Josep-Vicent Garcia Raffi - Prosa i creació literària en Joan Fuster

Tant se val, ara. El que importa és la formulació d’un pròleg que es desenvolupa enmig d’una excusatio non petita . El traductor no tenia idea de qui era Johan Falkberget quan va acceptar la feina, és a dir, «quan els amics del “Club dels Novel·listes” van proposar-me –gairebé, amicalment, “imposar-me”– la redacció catalana de La quarta vigília » (Falkberget 1962: 5). Tanmateix, «el llibre es fa llegir, i jo, de la meva banda, he procurat que la meva intervenció no resti a la prosa de Falkberget, al ritme del relat, a la plàstica de les descripcions, cap dels seus atractius» (14). Ara bé, la pràctica de la traducció indirecta ja resulta comuna a les publicacions del Club dels Novel·listes i, a més a més, Fuster podia comptar amb la col·laboració «filològica» de la senyora June Nyström de Vila-Abadal. 10 Caldria afegir que, si el traductor busca la neutralitat, el prologuista s’erigeix gairebé a un deus ex machina i no només dóna unes directrius per a la lectura en parlar de «novel·la-poema» o de «novel·la cristiana», sinó que arriba al punt d’explicar-nos la trama del llibre i desvelar-nos-en el final.

Passem a Camus. Quan la versió de L’home revoltat es torna a publicar per l’editorial Laia l’any 1986, el nou prologuista, que s’amaga darrere les inicials J. V., cita el pròleg de vint anys abans i en qualifica l’autor de «primer assagista dels Països Catalans». Era la tercera traducció camusiana per part de Fuster (sol o en tàndem amb Palàcios) i era, sobretot, el seu tercer pòrtic. Potser el més conflictiu, si mirem els resultats. Salvador ens recorda que «va generar una breu polèmica a les pàgines de Destino , quan algú es va sentir molest per l’afirmació del prologuista segons la qual Camus oferia “un ideal de felicitat mòdic i vulgar, provincià”» (Salvador 2006: 222).

Endinsem-nos-hi, en aquesta polèmica. Joan Miravitlles (1966: 5) escriu una carta al setmanari dient que el fet que «el propio traductor intente conducir al lector por el camino de sus reservas o discrepancias manifestando su franca disconformidad con la intención o el criterio del autor, ello además de ingenuo no me parece convincente ni sobre todo muy correcto». El lector sembla desconèixer una certa tradició de pròlegs dialèctics de la tradició catalana, 11 i és fàcil rebatre els seus arguments. Fuster ho fa un parell de setmanes després. Per una banda, examina el pas incriminat, amb la sorna de qui engega una resposta sofística i replica intercanviant el valor del signe (del negatiu al positiu) dels mateixos mots: «Confieso que una de las pocas cosas que, desde un principio, me atrajeron en Camus, fue eso: la humilde medida, la razonable, prosaica, adocenada medida de “felicidad” que propugnaba en su literatura» (Fuster 1966: 61). 12 Per l’altra, remarca que la importància del llibre rau «en la extraordinaria plasticidad con que Camus “encarna” una angustia, un desconcierto, una perplejidad, o como se le quiera llamar, típico de la intelligentsia europea de los últimos veinte años». El debat no s’atura aquí. Miravitlles (1966 b : 5) torna a l’atac, però amb raonaments encara més pobres que abans, fins al punt de treure’s de la mànega la demostració d’un error de traducció en un lloc en què qualsevol persona assenyada hi veuria de seguida una senzilla errata («Contràriament al que pensem alguns del seus crítics cristians…» per «Contrairement à ce que pensent certains de ces critiques chrétiens»: la cursiva és meva). Se n’haurà d’ocupar l’editor, dos mesos més tard, de tancar el debat tot reconduint-lo al terreny de la lògica, i explicant que es tractava tan sols d’una «venial distracción del linotipista» (Boix 1966: 7).

