Josep-Vicent Garcia Raffi - Prosa i creació literària en Joan Fuster

El mite de Sísif :La «literatura» no ens ofereix «teories» i no és una «teoria» el que obtindrem en el llibre d’Albert Camus. Malgrat les aparences, l’únic que hi ha de vàlid i apassionant és una «experiència», o la descripció d’una «experiència»: com en tota «literatura». En dóna una versió intel·lectualitzada, pròpia del gènere «assaig»; però no essencialment distinta de la que, en un pla més anecdòtic, explana en L’estrany (1965: 6).

L’home revoltat :«Em revolto, doncs som», escriu Camus. El salt del singular al plural seria inferible fins i tot de la revolta metafísica. L’home es descobreix solidari dels altres homes mitjançant la revolta. I potser sí que hi ha alguna cosa de veritat en això (1966: 11).

Albert Camus no passa de ser un «liberal» recalcitrant, i L’home revoltat recull i explana les seves conviccions bàsiques. Tot ben garbellat, aquestes conviccions s’identifiquen amb aquell remot i únic «valor» que Camus havia reconegut quan indagava la situació de l’«home absurd»: la vida humana, el fet senzill de viure, la biològica realitat del nostre trànsit sobre la terra (1966: 12-13).

L’estrany :Ben mirat, Albert Camus va escriure novel·les i drames, tant o més que pel gust o per la vocació de narrativa i del teatre, per una necessitat d’ordre «especulatiu» (1967 b : 7).

4. Finalment, la figura de l’escriptor és recuperada i exaltada capgirant el judici de valor inicial, tot i que essencialment sub specie ethica :

La pesta :Camus, solidari amb les víctimes, va lluitar contra la plaga, contra totes les plagues. I aquesta és la seva noble lliçó (1962: 10).

L’home revoltat :El difunt Camus continua en vigor. Els seus neguits han perdut mordent i efervescència, però no pas virtualitat d’estímul. Val la pena encarar-se amb L’home revoltat amb aquesta expectativa. L’experiència –moral, intel·lectual– no ens defraudarà (1966: 15).

El mite de Sísif :Potser a hores d’ara la «sensibilitat absurda» que Camus detectava en el seu «moment» s’ha esmussat una mica […] En aquest ambient drogat, la «lucidesa» camusiana perd terreny. Tanmateix, res no ha estat cancel·lat. I entre el televisor i la nevera elèctrica, conduint el seu cotxe o discutint de vols espacials, subjecte a la bomba de cobalt o a la bomba atòmica, Sísif fa el seu fet…(1965: 9).

L’estrany :Camus, novel·lista hàbil, ha donat al personatge, a l’acció, al clima que els envolta, una consistència tangible, ben dibuixada, convincent. Fora de la perspectiva «camusiana», L’Étranger conserva, intacte, el seu gran al·licient literari (1967 b : 13).

El risc de no entendre el mecanisme argumental que és subjacent a aquestes consideracions porta a la banalització de la lectura fusteriana. Així, Fernández Buey (2011: 291) es permet el luxe de dir que, al pròleg d’ El mite de Sísif , «Fuster empezaba bromeando, como era habitual en él, con los filósofos de profesión». L’estudiós ressegueix didascàlicament aquest text i el de L’home revoltat –aquests dos i prou: potser opina que els altres són només «literatura»– amb l’única intenció de remarcar –tot escudant-se darrere la paraula fusteriana i amb una mena d’elegia críptica au temps jadis («Eran otros tiempos, desde luego. No hará falta recordarlo. Así éramos», etc.)– la crítica a un autor (Camus) considerat fora del seu temps, però que es recuperaria «a partir de la crisis del marxismo y del neopositivismo y con la caída del muro de Berlín y el final de la bipolarización del mundo después» (293).

