la darrera de les quals és de 1967, caldrà arribar fins a 1989 per tenir-ne una nova (i última) traducció, la del Discurs de Saint-Just.