Josep-Vicent Garcia Raffi - Prosa i creació literària en Joan Fuster

No arribem a fer-nos càrrec del que és «parlar». Entendre’ns, fer-nos entendre? En un moment de necessitat, dues persones poden entendre’ns per senyes o amb quatre crits enginyosament modulats. En el restaurant o en la botiga, a manca d’intèrprets, la «comprensió» d’urgències sol produir-se de qualsevol manera. Això no és parlar. Com «gairebé» tampoc no és parlar l’intercanvi d’unes quantes frases de manual. Ni ho és això que tots fem, en la majoria dels nostres tripijocs de rutina, quan ens servim del volapük exsangüe que flata en l’aire urbà i comercial (Fuster 2011 d : 592).

Arran d’això, obriré un petit parèntesi. Júlia Blasco (2002) ha parlat de la lectura, per part de Fuster, de Wittgenstein. I més tard afirmarà que:

[…] també havia llegit el Tractatus de Wittgenstein, i honestament remarcava que ell utilitzava el llenguatge com a mitjà de comunicació, però preferia no entrar en teories com les del filòsof austríac. Fins i tot reconeixia que li havia costat llegir Wittgenstein, però li agradava com havia aconseguit desmuntar la metafísica. Afirmava que després de Wittgenstein ja no es podia parlar de metafísica, sinó simplement de metafísica de consolació (Pellisser, Montón i Pérez i Moragón 2008: 273).

No posaré pas en dubte aquesta explicació, que és molt ben articulada. Tanmateix, em pregunto: estem segurs que no havia llegit també les Investigacions filosòfiques ? Perquè, si no és així, la juxtaposició entre la posició fusteriana i la del «segon» Wittgenstein és extraordinària. 4 A partir de la definició nominal que Agustí dóna al llenguatge, tota la primera part del volum s’articula al voltant de la construcció dels jocs lingüístics, segons un model ostensiu. 5 Però el filòsof austríac s’afanya a subratllar un distinguo important:

Si es considera l’exemple del § 1, potser s’entreveu fins a quin punt el concepte general del significat de les paraules envolta el funcionament del llenguatge d’una aurèola que impossibilita una visió clara. –La boira es dissipa si estudiem les aparicions del llenguatge quan s’utilitza en formes primitives, en les quals la finalitat i el funcionament de les paraules es poden abraçar, clarament, amb la mirada.

Quan l’infant aprèn a parlar, utilitza aquesta mena de formes primitives del llenguatge. L’ensenyament del llenguatge no consisteix aquí a explicar, sinó a ensinistrar (Wittgenstein 1983: 57-58).

És clar, també hi ha una divergència total de perspectives: Wittgenstein formula el seu exemple com a base per a l’aprenentatge lingüístic; Fuster ho fa per distingir un ús cultural d’un ús pragmàtic de l’idioma i marca, entre els dos models, una solució de continuïtat.

Tanquem el parèntesi i tornem a l’avisador d’incendis. La constatació segons la qual les llengües estan deixant de ser «maternes» és gairebé profètica; però el que ara més m’interessa és la idea de la seva transformació en una «koiné elemental» i la convicció que aquest popurri universal arribarà a la realització d’una aberració idiomàtica: «les llengües de demà seran llengües d’un “món feliç”», conclou Fuster (2011 d : 599) de manera apocalíptica.

Aquesta peroració sobre la llengua quedaria com un element marginal dins el meu discurs, si no fos que, havent llençat per la finestra el model idiomàtic neutral i distòpic, l’autor el tornarà a fer entrar per la porta principal en parlar de les pròpies traduccions. «El meu propòsit, en La quarta vigília ha estat arribar a escriure en un català “neutre”», diu en presentar al lector l’obra de Falkberget. Tanmateix, el paral·lelisme és forçat i injustificable perquè, enganyosament, n’he amagat la glossa final: «vull dir no massa separat de la llengua viva tal com aquesta es manté, per terme mitjà, en tots els Països Catalans» (Falkberget 1962: 16). Tret aquest dubte, ara haurem de procedir pam a pam dins –o, més ben dit, al voltant de– les obres traduïdes.