No obstant això, em sembla que Fernández Buey està passant per alt precisament la historització del període, aquell context que Jameson ens recomana respectar sense excepcions («Always historicize!»). 15 I penso concretament en el diàleg que una part d’aquests pròlegs mantenen, a distància prudencial, amb el tema del realisme. Tornem a Falkberget, definit per Fuster com un «escriptor “realista”», tot i que amb una especificació important que explicita el valor de les cometes aplicades a l’adjectiu: «Ja sé que a hores d’ara la paraula realista aplicada a la literatura està sofrint unes pressions polèmiques molt agudes. No em sembla que aquest sigui el moment més indicat per a prendre-les en compte» (Falkberget 1962: 7).

D’altra banda, en el cas de Camus, la lectura del prologuista és del tot oposada, i La pesta «no és una novel·la “realista” sinó una novel·la –no sé si puc dir-ho així “hipotètica”» (Camus 1962: 19). La definició és suggeridora, ça va de soi , i, a més a més, està acompanyada per una glossa encara més contundent: «La “realitat” –Oran i la seva gent– és un motiu remot, i només això: un fons de versemblança per a la narració i res més» (10). El text de Fuster té data de 23 de novembre de 1961: l’invent de Molas i Castellet encara havia de produir-se, però el debat sobre el realisme ja s’havia engegat. 16 Els pòrtics de L’home revoltat o El mite de Sísif no entren dins el tema, però l’envolten amb unes apreciacions directament polítiques en el primer cas (l’«amarxisme» de Camus), o amb unes instruccions per l’ús de l’absurd camusià que toquen la societat contemporània, en el segon.

Quan em vaig ocupar del pròleg a Fontamara (Ardolino 2011), la meva lectura va ser declinada prevalentment sota la perspectiva del realisme històric. Una petita escomesa de Vallverdú a les pàgines de Serra d’Or em dóna una part de raó. Després d’haver atacat literàriament la novel·la, el poetarealistahistòric diu:

[…] em refereixo, òbviament, a la «qualitat literària» de Fontamara i no pas a altra cosa. Per això no deixen d’ésser sorprenents les manifestacions de Fuster al pròleg en assenyalar com a segon motiu de la desconeixença de l’obra al nostre país –el primer essent, evidentment, l’anterior règim de censura– un anatema del marxisme ortodox contra Silone (Vallverdú 1968: 53).

No tornaré a resseguir tot el context en què vaig enquadrar l’interès de Fuster cap a Silone, però recordaré que, dins el seu pròleg, el de Sueca en parla com d’una lectura que havia fet deu o quinze anys enrere. 17 I l’aspecte d’alguna manera sorprenent és que insereix Silone, amb una remarcable insistència, en moltes de les llistes d’autors que proposa des de la meitat dels anys cinquanta. Naturalment, sobre el cap de l’escriptor italià no s’havien condensat encara els núvols negres de la suspicàcia de col·laboracionisme que dominaran el discurs crític sobre la seva figura durant el segle XXI, 18 i Fuster en dibuixa un retrat oval de «simpatia», d’on, de tant en tant, fa cap alguna fórmula d’autoidentificació. Però anem al gra. Després d’una llarga disquisició biograficopolítica sobre l’autor, ve l’aproximació a la novel·la. Fuster passa d’una crítica social –insistint força en el paper dels cafoni amb un petit escorç comparatiu amb el proletariat segons l’òptica marxista– a una anàlisi estructural, on examina també el grau convencional amb què els personatges presenten a l’autor la seva història i com aquest la tradueix en un italià literari. Finalment, posa en un únic sac tots aquests ingredients per treure’n una conclusió sintètica:

L’ambient, les figures, els incidents, em semblen els que haurien de ser: exactes, insubstituïbles, representatius. Poques vegades un escriptor ha pogut traçar, com Silone en Fontamara , una imatge tan persuasiva de les zones més sufocades i indigents de la ruralia. El concepte engelsià de la «tipificació» té ací una bona –i sens dubte involuntària– consistència concreta. I sovint, Silone deriva cap a un «tipisme» que desborda o enterboleix la «tipificació»: el «color local» hi és, i reportat amb una gràcia indiscutible (Silone 1967: 25).