Josep-Vicent Garcia Raffi - Prosa i creació literària en Joan Fuster

L’altra dificultat és que la meva perspectiva no és pas pionera i, darrere aquesta investigació, hi ha altres aproximacions, entre les quals ressalta un article de Vicent Salvador de fa menys d’una desena d’anys. L’interès, en aquest cas, s’ampliava i el subtítol de l’estudi, «Joan Fuster i les traduccions», assumia el doble valor que el títol de la meva intervenció podria mantenir si volguéssim jugar entre el genitiu subjectiu i l’objectiu. A més a més, aquest joc de miralls entre Fuster traductor i Fuster traduït ja va ser emprat per Manuel Pérez Saldanya (2008: 11) per introduir la contribució de Donatella Siviero a la «V Jornada Joan Fuster» de 2007. La seva presentació, després d’una citació fusteriana sobre «el pecat més freqüent dels traductors» (això és, «la infidelitat a l’idioma en què escriuen»), acaba amb aquestes paraules: «Fuster, que va realitzar traduccions importants al català d’alguns dels seus autors més estimats, és ara l’objecte d’estudi d’una catalanòfila captivada per la seua obra». No obstant això, jo em cenyiré a les versions dutes a terme per l’autor; i, abans de mirar-les una mica més de prop, voldria recórrer ràpidament alguns pensaments que ell mateix va expressar respecte a la qüestió que aquí ens pertoca.

2. FUSTER SOBRE LA TRADUCCIÓ

Em puc permetre d’evitar un excursus sobre la funció de la traducció aplicada al cas del català, perquè aquesta tasca ja la va acomplir Salvador al llarg del seu estudi. Assenyalaré tan sols una citació maragalliana que em servirà com a marc general per enquadrar aquesta primera part del meu discurs:

I una llengua que, tenint prou força assimiladora, se troba en les condicions que avui se troba la catalana, jo crec que també es pot aprofitar molt d’un altre element de conreu, que és la traducció de les grans obres literàries estrangeres. El treball de traducció, quan és fet amb calor artístic, suggereix formes noves, fa descobrir riqueses de l’idioma desconegudes, li dóna tremp i flexibilitat, el dignifica per l’altura de lo traduït, i en gran part li supleix la falta d’una tradició literària pròpria i seguida. De més a més, el posa en contacte amb l’esperit humà universal i li fa seguir la marxa amb ell.

En aquesta gran obra de regeneració cal, doncs, que hi treballem tots de fort i de ferm; i ara l’estímul és major que abans, perquè el temps ve amb nosaltres i tot ens hi ajuda.

[…]

Però no calen pas reflexions ni generalisacions per a justificar els grans moviments com el nostre catalanisme. Aquests grans moviments se justifiquen tots sols; la seva mateixa existència els justifica, la virtut que tenen, l’impuls sagrat de la naturalesa. Encara que se’ns demostrés que en el món tot tira a la unitat exterior, que les nacionalitats van esborrant-se sota un cosmopolitisme amorfe, que totes les llengües volen confondre’s en un gran volapük i que tot això és la veritable llei del progrés, nosaltres, mentre vegéssim créixer entorn nostre les manifestacions de la personalitat catalana, mentre trobéssim la nostra llengua ben viva en la boca del poble i ben rica en les creacions dels poetes, mentre ens sentíssim diferenciats dels pobles que tenim al voltant, i la nostra diferenciació més activa i feconda cada dia, tot assentint a la demostració de que el catalanisme no té raó d’esser, faríem com Galileu, batríem el peu en terra i diríem: « E pur si muove! » (Maragall 1900: 50-51).

Corria l’any 1900, tot i que sospito que el manuscrit maragallià fou escrit en un període anterior. El model integrador de les traduccions no es reduïa a un concepte senzillament utilitarista de la llengua, sinó que implicava –amb una gran visió de futur– una dimensió holística per a un idioma que s’havia d’anar organitzant i reforçant omplint d’una en una totes les caselles buides de les seves carències.