En fi, l’única observació crítica que es podria salvar és el to massa familiar del prologuista; però, amb ulls d’ara, hi veurem, més que no pas una voluntat de rebaixar els mèrits de l’escriptor guardonat amb el Nobel, l’intent de Fuster d’emmirallar-s’hi, de construir-se com una mena de doble del model. Neus Penalba, en un text encara inèdit, comenta que Fuster, cada cop «que es referirà als textos més filosòfics de Camus ho farà des d’un to burleta i condescendent, sobretot pel que fa a les divagacions sobre l’absurd i la metafísica del suïcidi exposades a Le mythe de Sisyphe » [3]. 13 I amb una mena de par condicio aplicada al rebuig filosòfic, resumeix l’esquema mental aplicat per Fuster:

[…] de Camus no el convenç la seva metafísica del suïcidi; de Sartre, la paradoxa que malgrat promulgar un magisteri moral a favor dels oprimits, el seu concepte de llibertat i d’home caigui en l’absoluta ideologia de considerar que un ésser humà convertit en esclau sempre pot triar de ser lliure i de rebel·lar-se. [4] 14

Deixem de banda Sartre i ordenem les reflexions que Fuster empra, en els seus pròlegs, per aproximar el lector a l’obra de Camus. Però, abans, recordem, per subratllar la consideració de Penalba, l’aforisme 71 dels Judicis finals : «Totes les metafísiques són “metafísiques de consolació”, incloent-hi la del mateix Camus, en la mesura que és metafísica» (Fuster 2011 a : 236). I ara procedim a una sistematització per excerpta (posaré els títols dels llibres prologats per a una visió comparativa més directa):

1. El judici de valor respecte a Camus és sempre explicitat, tant en el cas del narrador com en el cas del «filòsof», i comença de manera limitadora:

La pesta :Resulta difícil de preveure quin serà el lloc que, finalment, ocuparà Albert Camus dins la història de la literatura europea del segle XX. És probable que la crítica del futur li restringeixi la importància i el crèdit que els seus contemporanis li havien concedit (1962: 7).

Camus no era un filòsof gaire consistent (1962: 8).

El mite de Sísif :[…] l’«absurd», en les seves formulacions més vigoroses i llampants, hem de buscar-lo «definit», o simplement «intuït», entre els papers dels literats. […] La «literatura» se’n fa eco, ara i adés.

La «literatura» no les «metafísiques». I no ens enganyem: El mite de Sísif és «literatura» i prou. Les seves pretensions «filosòfiques» faran somriure els especialistes, i amb justícia (1965: 7-8).

L’home revoltat :En la lectura de L’home revoltat , correm el risc que el bosc no ens deixi veure els arbres (1966: 9).

[…] el seu error més pregon, determinant, era un altre, Camus jutja el marxisme –i no solament les realitzacions soviètiques– amb un criteri «ètic»: comet la incongruència de retreure-li la manca d’unes premisses que Marx i Engels s’havien afanyat a no admetre (1966: 12).

L’estrany :Aquella novel·la més aviat curta, de tècnica rutinària i de redacció grisa, va desconcertar els seus primers lectors (1967 b : 5).

[…] Camus va desplegar un ampli esforç de tempteig, d’anàlisi, d’afirmació, potser no sempre reeixit, però insignement ambiciós. Hi podrem estar d’acord o no: això és una altra història (1967 b : 7-8).

2. Una reflexió sobre el volum en qüestió, que generalment ocupa l’espai central del pròleg, i remet a les claus de lectura de l’autor. Aquí no aportaré cap exemple perquè augmentaria injustificadament el nombre de pàgines d’aquest article.

3. Una visió global de l’escriptura de Camus, amb el pes de la balança valorativa tot posat en el plat de la literatura respecte a l’acusada lleugeresa de les seves ponderacions filosòfiques:

La pesta :Camus utilitzà sovint la narració i el teatre com a instruments d’exposició ideològica. No fa «literatura de tesi», però. I menys que enlloc, en La Pesta (1962: 9).