Vicent Simbor Roig - La nació literària de Joan Fuster

El títol, La nació literària de Joan Fuster , és fàcil d’entendre. Thiesse mateixa parla de «nació literària» referint-se a França, l’estat que més ha desenvolupat el lligam estret entre literatura i nació tot fent dels seus escriptors uns vertaders ambaixadors, primer de l’Estat territorial (els dominis del rei) i després de l’Estat nació francès nascut amb la Revolució Francesa. 1 Vaig creure, doncs, que el títol més apropiat per a la meua obra seria aquest, en referència a com definia la nació Fuster (una comunitat lingüística) i al paper decisiu que hi atorgava als escriptors i a la literatura.

I entrem en la funció que més m’interessa: la declaració d’intencions o interpretació de l’obra. En poques paraules, què és La nació literària de Joan Fuster . Resumit a l’extrem, el llibre és l’estudi del paper atorgat –i que ells mateixos, en molts casos, s’adjudiquen– als escriptors catalans, vull dir que escriuen en català, en el procés de reivindicació nacional encetat en el segle XIX, com arreu d’Europa, a partir de l’anàlisi fusteriana. Des que en l’últim terç del segle XVIII Herder començà a difondre el seu projecte de l’encarnació d’una nació en la seua llengua i a reivindicar la unió indestriable de nació, llengua i literatura obria les portes a un replantejament global dels Estats territorials europeus que els seus deixebles romàntics confirmarien i divulgarien al llarg del segle XIX. En realitat, el lligam de llengua, literatura i estat arranca de molts segles enrere, des de finals del segle XV en aquella Europa repartida entre els diversos Estats territorials propietat dels reis. Ara Johann Gottfried Herder fa una passa més, l’aprofundeix i el revesteix d’una càrrega política nacional nova, immediatament aprofitada per les nacions sotmeses dins els Estats territorials. S’enceta una cursa en cerca de l’alliberament nacional en què els polítics tindran en els escriptors els companys de viatge imprescindibles. Herder els havia atribuït la funció de dipositaris i portaveus privilegiats del geni de la llengua i productors del capital simbòlic nacional mitjançant les seues obres.

Com en tantes altres nacions europees sotmeses, els escriptors catalans del segle XIX, agrupats al voltant del moviment renaixencista, alcen la veu col·lectivament en defensa de la llengua i la personalitat pròpies (entesa la personalitat pròpia no necessàriament, o almenys majoritàriament, en el sentit d’independència política, sinó d’una nova concepció més plural de l’Estat nació) i inauguren un procés que ha tingut en la proclamació l’any 2017 de la frustrada República Catalana l’última etapa per ara. Des d’aleshores fins a l’actualitat la literatura catalana ha sigut la fidel aliada del combat polític. No vull dir ni que tots els escriptors dels territoris catalanoparlants s’adherissen a l’adopció de la llengua catalana, en detriment de l’oficial castellana, ni que tots els escriptors en català fossen partidaris de la concreció nacional independent, però sí que progressivament i a mesura que entràvem en el segle XX la majoria dels escriptors en català compartien l’aliança llengua-nació. Joan Fuster, que afirmava, sense ambigüitats, que «la nostra pàtria és la nostra llengua» n’és un exemple i no una excepció. Ací i a tot arreu. L’anglo-nord-americà T. S. Eliot, tan admirat per Fuster, sense cap problema nacional pendent i usuari d’una llengua tan poc necessitada d’ajuda, corroborava que el fet de parlar la mateixa llengua significa pensar, sentir i tenir emocions de manera diferent a la gent que n’usa una altra. I així tots –o gairebé tots– els intel·lectuals i escriptors europeus, des dels espanyols fins als francesos, italians, alemanys, russos...

Heus ací l’objectiu del llibre: l’estudi, com he dit, de les relacions literatura-nació en les terres catalanoparlants a través de la mirada de Fuster. L’estudi comença amb una primera part titulada «Naixement de les nacions i de les literatures nacionals», que considere imprescindible, dedicada a contextualitzar el cas català dins el món europeu, des dels orígens medievals fins a l’actualitat, amb apartats específics per a la definició lingüística de la nació, la consciència nacional dels escriptors i el naixement de les històries nacionals de la literatura. Al final del recorregut per aquestes pàgines espere haver pogut demostrar la «peculiaritat» catalana, molt singular en el seu context europeu, a hores d’ara la nació sense estat més forta i de literatura més important entre les llengües no oficials, provinent, a més a més, d’un territori reial medieval dominant a la Mediterrània, capaç de «col·locar» dos papes i la llengua catalana a Roma, conquerir territoris a Itàlia i Grècia, tenir un pes específic en el comerç marítim i portar la llengua catalana als ports més importants i als referits dominis itàlics i hel·lènics. Un passat gloriós que semblava obrir-li les portes d’un potent Estat territorial, però que es va truncar en el segle XV.

