Josep-Vicent Garcia Raffi - Prosa i creació literària en Joan Fuster

Si abans Fuster ens havia parlat de l’antifeixisme de Silone, si en un segon moment n’havia explicat la distància de facto (i voldria dir també ab ovo ) amb el marxisme, si després n’havia invocat la problemàtica cristiana inherent a la seva biografia, ara aplica, un cop més, els instruments d’un cert realisme per interpretar la novel·la. 19 Així, doncs, que tractin de Falkberget, Camus o Silone, els pròlegs de Fuster a les seves traduccions també insisteixen al voltant de la seva posició sobre el realisme i l’engatjament, i cal interpretar-los segons una perspectiva històrica, és a dir, com a motiu d’una reflexió que, des de finals dels anys quaranta, arriba fins a l’esgotament de les propostes de Molas i Castellet, com va observar magistralment Enric Balaguer (1989).

4. CONSIDERACIONS LINGÜÍSTIQUES

Queden, entre les formulacions d’aquests pròlegs, les poques obertures per on filtren aspectes més lligats a unes notes professionals de traductor. En presentar L’home revoltat , Fuster es retallarà un petit espai per comunicar-nos que «la paraula “felicitat” en francès no fa vergonya de pronunciar: en el nostre lèxic, per contra, irradia un tuf trivial de “novel·la rosa” que no perdonem. Albert Camus se servia del francès, i per a ell escriure bonheur o heureux resultava d’allò més natural (Camus 1966: 14). Probablement pensa en el mateix cas al moment d’advertir-nos que «la “felicitat” de Sísif constitueix una hipòtesi fosca» (Camus 1965: 8). O quan, a tall de justificació implícita del títol escollit, ens dirà, parlant de Mersault, que «la “vida” no té sentit per a ell: n’és estranger o estrany –“l’étranger”» (Camus 1967 b : 10). La condició de traductor de segon grau respecte a La quarta vigília no li permet centrar-se en detalls lingüístics, però davant de Fontamara –no oblidem que aquí l’idioma original és l’italià i que Fuster posa de manifest l’ajut que li ha donat Joan Francesc Mira– prepara unes escletxes justificadores. La primera –per importància i per ordre d’aparició– és la nota que aclareix la decisió de mantenir la paraula cafone/-i en original. Els lectors resseguim tot el raonament del traductor fins a les solucions més o menys imaginatives que ha descartat, però aviat comprenem que la nota a peu de pàgina és funcional a la resta del discurs del pròleg i a la simbolització (i subsumpció) del cafone . Fuster, amb una actitud insòlita en ell, posarà una nota més a peu de pàgina al pròleg, i altres dues al llarg del llibre, i totes són estrictament lingüístiques. De fet, la primera anticipa la polèmica en què, des de les planes de Tele/Estel , llançarà dards enverinats contra Artells en defensa del mot clero en lloc del normatiu clergat (Fuster 2011 g ), però les altres dues toquen directament la traducció: la impossibilitat de reproduir un joc de paraula i la declaració, en l’altre cas, d’haver-hi reeixit. Una observació, aquesta darrera, força redundant, que crec que cal interpretar a partir d’un parell de factors. El primer és més aviat psicològic, això és, la urgència que el traductor que no coneix gaire bé l’altra llengua –que tanmateix és molt semblant a la seva– té d’explicar els recorreguts mentals que ha emprès per arribar a una solució. El segon és la decisió de forçar un cop més l’idioma (passar d’ enraonar a raonar ), tot fent callar les crítiques eventuals. 20

A La quarta vigília , dèiem, aquestes observacions eren impossibles, però una consideració general les resumeix totes:

És obvi que en els darrers anys han fet crisi determinades concepcions de la llengua escrita, usuals entre els escriptors catalans de la pre-guerra, i que han estat els novel·listes –alguns novel·listes– els qui, d’una manera tàcita de vegades, rotundament explícita d’altres, l’han provocada. No es tracta, és clar, de crisi «gramatical», sinó de crisi de certs criteris «literaris» de l’idioma (Falkberget 1962: 16).