Una setantena d’anys més tard, Fuster en corroborarà el model, en el moment de parlar sobre la possibilitat d’una filosofia en català:

[…] una cosa és «poetitzar», i una altra «filosofar», encara que totes dues, en el fons, siguin intents d’agafar la vaca per allà on no hi ha manera humana d’agafar-la. La distinció s’imposa. ¿Per què no filòsofs, doncs, i sí poetes?…Podríem recordar que «fer versos» és una opció a l’abast de gairebé tothom, mentre que «filosofar» no ho és. Potser sí, es tracta d’això –i no ha de sorprendre’ns, en conseqüència, que hi hagi tants poetes dolents. La filosofia no és una activitat factible «fora hores»; té els seus ritus verbal, les seves lleis internes, la seva clientela especial, que funcionen a un nivell més restringit i enrarit que el de la lírica. Per exposar-ho amb poques paraules: la filosofia és un afer de càtedra i no de Jocs Florals (Fuster 2011 f : 197-198).

Si comparem aquest fragment amb el de Maragall, les semblances són evidents. I Fuster encara afegiria una glossa al text del poeta barceloní sobre la necessitat de sortir d’una condició d’ amateurs , ja que «els nostres literats encara no han aconseguit el mínim de professionalització que seria de desitjar» (Fuster 2011 b : 398). El mateix any, el 1962, també clamava per un «Mercat per a les traduccions» (Fuster 2011 c ), amb un to profètic que, si llavors l’emprava per donar suport a iniciatives coetànies com la del «Club dels Novel·listes», ara, per a nosaltres, sembla profetitzar projectes editorials de gran envergadura, com el que representarà la «MOLU» dues dècades més endavant. La posició de Fuster oscil·la entre dos extrems: d’una banda, la impossibilitat –o, més aviat, l’estupidesa– de les autarquies culturals considerades com a «suïcides»; de l’altra, la idea d’una crisi general de les llengües tal com havien estat concebudes en el passat. Respecte al primer punt, a l’atmosfera ofegadora d’una literatura tancada en si mateixa s’afegeixen –però la connexió és tota meva, car Fuster no presenta explícitament aquest nexe– les dificultats històriques de la narrativa catalana (i del teatre, i de l’assaig: en definitiva se’n salva només la poesia):

[…] quan goso parlar del seu «nivell normal», penso en una sèrie no gens esquàlida d’obres autòctones que poden posar-se al costat de la majoria de les que, procedents d’altres llengües, són traduïdes cada dia al francès, a l’anglès o a l’alemany. No hem tingut un Faulkner o un Hemingway, un Kafka o un Musil, un Malraux o un Sartre, un Huxley o un Joyce –ni tan sols un Silone, un Moravia o un Pavese (Fuster 1991: 145). 2

Antoni Martí, que va estudiar aquestes aproximacions en el context d’una reivindicació comparatística fusteriana, ens dóna més elements per examinar aquest dèficit productiu de les lletres catalanes. L’estudiós, portant aigua al propi molí, interpreta que «Fuster, com Goethe, considerava les traduccions com a part essencial d’una literatura; sap que, de la força dels traductors, també es constitueix l’energia d’una tradició literària; potser per això el seu compromís no és sartrià sinó camusià» (2005: 46). Però cal veure l’altra cara de la crítica fusteriana, perquè tampoc amb les millors traduccions possibles el futur no es tenyiria de color de rosa. Torno al «Mercat per a les traduccions»: «Hi ha una enorme diferència entre escriure en la llengua d’un mateix i traduir-hi de la llengua d’un altre: el manejament de l’idioma és en tots dos casos, distint». I també: «Allò que hi ha en joc, en definitiva, és no tant un punt d’ortodòxia gramatical com de tradició cultural. No hem de creure que, en això de les llengües, basti una gramàtica impecable per a assegurar la “fidelitat” o l’essència de l’idioma» (Fuster 2011 c : 492). D’acord, aquí ens trobem davant del Fuster més catastrofista, fins al punt que el seu pessimisme no li permetia distingir entre un model de realització lingüística més o menys codificat i la seva absorció, si no passiva, com a mínim còmplice per part de la població. Dècades més tard es parlarà també d’una llengua del doblatge i descobrirem que, malgrat que la televisió sigui entre els mitjans de comunicació més «calents» dins la divisió de McLuhan, la interferència de la pantalla a la parla real no es produeix ipso facto si el públic reconeix la distància televisiva i l’accepta com a tal. 3 Ara bé, una altra cosa és la constatació del risc més general d’un aplanament lingüístic. Maragall trona des del púlpit contra el volapük ; Fuster mira amb recel –i amb una mica d’angoixa– el perill que comporten «Les llengües de demà». La coincidència nominal que hi trobarem és per se insignificant, però l’afinitat de continguts ens remet a un paral·lelisme molt més sòlid: