Josep Lluís Gómez Mompart - Joan Fuster i el periodisme

Investigar la recepció dels articles de Fuster, en tots els periòdics on va col·laborar al llarg de gairebé quatre dècades (dels anys quaranta als vuitanta), en relació amb la dinàmica de la lenta transformació de la premsa, i del desigual comportament dels respectius públics, seria extremadament complicat i ple de dificultats. No comptem amb dades mínimament fiables per a la majoria de la premsa esmentada i encara menys –llevat dels grans rotatius– d’enquestes sobre que llegien les seves audiències. Per l’autor que ens interessa, a tot estirar, podríem tenir algunes hipotètiques apreciacions dels directors de les publicacions, derivades d’alguns comentaris dels mateixos redactors i/o de cartes de possibles lectors, a favor o en contra, dels textos de Fuster. Una altra font important és la correspondència completa de Fuster en la qual hi ha moltes i profitoses referències al seu principal modus vivendi , l’articulisme de premsa.

En aquestes circumstàncies, ens ha calgut plantejar-nos una estratègia metodològica que suplís amb prou garanties aquest gran buit; és a dir, hem hagut d’abordar allò que en pensaven i pensen els lectors i les lectores de Joan Fuster, específicament de la seva obra periodística. Per sort, no tan sols comptem amb un bon gruix de persones que van llegir els articles de Fuster a la premsa en el moment de la seva publicació, sinó també posteriorment al seu traspàs, gràcies als llibres recopilatoris d’alguns dels seus articles i al fons –de moment digitalitzat a mitges– dels seus textos accessible gràcies a l’excel·lent tasca documental i arxivística de l’Espai Joan Fuster de Sueca.

2. L’AUDIÈNCIA CONSTRUÏDA

La solució per a estudiar la recepció dels articles periodístics de Fuster no ha estat el disseny d’una enquesta generalista i per a tothom, la resposta de la qual seria probablement pobre i confusa, sinó un sondeig d’opinió concret dins del previsible univers fusterià. 1La tècnica emprada ha estat la construcció d’una audiència específica, les característiques de la qual havien de respondre a un seguit de paràmetres rigorosos que ens garantissin uns resultats prou fiables. Per tant, les persones enquestades són, per descomptat, lectores de Fuster, majoritàriament tenen estudis superiors, són de professions diferents i orientacions diverses, expressen pluralitat de tarannàs, es mostren relativament interessades en els seus textos –amb independència de les seves opinions. Són també persones crítiques per formació, desenvolupament professional i laboral; d’estatus diferents, i procedeixen del País Valencià, Catalunya i les Balears. En termes prou reduccionistes, tal vegada l’únic perfil comú de la mostra ha estat que totes aquestes persones poden ser considerades lletraferits o lletraferides actius, no per militància o ocupació, sinó per pràctica social i cultural i habitus de vida i consum, de distinció, en el sentit bourdià.

Dels dos tipus de lectors que Fuster (1993 a : 97) distingia, bàsics i extrems, és clar que la nostra audiència construïda és dels lectors i lectores extrems que, a través d’ell, pretenen acostar-se a un enteniment més subtil i net del món que els envolta. Més encara, la majoria dels nostres lectores i lectors són allò que Fuster anomenava el lector professional : «el que llegeix per vocació o per obligació, crític o historiador de les lletres» [en el nostre cas, afegim també periodistes i escriptors], 2«que, per bé que en el fons participa del caràcter d’un dels altres dos, es veu embarcat en una aventura distinta, moltes vegades encegadora de la sensibilitat ingènua i de l’entusiasme espontani al lector corrent» (Fuster 1993 a : 98). En paraules també de l’escriptor suecà, Fuster és, per als nostres lectors i lectores, el seu còmplice, perquè «còmplice –deia– és aquell qui us ajuda a ser com sou» (Fuster 1993 b : 37). En efecte, en les seves respostes, moltes persones de la nostra audiència reconeixen l’estimable aportació del mestre en ésser com són i com pensen ara sobre moltes qüestions importants. La reciprocitat fusteriana o complicitat amb els lectores i lectores de Fuster es retroalimenta alhora, de manera que ha anat formant lectors i lectores, en el sentit nietzschà. La tasca de formar un lector –considerava el filòsof alemany, segons Víctor Moreno (2003: 9)– és multiplicar les seves perspectives, obrir les orelles, afinar el seu olfacte, educar el seu gust, sensibilitzar el seu tacte, donar-li temps, formar el seu caràcter.

L’univers cercat per aquesta recerca ha estat de quasi dos centenars de persones dels Països Catalans, amb un pes important del món universitari (Humanitats, Ciències Socials, Salut i Ciències), periodistes i escriptors o escriptores (la mirada dels quals afegia un plus professional), professionals liberals, alguns directius d’empreses culturals i uns pocs artistes (música i arts plàstiques). Aconseguir les adreces electròniques de les 194 persones a les quals es va enviar una enquesta realitzada amb Google Forms ha estat una feina dificultosa. 3Un cop dissenyat i testat el sondeig d’opinió per a l’univers esmentat, 4es va enviar un correu personalitzat per demanar a les persones triades si volien contestar anònimament les preguntes. En bastants casos, passat un temps, es va enviar un segon o tercer correu recordatori. Aquesta tasca, un xic feixuga, es va dur a terme durant quasi mig any, entre l’hivern i la primavera de 2021. Finalment, se’n van obtenir 129 respostes vàlides. 5És a dir, una mostra d’un 66,49% del total de l’univers construït.

L’audiència construïda sobre Joan Fuster és una audiència específica i alhora activa. Perquè –com senyala Guillermo Orozco (2021: 13) al respecte de les audiències– es tracta d’un conjunt de persones que, al llarg dels anys, han mantingut una certa fidelitat a temes, continguts i estil, i conserven el costum de llegir-lo. I amb el temps, aquest agregat de persones –diguem-ne fusterianes – actuen com a conjunt. Tot i reconeixent diferències de classe, de capacitat, d’edat, d’educació, de condicions polítiques i econòmiques, així com històriques i culturals (Orozco 2021: 14), l’audiència, com a conjunt, manté una presència. En el nostre cas, una presència interessada i interessant després de trenta anys de la mort de l’escriptor. Tal vegada, com d’altres audiències específiques, perquè en paraules d’Orozco (2021: 14):

La audiencia, salvo excepciones, siempre ha podido reaccionar, pensar, sentir y hasta criticar los contenidos de los medios clásicos como el cine, la televisión, la radio y la prensa, aunque no siempre lo haga de manera manifiesta o ni siquiera se percate de que lo hace.

Però aquesta audiència fusteriana , per les premisses que hem assenyalat que la caracteritzen, sí que n’és conscient. És, per tant, una audiència activa en les seves pràctiques socioculturals respecte al patrimoni o llegat de Fuster. En conjunt, i en tant que audiència, les persones que han contestat –tot i que en diferents graus– podem qualificar-les com a fusterianes . No per combregar amb les seves idees, tot i que la gran majoria ho fan bastant; sinó més aviat perquè l’interès per la seva obra no els impedeix de discrepar d’alguns dels seus escrits o plantejaments, a través de les respostes expressades al qüestionari comú facilitat. Cadascuna de les persones que manifesten les seves opinions i valoracions pot ser considerada com un «lector o lectora model», en el sentit que el descrivia Umberto Eco (1981). Aquest lector o lectora model no coopera individualment sinó textualment. La cooperació textual –com assenyala Eco– és un fenomen que es realitza entre dues estratègies discursives, no entre subjectes individuals.