Aquí Fuster s’atura, perquè sap que hi ha massa coses en joc, i caldria operar amb una discreció que l’espai de pàgines no li permet. Jo faré el mateix, però, abans de deixar les meves argumentacions, formulo una nova hipòtesi, segons la qual tot el meu discurs podria tornar a començar circularment per on l’havia començat, o, més concretament, per les paraules de Joan Maragall que m’havien donat l’impuls a emprendre’n l’escriptura.

5. CONCLUSIONS

M’he quedat –per falta de temps?, de mitjans?, de capacitat?, tant se val– al llindar d’una anàlisi eminentment estilística. Crec que seria urgent endegar-la amb una pregunta: quina és la llengua que Fuster fa servir a les traduccions? L’autor ens en parla –ho hem vist d’una manera explícita al pròleg de La quarta vigília –, però caldria comparar les seves reflexions amb els resultats i, encara més, veure les característiques que les versions assumeixen i que reflecteixen el color de l’autor i, per contra, individuar si hi ha algun element que el Fuster escriptor manlleva de les seves traduccions. A Júlia Blasco Fuster li comenta en primera persona aquests aspectes, i podríem aplicar les seves paraules cum grano salis a les seves traduccions tot reforçant unes afirmacions que ja havien format les bases dels tres articles d’«Un dèficit de filosofia»:

[…] aquests problemes apareixen en les traduccions, perquè el màxim que he traduït jo ha estat el senyor Camus. I el senyor Camus, ja saps el francès cartesià no té problemes. El senyor Sartre ja comença a embolicar-se […] El francès que utilitza el senyor Camus, el llenguatge. Allò de subjecte, verb, atributs o el que siga, etc. Allò que era claríssim és la frase voltaireana de sempre, de Corneille o de qui siga. És igual, vull dir una cosa molta clara. El problema comença quan el senyor Sartre es veu obligat a confeccionar una fórmula contrària al geni de la llengua francesa, que es diu en soi o pour soi , i tot allò altre que en va condicionat (Blasco 2002: 118).

En fi, no es tractarà de computar la presència de fórmules típiques, com ara «ben mirat», o de calcular la quantitat de «pas» utilitzats per reforçar la negació: aquests són elements que apareixen o desapareixen durant les fases de correcció i no demostren res. Tampoc no caldrà entrar en una lectura atenta, però limitada, com la que cal aplicar en la dimensió d’una ressenya, quan el recensor compleix honestament la seva feina, com ho va fer, per exemple, Maria-Aurèlia Capmany davant la publicació de L’estranger :

El traductor ha conservat deliberadament l’absència de tot passat remot, que accentua encara més la impressió de pressa, gairebé diríem d’esllavissada cap al desenllaç previst. […] Fuster ha traduït étranger per «estrany», i en fer-ho ha accentuat encara més, ha subratllat de fet la qualitat de diferent del personatge, donant-li una càrrega ètica que no sé ben bé si l’original tenia. Però que té, sens dubte, avui (Capmany 1968: 55).

No. El que compta és el treball de vasos comunicants que els estilemes poden produir en una direcció o en l’altra. Això sí: amb la variant Josep Palàcios que caldrà examinar detalladament per separar el que pertany a una mà o a l’altra d’allò que és, senzillament, inextricable.

ADDENDA

Després de les correccions de proves d’aquest article, em vaig adonar que, en un volum de Salvador (2012), hi havia dos capítols dedicats respectivament a la cultura francesa de Fuster i a la seva traducció de Fontamara . En aquesta doble contribució, l’estudiós perfecciona les seves lectures anteriors i, en el segon cas, amplia l’anàlisi fins a examinar aspectes estrictament lingüístics. Amb el seu treball d’orfebre, dóna peu a unes observacions interessants, com ara el fet que «una […] caracterització de la parla dels fontamaresos, l’ús de paroline que contenen un sufix diminutiu, és traslladada per mitjà dels diminutius equivalents en català» (86), tot i que altres vegades exagera en la recerca del detall, com quan anota, entre els canvis rellevants que « meno male és converteix en “encara sort”» (86). I aquí no puc evitar de retreure-li que meno male (i, posats a ser pedants, també menos mal en castellà) vol dir , senzillament, «encara sort» en la majoria aclaparadora de les seves significacions possibles.