3. LA PARATRADUCCIÓ

Agafem la definició de paratraducció que va encunyar José Yuste Frías (2005: 77):

En una primera instancia, el concepto de paratraducción pretende ser una referencia simbólica al lugar, físico o virtual, que ocupan no sólo los productos de la traducción sino también, y sobre todo, los profesionales de la traducción en el mercado real de todos los días. El prefijo «PARA» ayuda a designar la siempre indescriptible posición de la persona que al ejercer la traducción se sitúa a la vez en un más acá y en un más allá de una frontera, de un umbral o de un margen, con igual estatus que el primer autor del texto que está traduciendo y, sin embargo, demasiadas veces aparentemente secundario, subsidiario, subordinado como lo puede estar un invitado «frente a» su anfitrión. […] Desde mi punto de vista, el concepto de paratraducción resulta idóneo para intentar describir y definir esa zona imprecisa e indecisa en la que se sitúa todo traductor ante un encargo de traducción en el que saber tomar decisiones marcará o no la calidad del producto final. Con el concepto de paratraducción quiero reivindicar la figura visible del traductor en portada en todas y cada una de sus producciones. 6

Anna Maria Devís (2001) s’ha ocupat d’aquests engranatges literaris i ha articulat, dins un capítol llarg i dens sobre «Joan Fuster i els llindars del text literari», un important apartat sobre els «Pròlegs del traductor» (125-134). El de Sueca, al començament de Les originalitats , acceptava la concepció del «pròleg com un epíleg col·locat, no se sap ben bé per què, al principi del llibre», amb una especificació: «parlo, és clar, del pròleg que fa el mateix autor» (Fuster 2011 e : 99). Ara, en el cas de les seves traduccions, aquesta relació d’autoria es complica i el torsimany se sent més lliure d’expressar-se fins i tot, quan cal, de manera didàctica. A propòsit d’això, tenim una afirmació contundent:

Mis amigos editores me han obligado a cultivar el género [del prólogo] con una asiduidad que está lejos de ser de mi gusto. Y, naturalmente, en todo momento me he sujetado a la primera regla del juego: el prólogo es un papel que se antepone a una obra literaria con el fin primordial de asegurar al comprador del volumen que no se ha gastado los cuartos en vano (Fuster 1966: 61).

I, contra la tendència al panegíric, aclareix que:

[…] he procurado sustraerme en lo posible a la frivolidad de los elogios sistemáticos, para los cuales no estoy particularmente bien dotado, y he tendido a sustituirlos por un intento de análisis o de definición estimativa […] Lo cual, de otro lado, me permite apuntar –al menos, apuntar– mis puntos de adhesión o de discrepancias frente al texto prologado, sin poner en entredicho su valor fundamental (Fuster 1966: 61).

Devís comença la seva anàlisi amb la introducció a la novel·la de Falkberget, i té tota la raó. El distanciament lingüístic –«estranyament», em permetria d’anomenar-lo– d’un original noruec que Fuster ha de llegir en francès, i amb l’auxili d’una senyora «escandinava vinculada a Catalunya» per a la revisió (Falkberget 1962: 15), el col·loca en una situació peculiar, des de la qual pot parlar amb l’espontaneïtat i la sinceritat d’un lector apassionat que aconsella un llibre als seus amics. Es tracta també de l’estratègia reiterada d’invocar per a ell mateix una faceta no professional. Que això sigui inherent a la figura de l’intel·lectual del segle XX és un problema que no ens toca ara, tot i que segurament ens ajudaria a interpretar d’una forma més lúcida algunes afirmacions que es presenten com a negacions freudianes o boutades , i potser tenen un valor més sistemàtic del que sembla, 7 a partir de l’anotació del Diari de 5 de febrer de 1954 («Jo, com a escriptor, hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof d’acadèmia, si més no. Però hi he renunciat»). 8 I d’altra banda, què significa dir, als Judicis finals , que «hi ha qui és advocat, o metge, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster»? (Fuster 2011 a : 237). Cal donar tota la raó a Josep Iborra quan, en comparar-lo amb Montaigne, anota que «cadascú d’ells s’afirma com a únic. Els dos tenen la vocació i la professió de ser ells mateixos, de respondre al seu nom propi, de parlar en nom propi» (2006: 129). 9