La part central és ocupada per l’estudi de l’aportació de Fuster al coneixement del que propose anomenar la nació literària catalana. Des del seu concepte de nació, entesa com una comunitat unida per l’ús de la mateixa llengua i el paper determinant de la literatura, fins a la dissecció rigorosa, amb el seu agut bisturí, dels dèficits inherents a un circuit literari sotmès o simplement tolerat, però desprotegit dels beneficis del suport d’un Estat nació. Fuster, fidel al seu concepte de nació, va esdevenir el teòric i impulsor més influent i decisiu de la creació dels Països Catalans, nom que ell mateix va imposar, entenent, doncs, la nació catalana com el conjunt de tots els territoris que comparteixen l’idioma català, és a dir, Catalunya (amb la Catalunya Nord), el País Valencià i les Illes. La diversitat del vigor actual de la llengua en cada territori, la demografia constitutivament petita, el problema del bilingüisme, el perill d’esdevenir una cultura satèl·lit de la castellana, els regionalismes dissolvents, la literatura i la consciència nacional (història de la literatura i història literària) van passant sota els seus ulls escrutadors abans de centrar-nos en el programa regenerador del circuit literari català, basat en l’aposta per la independència, la modernització i la internacionalització.

L’última part, l’epíleg, és dedicada a fer una ullada a la realitat dels Països Catalans posteriors a la mort de Fuster. El final del segle XX i les dues dècades que portem del XXI han aportat uns canvis radicals, que ell segurament ni va poder preveure. Veurem, doncs, el suport internacional de les cultures minoritàries, encara que siga amb força moral i no legislativa, i el lloc de les literatures petites, com la catalana, en aquesta nova era de la mundialització. Ara bé, vull afegir que es tracta d’un epíleg d’objectius molt modests, car tan sols pretenc obrir un poc els ulls a les enormes transformacions operades en les últimes dècades, origen d’una nova realitat tan diferent a la viscuda per Fuster. Una nova realitat a la qual ell ja no pot enfrontar-s’hi, però que nosaltres no podem evitar. Tanmateix, torne a insistir-hi, endinsar-m’hi amb profunditat m’hauria exigit un esforç comparable a l’esmerçat en les dues parts precedents, que són l’objectiu real del present estudi. En realitat són unes pàgines encarregades d’obrir expectatives més que no d’investigar-les. Deixe, doncs, el testimoni a nous estudiosos encoratjats a transformar aquest breu apèndix en un nou i minuciós treball.

He intentat precisar què és el llibre. Vull acabar amb una reflexió capital sobre què no és. Crec que s’entén, després de la presentació feta, que no té, com a objectiu primer o principal, endinsar-se «críticament», «políticament», en l’anàlisi del concepte de nació proposat per Fuster, sinó més aviat «explicar-lo» a partir del seu context europeu. Per això no he entrat a qüestionar l’encert o el desencert, la bondat o no, de la seua concepció nacional. Simplement intente detallar-la, amb un èmfasi especial en les implicacions que comporta per als escriptors i el circuit literari català. Això sí, també pose molt d’interès a recordar que la posició ideològica de Fuster no té res d’insòlita, ni d’extravagant; al contrari, tots els Estats nació que han pogut, amb l’ajuda d’intel·lectuals i escriptors, han apostat per aquesta definició lingüística. Fuster no viatjava sol, l’acompanyava un exèrcit de col·legues del món de les lletres. Ja sé que la seua concepció d’una sola nació catalana que engloba tots els territoris catalanoparlants ha motivat i continua motivant discrepàncies. També sé que la definició lingüística de nació no és compartida per tots els estudiosos. Però aquest és un camp on jo no vull, ni puc, entrar. El deixe als historiadors polítics i als sociòlegs. Jo, com a estudiós de la literatura i més concretament com a historiador de la literatura, em limite a explicar la proposta nacional lingüisticoliterària de Fuster, nacionalista malgré lui , per autodefensa, en el context europeu, i la funció atribuïda als escriptors i a la producció literària. Com he dit, la seua concepció de nació literària.